Monòlegs políticofestius

Em van passar l’adreça d’aquest vídeo (gràcies, Carme). Per a definir l’autor, sempre pot venir al cap l’adjectiu “freak”. De totes formes, com sempre dic, la diferència entre un freak i un excèntric és que el segon té diners o poder, o ambdues coses a la vegada.

Mirat per segona vegada, produeix una sensació global d’unitat i és l’important, a banda de l’enveja i la sensació que encara em falten molts viatges.

On caram és en Matt?

Mentre en Zapatero feia una de les hipocresies més grans que he vist, reivindicar la legitimitat de la creació de l’Estat Palestí i, segur, negociant amb Hamas, ahir vaig anar al Camp de l’Europa on la seva Junta ens havia convocat.

Acostumat a sentir els partits des del menjador de casa, va ser molt agradable poder-lo veure des del Camp. A més a més vam tenir la sort els que hi érem de veure un gran partit, un 5 a 0 contra el Banyoles.

La propera jornada és contra el Santboià, esperem que segueixi la ratxa.

Vaja, només de veure la pencada que deu haver suposat migrar-ho tot a wordpress, n’hi ha prou com per felicitar la gent de Gracianet.

Tot es va integrant, wordpress ja és el que faig servir per altres blocs, així que tot s’ajunta i es fa més senzill. i serà més fàcil migrar-ho tot per fer de mirrors i tal.

Vaja, que se m’acaben les excuses ara que feia temps que no escrivia.

El passat dimarts va tenir lloc el darrer plenari de l’any, un altre inacabable plenari. Hom podria dir que això vol dir que hi havia molta teca, tot i que si es mira prou bé l’ordre del dia, es veu que no és realment així quant al ciutadà, que tot i la bona intenció, acaba marxant.

Tots plegats, doncs, ens hem d’esforçar a pensar fórmules per tal que no sigui el veí o veïna finalment el perjudicat. A la vegada, tens una certa sensació que és un òrgan que perd pistonada, i ens ho hauríem de plantejar. Posar l’audiència pública entre la part decisòria i la part de control? aconseguir dinamitzar-la? reduir els temps dels grups de govern quan ja ha parlat el regidor i es torna repetitiu? aprendre tots plegats a resumir? dues sessions diferenciades? hem de pensar-hi, si no volem córrer el risc que ningú no ens escolti, que és el pitjor que ens podria passar.

Avui parlaré d’alguns temes, tot i que me’n deixaré alguns altres.

Recomano llegir el bloc d’Esquerra Gràcia per a complementar algunes informacions, com ara la proposta d’acord sobre la Violeta presentada per ERC-Gràcia o la votació dels pressupostos.

En primer lloc, m’agradaria parlar de responsabilitat. És temps de crisi i toca apretar entre tots. Esquerra es va plantejar donar suport als pressupostos de Gràcia. Oh! una oposició que dóna suport a uns pressupostos? doncs sí. Sabem que a Barcelona encara s’està negociant. A Gràcia calia fer l’esforç. Seria molt fàcil votar en contra. Grans titulars. Pressupostos prorrogats? en aquests moments? no sabíem si era el correcte.

Ara bé, tampoc va ser fàcil negociar. Fins el darrer dia, fins dilluns. Que li diguin al PSC. Mentre el que el portaveu convergent parlava tres minuts i marxava a casa fent el paper d’oposició del no a tot perquè toca, Esquerra tornava a casa havent incorporat coses del nostre programa i havent accelerat algunes de les nostres incorporacions. El sarró, mig ple.

L’oposició sempre té aquest punt, algun cop ho he dit, de tenir les mans lliures, però també buides. I, jo, i molta gent està en política no per especular políticament sinó per aconseguir coses.

Després podem fer molts articles queixant-nos que la gent s’allunya de la política, i potser no entendre que són les típiques posicions de govern i oposició les que tampoc ajuden, i no en dic que siguin les responsables, quedi clar.

Perquè sí, no ens agrada el model del PSC, la forma de governar, i moltes coses del seu projecte, però no podem seure quatre anys a esperar que tothom ho vegi com nosaltres.

