Monòlegs políticofestius

Es fa difícil respondre a un post amarg, però crec que cal fer-ho. Des de la prudència i provant d’entendre i/o justificar els passos que duen a cadascú a opinar. No pretenc entrar en una dinàmica que els ciutadans no seguiran i els continuarà allunyant d’allò que a molts ens interessa que és la política i la solució dels problemes. Que per això estem aquí.

En aquest post, Carles, descarregues el teu sentiment de frustració i no pretenc pujar el to, però sí rebatre amb arguments les teves 4 raons.

Perquè no és pot dir a la ciutadania que algú pren decisions, compartides o no, per l’odi, perquè no estem aquí per odiar.

La teva explicació “lògica” em sona a argumentari doctrinal per escampar entre la bona gent nacionalista que, com tu, esteu a Convergència. Perquè puc entendre que diguis que és un dia dolorós per a un convergent, però no per a un nacionalista. I no et penso defensar en Montilla, tots el coneixem, en tot cas seria feina per en Guillem, no pas per mi, no és el meu partit ni comparteixo molts dels seus punts de vista. Com també em passa amb tu, ja ho saps.

Anem, doncs, per les quatre raons:

1-     Odi a CiU? No t’enganyis, no és odi. Se’n diu diferències polítiques, se’n diu cultura d’esquerres, pot costar de creure que fora de la nació hi hagi un altre eix. I hi és, i no entenc que no en parleu mai vosaltres. Sempre us titllo de centre-dreta per ser amable, ja ho saps, sé que em llegeixes, com jo faig amb tu. Pots estar emprenyat i ningú com tu pot entendre que implica que Convergència no governi, però no parlis d’odi, que em sembla que tu en destil·les més que no pas nosaltres. La Generalitat no és cosa de Convergència ni tan sols el país. Teniu un 31% per cent de suport dels que van votar, és molt, però és només un 31%.

2-     Revolució. Aquí surt tot el teu rencor cap a les esquerres. Volem canviar les coses i les injustícies, però no ens parlis de revolucions ni de llenguatges obsolets. Com pitjor, millor? Qui està provant de confrontar la societat, permetent que bona gent es manifesti creant tensió dins de les famílies? No, ja no és temps de revolucions, la societat catalana demana polítiques, que és la forma de vehicular-ho tot. El adjectius que empres i el to em fan pensar que ets menys de centre del que creus o del que proves de fer creure.

3-     Escassa democràcia? Democràticament justet? Qui no accepta el resultat de les urnes? Governaran tres forces que sumen un 51% dels vots? És justet, si vols dir que podria ser més, d’acord, però no diguis que no és democràtic, si us plau, fa anys pel que veig que et mous en la política, doncs, escolta, hauries de saber què escollíem, no pots provar de confondre la gent, com ahir en Mas comparant-ho amb el sistema nord-americà. Per un politòleg, una bestiesa científica.

4-     Por a Artur Mas? Problemes psicològics d’en Carod? Et creia més assenyat i seriós. I que no cauries en baixeses personals pròpies de Salsa Rosa i no de la política catalana i gracienca.

Aquestes són les teves quatre raons. Ben estranyes, et deixes les polítiques d’esquerres, els problemes del país i la feina ben feta.

Parles dels hereus de molts partits que mentre Convergència governava amb molts alcaldes provinents del franquisme construïen l’independentisme i el catalanisme del segle XXI.

Fem tots l’autocrítica que calgui i feu una bona oposició, un país normal necessita una bona oposició, també.

Carles, no t’he volgut atacar (i et faig publicitat, no et queixis)perquè entenc el teu estat d’ànim, sobreposa’t i construïm una nació tu des del teu eix ideològic i nosaltres des del nostre, i construïm i refem els ponts que calguin. Fins a uns Països Catalans independents. Llavors ens tornarem a trobar. És el que el país es mereix.

Dilluns 14. Pregó.

Nervis de panxa el dilluns, tot esperant el pregó d'en Francesc Vilaplana. I la plaça de la Vila plena com no l'havia vist mai. I el pregoner que s'ho mereixia, i la Festa Major es mereixia enguany un pregoner com en Vilaplana, sense desmerèixer els altres.

Com ja haureu vist, un balcó ple de gent, encara he trobat un raconet. Moltes cares conegudes entre el públic, també.