Vaja, com sempre, aquesta és la meva visió personal. Uns dies som bons perquè anem en contra del govern i a l’endemà som dolents perquè els donem suport a canvi d’incorporar coses. Potser per això, i perquè sóc d’esquerres i independentista, no sóc ni del PSC ni de CiU.

Aquesta setmana passada vaig anar a veure Gomorra, una dura i recomanable pel·lícula sobre la Camorra napolitana. No diré allò tan típic que és millor el llibre, però sí que sense haver-lo llegir et trobes de cop amb la situació sense haver pogut veure la contextualització del drama.

Sobta, i molt, el sistema d’informació i control del qual disposa, que faria enveja a l’Stasi, sens dubte. Amb informació tot funciona, i tot resta controlat. Tothom està disposat a jugar, des del nen petit que només vol entrar a la banda, com els joves que es creuen que són millors que els que manen.

Certament se’t treuen les ganes d’anar a Nàpols. L’escena que fa més feredat és sens dubte el vessament de substàncies tòxiques a una cantera, impressionant i com resolen la manca de conductors.

Al llibre es resolen moltes de les incògnites que s’obren veient la pel·lícula i, sobretot, està escrit amb una poètica dels fets que fa pensar, molt ben escrit.

Molt recomanable, sens dubte, llibre i pel·lícula, complementaris i que, veient als assassins en aquelles samarretes i pantalons curts, s’esvaeix l’estètica i l’època del Padrino per dibuixar, tan sols, una colla de delinqüents.

st1:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Madrid. Capital d’un estat que no reconec com al meu, però que existeix. Una villa crescuda a cops de política i demografia. Tot i així, encara pots gaudir d’un cert aire de ciutat (pre)cosmopolita, i consti que no ho dic com a crítica.

Arribes un diumenge al matí, mentre saps que ara mateix a la teva vila es fan castells. 12 del migdia a la Puerta del Sol i una mar de gent t’envolta. Estàtues humanes, música clàssica, com un poble que es troba al centre. Botigues obertes, això és també Madrid. Miro els dependents (en molts sentits) de les botigues i els planyo. Cada diumenge obren, em diuen.

Mentre molts barcelonins han renunciat a les Rambles expandint-se pels punts neuràlgics de cada barri, o la Rambla Catalunya, una quantitat ingent de madrilenys estan al centre, fent llargues cues per a comprar loteria o anar a fer l’aperitiu a qualsevol dels múltiples mesones, tasques i tavernes que hi ha al centre. Abrics gruixuts i foscos, fa fred. Idea, per on es passeja ara un senyor de l’Eixample diumenge al matí amb la vanguardia i el tortell a la mà?

Destaca també a Madrid una espècie que s’extingeix a Barcelona. No, no és encara l’executiu de les seus centrals de les empreses, per sort. El cambrer, institució del bar, guarnit que es deu llogar amb el bar. De Gràcia recordo encara el gran cambrer gran del Candanchú, l’eficient gent del Vall (a Joanic), en César a la Violeta, i algun lloc més, on hi ha encara l’orgull del cambrer que serveix, en un sentit ample del terme. Massa rotació, segur que baixos sous, i poca vocació reeixida.

A Madrid, un carrer que no recordo de mesones. La Cueva de Luis Candelas (nom que em recorda Mortadelo y Filemón), el Mesón del boquerón, el mesón de la tortilla i el mesón de los champis. Especialitats que fa 40 anys que són servides per la mateixa gent.

Orgull de classe, poques americanes són tan ben portades als ministeris. Secs, però cordials. Secs, però sol·lícits. Les seves taules, el seu regnat.

Possiblement aquesta vocació que també es perd en molts comerços de la Vila.

Plaza Mayor. Es comencen a posar paradetes de Nadal, i una remor a la memòria crida "Chencho! Chencho", de la "Família y uno más", versió espanyola amb Rafaela Aparicio y Albert Closas del "tuyos, míos, nuestros".

Madrid és capital i ho sap. Barcelona encara no.

Escric aquest article mentre un alemany fa una estranya comunicació al congrés on he anat aquests dies.

Sempre que viatjo a un congrés, i darrerament més,penso en els llibres d'en David Lodge, i trobo que no són tan interessants com els que ell presenta.

De tota manera, sovint hi ha estones on, amb distància, pots reflexionar. El mateix em va succeir a Niça.

Sovint he cregut també en la sincronicitat, i hi trec cap arrel de dues coses que vaig viure la setmana passada molt seguides. Casualitat o no, va aparèixer aquest article just dos dies després d'assistir al sopar d'en Jordi Pujol, de la Gràcia de les Tertúlies.

Mai no havia escoltat en Pujol en directe, i més quan a la mateixa hora feien Polònia. Quina impressió en vaig treure? com sempre, una gran sobrietat en l'exposició de la seva visió actual del país. Tot i exercir de pare protector (més similar a la idea que en Lakoff desenvolupa a "no pensis en un elefant"), veia riscos de futur per al país, tot i no deixar clar si ens hem de preocupar o no.

La meva divergència, que no convergència, és la de sempre. Tot i la radicalitat amb la qual va atacar l'Estat, i el Madrid polític, no oferia una solució real i realista. La política espanyola no canviarà. Com diu en Carod, ja s'agrada tal com és. Per què ha de canviar? Quina alternativa de país oferia? Cap, aguantar 300 anys més. 

La independència, segons ell, no és plantejable. Per què? i aquí ho lligo amb l'article del Punt crític amb ell. El dubte, el de sempre. Per qüestions de mercat? Per por a una hipotètica fractura social? No ho sé, mai Convergència s'ha explicat clar i català.

Mentre a Espanya fan programes de la Generació PF, a Catalunya, els qui realment som d'una generació, que és la crescuda amb en Pujol de president ens preguntem per què ser mesells? potser sí que tot i sempre sembla que sigui Unió el fre, potser és el mateix Pujol el qui frena l'independentisme de Convergència.

Una altra reflexió seria rellevant a la síndrome Obama. Molts opinadors, en Pujol per exemple, parlaven d'un nou Obama català. Semblem, amb tots els respectes i diferències, els jueus esperant un nou messies. Instal·lats en que ens falten líders, oblidem que l'important pot ser el projecte. No ens cal un nou Obama català. El que cal és defensar el projecte, aquest sí, que pot ser motivador i encisador, la construcció, de bell nou, d'un país. No ens cal la il·lusió, potser, d'una persona, sinó d'un projecte nacional que pugui solucionar els nostres problemes com a país.

Ahir al vespre va tenir lloc el consell de barri del Camp d'en Grassot – Gràcia Nova, al gimnàs de l'IES Sedeta.

Donant voltes a la nit, vaig pensar que podria haver estat un bon exemple d'alguns dels problemes que pateix actualment, sota el meu punt de vista, el Districte.

En primer lloc, una sensació d'improvització. Manca de documentació, micròfons que no funcionaven, i altres.

El que ja políticament no em sembla de rebut és el fet que als consells de barri es va a presentar obra de govern i a explicar, també, projectes a punt d'iniciar-se. Doncs ahir em vaig sentir com a la pel·lícula "Atrapat en el temps", com escoltant el primer consell de barri on es presentaven les línies del PAD. Un any i mig després, al Camp d'en Grassot no es va sentir obra de govern, però sí disculpes per error del Districte en el cas de la Festa Major.

Com en d'altres moments, la sensació és que es parlen sempre de projectes futurs. Si el mandat anterior va acabar amb les obres de la part de dalt del carrer Grassot, no tenia sentit continuar-les? seguir amb lògica. Doncs no, sembla que anirà per l'any que ve, dos anys després de l'inici. Igual que a Laguna Lanao, veig improvització en la gestió.

Del passatge Alió, sembla que ens podem acomiadar aquest mandat. Això sí, se'ns va presentar, per primera vegada als consellers, les obres d'un equipament a la plaça (el que tothom anomena l'amfiteatre) de la Sedeta! Des d'Esquerra, no creiem que l'alternativa per fer equipament públic passi per eliminar espai públic, un espai on hi van veïns i veïnes. I en un barri on amb tanta densitat i poques places. I es farà, diuen, un concurs d'idees quan sembla que tot el peix està venut. I del CEIP, el més calent està a la benzinera, podríem dir.