I al vespre, primera passejada completa per tots els carrers. Molt interessant veure com guarneixen, tot i que tens la sensació que envaixes la seva intimitat, com aquella núvia que encara no et vol mostrar el seu vestit (bé, pel que surt a les pel·lícules, tampoc m'he casat mai). M'ha impactat molt les naus espacials fetes amb mòbils de Fraternitat, l'estany i el llop de progrés, els engranatges de Tordera, els móns de Joan Blanques, el bibliotecari de Berga, les làmpares de Providència, les cuques de Bruniquer, buff, les peces del Tetris de Llibertat, etc.

Dimarts 15. Primer dia.

I el primer dia ha estat llarg i intens. A les 10 a la Plaça de la Vila on hem fet el tradicional seguici d'autoritats. Per fi tinc l'agulla de conseller i això em fa molta il·lusió i serà un tresor i record personal.

Després hem vist el Ball de Déu, balls de gegants, nans, els bastoners i el primer pilar de quatre amb casc (de l'anxeneta) dels Castellers. Tot seguit hem anat a fer el dinar de Festa Major del Grup Municipal (excel·lent) i hem anat a veure una estona les havaneres del Casal de Siracusa. Cada cop m'agraden més les havaneres.

Cap a les 19 inici del cercavila. Encara lluïa el sol, més o menys. Però a l'arribada a la Plaça de la Vila ja ha començat tot. Amb els gegants ja ha començat a ploure, els castellers no han fet castells i vinga ploure. Després hem sopat a l'escola Jujol amb les colles de cultura popular i aquí ja ha començat la mitja hora infernal de pluja (i no ho dic pels diables). Buff, i el dia 15 no era la mare de Déu? algú ha recordat que enguany també va ploure pels foguerons.

Cap a les 23:00 hem començat a rebre notícies dels carrers. La majoria suspenien els concerts, per por de problemes de so i perillositat amb el corrent.

I ha deixat de ploure. I he anat a donar un volt. Al Sol encara hi havia gent, l'únic lloc tapat on es feia música. La resta de llocs hi havia un petit fil musical i podies veure petites destrosses. A Providència algunes palmeres pel terra. A Joan Blanques la part de dalt una mica malmesa. Mozart i Fraternitat he sentit que també tenien problemes amb parts del guarnit.

En resum, un dia llarg i … mullat.

I demà, ofrena a Sant Roc i homenatge als carrers. Va per ells!!

Dimecres 16. Segon dia.

Després de la nit anterior, tranquil·la però accidentada, a les 11:00 (una hora més tard del costum), pilar i ofrena floral a Sant Roc (C/llibertat – fraternitat). Una bona oportunitat de trobar la gent dels carrers i preguntar-los pels desperfectes de la pluja. Un bon esmorzar amb coca i moscatell i anem cap a l’Ajuntament a fer l’homenatge als carrers guarnits, amb els presents que la federació, el districte i la conselleria ofereixen. La Festa va bé, tot i la pluja.

Anem a dinar al bar d’en Lluís, a Puigmartí, i agafem forces per les passejades. Avui ve l’alcalde de Barcelona. I el conseller Castells. I en Ferran Bello. I en Josep Maria Sala. Uff, molta gent del PSC-PSOE, vaja. Anem amb ells acompanyant també en Ricard.

Al vespre, sopar de l’Independent. Abans he comprat embotit a la Fira de la Plaça Revolució de productes en català. Eren de la Pinya, a la Garrotxa. Bons, bons. La lectura de poesies em fa oblidar que no estic veient l’Aute, un dels que ha caigut de la llista. Després primera nit formal de ronda. Molta gent pels carrers, però cap problema. Això va bé!!

Dijous 17. Tercer dia.

Al matí no hi ha res, aprofitem per descansar una mica, el dia abans havíem anat a dormir a quarts de quatre.

A les 17:00 arriben en Carod i en Puigcercós a Gràcia. Rebuda i primera passejada. Fa tant vent que tomba part del guarnit del carrer Berga quan hi passem. Anem a la plaça de la Vila a veure el lliurament de premis. Com sempre nervis i descontents. Els Castellers més contents que mai, la gent de Progrés decebuda. No m’agrada opinar sobre el resultat dels primers premis, però crec que potser Progrés es mereixia alguna cosa més. Me n’alegro per en Sergi i la Susanna i Verdi del Mig, estaran contents, segur.

Després dels premis acompanyats d’estones de pluja, passejada per Gràcia amb en Puigcercós, l’Oriol Amorós, l’Anna Simó, en Rafel Niubò i la gent de Gràcia (Grup Municipal, Xavi, Esteve, Jordi V., Joan F., etc.). Una passejada diferent. Certament no és el mateix anar amb l’alcalde que amb el secretari general del teu partit. Estàs més pendent de tot: la ruta, les persones per veure, etc., sort que en Torres té la mà trencada i ens acompanya.

Al vespre, mentre la gent del partit sopen a la Plaça de la Vila amb les colles de cultura popular, jo me’n vaig a fer un sopar de carmanyola a la Plaça del Diamant. Enguany és el primer any que fan festa i es mereixen que estiguem amb ells. Hi som en Miquel, en Farriol, en Vinyals i jo. I en Maurici, que ja és part de la Plaça! Després venen en Ricard i la Dolors. Sona freejazz, un grup molt peculiar. Està bé això de sopar en un lloc tranquil amb bona temperatura.

Ja de nit, una volteta per les places, tot tranquil, gent passant-s’ho bé, és festa major. Cerveseta al Sol, hem tingut sort de trobar taula. Traiem el cap per diversos carrers. Tampoc he vist els Aramateix. Un altre any serà.

Divendres 18. Quart dia.

Ja és divendres. El dubte de molta gent és si avui, amb més gent, anirà tot bé. Una mica de tensió, però molta confiança. La dinàmica és bona i això marca tendències, també. Només els titulars del Periódico et posen de mala llet. Què injust! Els carrers treballen, fan programacions i la gent s’ho passa bé, i en portada només surt una foto d’un minut a la Plaça del Sol. Aixx, algun dia parlarem de si la premsa és el quart poder, o ha pujat ja algun graó.

Em creuo amb els grallers, van abans d’hora. Fem una passejadeta per alguns carrers i anem cap a la inauguració simbòlica de la Plaça de les Dones del 36. Molta gent, gent gran, però també gent jove. I un merescut homenatge. Parlament de diferents dones, en Carles Salat i en Ricard Martínez. Un acte amb molt de sentiment.

Al vespre anem a sopar amb els veïns i veïnes del Carrer Joan Blanques (de dalt, diguem-ne). Un gran fideuà de la Pilar. Buff, no estem sols, ha vingut el President de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona. La Dolors gaudeix d’en Joan Isaac. Et sents poqueta cosa, però a la vegada és com sopar en una vitrina d’un museu. Et sents observat, la gent et mira a veure si ets algú conegut també, o un mosso d’escorta. Et ve de gust aixecar-te i cridar: “només sóc veí de Gràcia”.

De nit anem a veure diferents espectacles. Els Stompers a Joan Blanques de baix. Interessant grup de música celta. Començo a confondre ja els dies, el que és segur és que vam anar a dormir passant per les places que a poc a poc es van buidant. La premsa a l’aguait, no fos cas que es perdessin l’únic incident remarcable. Però no n’hi ha. A dormir.

Dissabte 19. Cinquè dia, ja.

Fem un dels vermutets musicals de la Plaça Rovira, ho tenen ben muntat. Dinem al Glop, què en feia de temps que no ho feia. Poc ha canviat, bé, ara té separacions de fumadors i no fumadors. Bo.

Anem a donar un volt per diferents carrers. A Vic juguen a un tipus de Trivial. La gràcia és que les preguntes són de fa anys. I les coses han canviat. Quan pregunten quants països formen part de la Unió Europea, no saps què dir. I si et pregunten pels planetes, je je?

A les 20:00 hi ha la baixada del Pilar. Merda, cau. Bé, fins l’any que ve. Traiem el cap per l’Aplec del Cargol, a la Plaça Torrente Flores. Què bons són els cargols quan en menges un o dos cops l’any. Suposo que potser me’n cansaria, no ho sé, caldrà comprovar-ho.

Després, una estona per a veure l’únic concert sencer que veuré. En Pascal Comelade amb l’Enric Cassasses i un grup de gent de Gràcia, com en Víctor Nubla. Impressionant. No els havia vist mai. Em quedo amb la força que desprèn en Cassasses (i la qualitat dels seus textos) i el músic que fa sonar mil i un instruments diferents, pocs d’ells pensats per a fer música. Molt bo.

Al vespre, ronda de places i carrers, molta gent, però tot normal. I tinc la impressió que em deixo coses però ja barrejo els dies. Ah sí, tenim un ferit intern, però res seriós.