A més a més, aquest projecte no resta al PAD. Ja no és el full de ruta? no ho veig clar tot plegat. Ens n'hem d'assabentar en aquell moment?

I també crec que mostra certs tarannàs d'oposició. Fa temps, vaig opinar que crec que els consellers de districte, o els grups, hauríem d'opinar. El que em va sorprendre fou veure un conseller de Districte de CiU, Unió concretament, demanant la paraula com a veí. Això ja em sembla una mica destraler, la veritat. Jo també sóc veí del barri, però, no ho faria això.

/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Ara podria fer un article criticant en Zapatero, preguntant-me quant li ha costat sortir a fer-se la foto. En Sarkozy no és precisament una ONG, així que ja s’ho farà pagar, n’estic convençut. També podria preguntar-me quina és l’aportació d’Espanya si és o no diferent de la Unió Europea. En aquest sentit, m’ha agradat la resposta a l’entrevista de la Contra de la Vanguardia del dia 6 de novembre a en Prahalad, un estratega en innovació.

Doncs, bé, podria. Però prefereixo entendre el president d’Espanya. Per què? doncs perquè com a català vull exactament el mateix. Ell es queixa del cafè per a tots, de ser representat per altres instàncies superior que potser no defensen els seus interessos. Perquè vol una bilateralitat amb el món sense passar pel “cafè per a tots” del G-8.

Doncs és exactament això el que jo vull com a català. És exactament això el que el govern espanyol no vol per a Catalunya. És exactament això el que pretèn fer oblidar fent conferències amb 17 comunitats autònomes.

Ara bé, si la resposta a tot això és que Espanya és un estat i Catalunya encara no, a què esperem, companyes i companys?

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 st1:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}  

Aquests dies he escoltat grans converses sobre l’efecte Obama. Apunto algunes idees que m’han fet pensar:

–         Xarxa, treball col·laboratiu

Possiblement Obama ha estat el primer candidat 2.0. Com tot bé després cap a aquí, ja podem començar a posar-nos-hi.

–         Sobre els orígens d’Obama

M’agrada veure les hipocresies de la gent. Si diuen tant alguns sobre l’origen d’Obama, sense valorar el personatge concret, no haurien d’haver dit el mateix sobre el fet que un català de l’emigració fos president de la Generalitat? I em refereixo sobretot a les cohorts convergents que ara admiren Obama per l'origen. I repeteixo no parlo sobre el president Montilla, sinó sobre el fet.

–         Cercant sempre l’efecte mirall

Tota innovació sempre té efectes de còpia. Però cal cercar la il·lusió per a implicar la gent.

–         Baix nivell d’alguns opinadors

Crec que ahir a TV3 hi havia molt nivell amb gent com l’Anglada i la Núria Ribó, o l’Albert Elfa. He sentit massa cops aquests dies gent opinant sobre coses que repetien el que deien els diaris. Els periodistes han d’aportat alguna cosa més, i no repetir el que has tingut temps en 15 minuts de llegir a Vilaweb i altres mitjans. Aprendre’t quatre coses del swing states no és suficient, cal un valor afegit a la feina que sovint només dóna l’experiència.

–         McCain i la llosa d’en Bush

Potser, i no ho postulo encara, semblaria que a en McCain, potser el menys dretà dels republicans ha perdut perquè tenia la llosa d’en Bush. Potser és el mateix que li va passar a en Rajoy, les ombres d’en Bush i de l’Aznar eren massa allargades.

–         Royal, Obama, Sarkozy

Recordo les discussions que hi havia al voltant de Segolene Royal, de la qual ja ningú parla. Recordo les discussions sobre Obama i Hillary, i tothom contra en McCain. No diem massa sovint blat?

–         30% de les minories

No era conscient de la proporció de les minories als Estats Units, em pensava que eren un percentatge més alt. Cal tenir-ho en compte a l’hora de valorar els resultats.

Seguirem pensant i veient com podem fer que aquesta onada arribi al nostre país per a bé, si us plau.