Diumenge 20. Sisè dia.

Toca matinar. Avui hi ha castells. M’he posat la samarreta dels Castellers, avui faré pinya, ja ho he parlat amb l’Eusebi (el conseller, no el senyor Eusebi). En Carles ha tornat. Fem un cafè i comentem el ritme de les festes. Tot bé. Ja hem fet el cim. Ara tot va de baixada, la gent dels carrers ja comencen a notar el cansament.

I fan castells. I els de Gràcia fan el quatre de vuit, bé, això em diuen, des d’on sóc no es veu res. Però tothom està content, molt content. I això és bo, molt bo. Avui és el dia que viuré la festa més com un veí més.

Mentre la gent del Grup Municipal sopen al carrer Verdi del Mig (o de baix, ja), els guanyadors, vaja, jo me’n vaig al correfoc. Sí, com algú em diu, potser ja no tinc edat, ni salto esbojarradament, però m’agrada veure-ho, sentir l’olor de sofre, la màgia de l’entrada a les places, els “no passareu” ineficaços a les entrades als carrers (rollo pilones, je je), passejar pels carrers encesos, veure la cara dels estrangers que ho veuen per primera vegada, que no calculen i reculen per una espurna que els cau al braç.

I després versots i castell de focs. Els versots com sempre. I entremig l’audiovisual de la Vella, que diuen que si no ho sabem que han fet 25 anys, ja ja. I el castell, enguany el trobo molt maco. Veus tothom assegut. Sensació que la festa s’acaba però queden dues nits. Tranquilitat general. A Joan Blanques de Dalt fan els Kumbes del Mambo (m’agraden, je je). L’última versió de “Si em dius Adéu” em tomba. Diuen que enguany estaran al passeig de l’Arc de Triomf per l’11. Val la pena veure’ls, gent de bon rollo, sanota, ja ja.

Passejada cap a l’Esperança. MMMMmmmmm!!

Un dia més, un dia menys. Qui dia passa, festa major que empeny, podríem dir.

Dilluns 21. Setè i darrer dia.

Res a l’agenda. Això ja s’acaba.

Al matí en Ricard Regidor, juntament amb l’Albert Torres i en Ricard Estruch fan la roda de premsa. Èxit!!

Satisfacció, cansament i bon rollo. Fem una ronda per diferents carrers per acomiadar la festa i agrair la feina feta. Cares de cansament, d’agafar el llit, però també de satisfacció. Soparet de carmanyola (en diminutiu pel bon rollo, no per la quantitat de menjar!!) al carrer Vic. A Joan Balques de baix, balls de saló. Part del Grup Municipal balla i ho fa bé. Jo no en sé, glups.

Havaneres a Joan Blanques de Dalt, rom cremat i acabem cantant “El meu Avi” i “Els Segadors”. I ve un dels moments més emotius de la Festa Major. La traca de final de festa. Fotos, alegria, bon rollo entre veïns i veïnes i llàgrimes de tristor. Difícil de descriure si no ho vius. Gràcies pel record.

Sí, senyor, entre tots ens n’hem sortit. Hem tingut el model de festa major reixit que buscàvem. Fins l’any que ve, doncs.

PD: aquest és el comentari que no vaig tenir temps al bloc de Pensaments de Festa Major. Perdoneu que no recordés que el 25 era el darrer dia!

Per un altre dia deixarem la valoració política.

Bé, quan un viu les coses de ben a prop i en primera persona, es creu prou capacitat per a poder-les explicar. Crec que explicar la seqüència dels fets ens pot ajudar a entendre-ho tot plegat i fer-ne una millor anàlisi, a dos dies passats, amb un temps suficient per mirar-ho, si és possible, amb més fredor. i com a conseller de districte.

Sóc dels qui normalment creu que de la nostra experiència personal no sempre en podem fer afirmacions generals (mal mètode científic), però la proximitat i el lloc des d’on ho vaig viure (conseller de districte), em fa pensar que estic legitimitat per a fer-ho.

A les 22:15 -22:30 del dimecres, sortia del Casal d’Esquerra a Sant Salvador amb un company militant i vam veure, a l’alçada de Verdi, contenidors tombats. Evidentment, hi vam fer cap. A les cruïlles St.Salvador-Verdi venint de St. Salvador i de Trav. de Dalt restaven tallats. Incredulitat inicial. I la pregunta, òbvia per a qui segueix de prop els esdeveniments: però la Fera no es desallotjava demà? (i amb un parèntesi que hi aniré entrant: la novetat de la tàctica, terra cremada). Però, atès que no ho he vist reflectit en els mitjans clarament, no era una barricada qualsevol: restaven els contenidors lligats pel forat per on s’obre amb un cablejat de ferro dels gruixuts lligats a les senyals de trànsit de banda a banda, de manera que els 4 veïns que hi érem no podíem desfer-la. Evidentment, tàctica premeditada i novedosa.

Després de fer les trucades pertinents que calia fer des del meu càrrec (cadena de comandament), vam anar a Sant Salvador amb Torrent de l’Olla. Allà 2 barricades més, una d’elles emprant les mampares de les obres (recobertes de teranyina verda). I foscor, molta foscor, mirant cap a la Vila, Torrent de l’Olla enllà. Impossible passar.

Allà ja hi havia 4 furgonetes de la Guàrdia Urbana avaluant les maneres de respondre. I el que tots pensàvem en aquell moment: estan blindant la Fera per evitar l’accés per l’endemà. Cotxes que estaven aparcats els havien mogut i estaven en diagonal al mig del carrer impedint el pas, material d’obra, sacs de runa.

Estant a Nil Fabra de cop es veu fum i foc, a l’alçada dels jardins Mestre Balcells. I llançaven petards de tipus palmera horitzontals cap on estàvem. Un cop els nombrosos curiosos estaven arrecerats, els antidisturbis rebien instruccions. El grup d’encaputxats s’estava movent, nosaltres veníem d’allà i no hi eren abans. Tot feia pensar en una guerrilla urbana pels carrers i places de la Vila. Merda, el telèfon cremava, vaig avisar amics i veïns dels voltants, eren uns quinze encaputxats que es movien ràpid fent fora la gent d’allà. Els serveis d’urgència no podien accedir a apagar els focs. Solidaritat veïnal, cubells. I tot feia pensar que el centre seria la Fera.

Al cap d’una estona anem cap a Sant Salvador, sembla que han marxat. Em trobo dos companys de JERC que se’ls han creuat.

El foc està apagat, les barricades no es poden moure. Vaig cap a Providència amb Torrent de l’Olla. Tres o quatre barricades més. I la pregunta: on seran ara aquesta gent. Trucada: sembla que hi ha un grup a Travessera de Dalt. N’hi ha més? Impossible de saber. La bateria es va acabant. Per sota de Providència, el que en diem l’illa C2 calma, la gent a la Virreina tranquila, foscor a Torrent de l’Olla. Vaig cap a l’Ajuntament. Creues el carrer Planeta i la Plaça del Sol sembla un altre món: normalitat, terrassetes amb turistes i vilatans. A Rius, només dues furgones davant de l’Ajuntament et fan pensar que alguna cosa no va a l’hora. Com si fos la nit del 23-F, esperem l’arribada de l’autoritat.

Em salto alguns apunts cronològics per fer-ho més ràpid. Més trucades. En Portabella també ve cap a aquí. Hi ha un lloc, que no diré, on es reuneixen les autoritats (regidors, càrrecs policials). La Dolors, en Miquel també hi són.

Intercanvi d’informacions i fets. La jutgessa no deixa desallotjar la Casa: però si ja és dia 29 (data oficial, calia avisar-ho amb tant de temps?!!) Sembla que hi ha gent a dins. 1500 persones sense llum. I el transformador sabotejat? A dins la casa (!!). La gent s’està al carrer. Calma tensa. Ningú no sap si ja s’ha acabat. Zona massa àmplia per a cobrir-la amb un generador mòbil (el que en espanyol es coneix com una burra).

A les 01:30 la jutgessa dóna permís per a poder entrar: però només la gent de Fecsa! Bé, a veure si es pot solucionar. La gent de manteniment va arreglant els voltants. La Vila està tranquil·la, el grup sembla haver marxat Travessera de Dalt amunt abans de les 23:00 i s’ha fet fonedís. Vigilància amb un ull al clatell.

La llum a poc a poc va tornant, només queda a les fosques la gent més al voltant de la Fera. A diferència de casos que recordo com el Princesa no hi ha ningú donant suport a fora als okupes. No, ha estat excessiu, no s’ho mereixen, per com s’han comportat aquests dos anys i per com han actuat. Els veïns, allò que aquest grup vol defensar, han estat els perjudicats. Cotxes atrapats. Recordo uns veïns que duen a les mans uns triangles de ferro, d’aquells que es posen al terra per a punxar rodes. Per a qui? Els afectats només podien ser els veïns, els que estaven a l’interior. Terra cremada: jo em foto, que es foti tothom. Trist comiat per als veïns. D’això en diuen sumar voluntats (ironia trista).

A les 02:00 ja se sap que no hi ha ningú dins la casa. Altre novetat. La llum va tornant a tot arreu. Els mossos ja tenen controlada la zona, en Ricard (regidor de Gràcia) i en Portabella es desplacen davant de la casa, parlen amb mossos i la gent de Fecsa, periodistes fan fotos (sorpresa, nosaltres també som objectiu de les càmeres!). Encara no he sopat (quantes calories tindran els múltiples cigarros de tensió?).

Els veïns ja han tornat a dins de les cases. Els de manteniment i BCN Neta ja han netejat tots els carrers. Però encara hi ha el dubte de l’endemà a les 09:00, hora oficial del desallotjament. Caldrà ser-hi fins l’hora no fos cas que hi tornin. S’ha de vigilar que no entrin perquè no se’ls hagi de desallotjar altra vegada.

A les 03:30 quan ja tot està normal anem cap a casa, la tranquil·litat de la Vila aquella hora és un bàlsam. Dutxa i a dormir.

L’endemà, lectures polítiques

Doble cafè amb gel, avui és necessari. No m’agrada el cobriment de TV3. Per què treuen les festes? Com diu la Dolors, quan va passar al Cinema Princesa, ningú no parlava de les festes de la Mercè? Injustícia, Gràcia només l’expliquen des dels fets aïllats i no des dels foguerons, sant medir, la festa major (sí, de 10 del matí a les 02:00, només compta a partir de les 03:00, quan s’ha acabat les programacions dels veïns i veïnes), diables, castells, nous equipaments…

No ha calgut desallotjar-la, no hi ha entrat ningú. El carrer del morbo, poca gent hi passava i aquell dia tots vam circular per Santa Ágata. Càmeres i mossos.

En Ricard, regidor, prova de posar seny al debat en directe a BTV i al programa del Cuní, agraeix l’esforç dels serveis tècnics per a netejar-ho tot. Algú ha de parlar i ell ho fa, del paper de la judicatura (no tot és parlar de la gran política via Marlaska), impotència de l’Ajuntament davant del fet que envia informes a la Fiscalia, les molèsties de certes cases respecte els veïns i veïnes, no accelerar el procés. Recordo que allà s’hi ha de fer una plaça i pisos. La plaça ens fa molta il·lusió, un espai obert en aquells voltants. La plaça Dones del 36. Aquesta generació no es mereix que tot s’hagi retardat per l’ocupació.

No hi ha manifestació de suport dels okupes. Penso que el propi col·lectiu s’avergonyeix de les formes.

Comença el joc polític. Trias parla de manca de previsió. Recordo que la tàctica és nova: un dia abans, tàctica nova, terra cremada, casa buida… En Fernández Díaz parla de kale borroka (demagògia fàcil, cap comentari). A la cobertura del migdia no apareixen les opinions del Regidor. Desinformació: en acabat van ser 20-25 minuts que va durar tot plegat, no hi va haver enfrontament directe amb les forces de seguretat. Cap oportunitat per a fer detencions.

Petita victòria dels okupes: a l’endemà l’enfrontament es fa entre polítics i entre els veïns i veïnes a través de blocs i opinions. Ei, parlem dels culpables, no? Cal pensar que la mediatització és part de la seva tàctica. I tothom hi cau de 4 potes. I, apa, barregem-hi la Festa Major. Moltes gràcies de part dels graciencs. També ens agradaria que parlessin la Festa Major d’aquest cap de setmana, al Camp d’en Grassot, havaneres, dinars populars.

Calma, companys, calen anàlisis en fred. En acabat tenim un conflicte judicial i un d’ordre públic. Esquerra fa un comunicat de condemna dels fets, el que toca. El debat ha de girar sobre el fet de l’okupació incívica, la raó de fons de tot plegat i el motor de generació de tot plegat. Fem-ne, doncs, el debat adequat. Per Gràcia.

àlex lópez, conseller de districte