Monòlegs políticofestius

Faré un petit resum i anàlisi de com vaig viure el plenari d’ahir. Tot i que aparentment semblava tranquil, el fet de parlar de diversos temes va fer que complíssim l’horari completament. Fins les 21 h. Ahir també s’estrenava el Ricard com a president. Còmode, el fet que es conegui tan bé la casa ajuda molt. Em va agradar el gest d’agraïment a la Montse Filomeno i en Miquel Pagès per la feina feta. 

Després del punt de l’ordre del dia d’informació genèrica de feines fetes, en ser el primer cop en intervenir vaig definir el que serà el nostre tipus d’oposició, republicana, és a dir, amb valors, seriositat i coneixement, dels fets i de la feina feta. Crec que ahir vam ser el partit de l’oposició que va lligar més la capacitat de control amb el tacte i el ser constructius. 

De l’informe del Regidor, vam comentar que trobàvem a faltar un punt específic per a valorar les festes majors, la de Gràcia en particular. En Guillem va reconèixer aquest error. Tot i així, vam dir que el model ens semblava que s’anava consolidant any rera any, que ja en fa tres que funciona bé, i que per cada problema que resolíem, en quedaven menys i que estàvem a disposició de la Federació i el Districte per a solucionar-los. 

Del tema banderes i diades, crec que el PP volia treure pit amb la seva bandera. Vam dir que sobre el tema, ja havíem dit i fet allò que calia dir i fer. Veient que els models no són coincidents, el president del districte es va oferir a mediar per al proper any de cara al model. 

El que sí que vaig ser més contundent en l’expressió va ser en el tema de l’apagada. Vaig donar a en guillem l’opció de si volia ser regidor o alcalde de Gràcia. Hem tingut molts models, i el passat mandat en Ricard va fer d’alcalde. Vaig dir que en Guillem per l'apagada va estar fugisser, silent i deslocalitzat. Ho va reconèixer, pels motius que fos, però com en moltes coses, el que es pretén no és que es reconegui sinó que no torni a passar. 

Vaig celebrar la llei de barris al Coll, entre altres temes, tot afegint que CiU no va votar-la. 

Quant a les bases programàtiques del PAD, vam voler deixar clar que perquè hi hagi coses que dúiem al nostre programa electoral, no vol dir que hi donem suport, que el nostre programa és un tot. Del PAD vam opinar que hi ha inconcrecions, certs oblits, hi manca concreció territorial i que hi mancaven Noves Idees. 

Evidentment, vam animar a la ciutadania a proposar temes per millorar-lo, que no costarà massa. I vam afegir que cal que el retorn sigui clar, argumentat i planer en el redactat. 

En l’àmbit de mocions, el PP va presentar-ne una sobre les festes alternatives, tot demanant que no es donés permís a les que molestessin. Cal recordar que quan es va presentar a Barcelona, explícitament van parlar de la festa major alternativa de la Vila. A Barcelona, PP i CiU van votar a favor, Esquerra Republicana en contra i els altres es van abstenir. Curiosament, ahir a Gràcia no ens vam quedar sols sinó que PSC i IC-EUiA hi van votar també en contra. 

En el nostre argumentari vam al·ludir que eren temps estranys quan Esquerra havia de defensar els grisos davant dels blancs i negres del PP, hi ha molts termes mitjos a considerar i no es pot fer com a Minority Report i detenir abans que passi res. Són les regles de joc. 

Igual que el carles agustí i ja amb un cert morbo, faré una anàlisi dels diferents partits. 

PSC: en Guillem em va semblar en alguns moments incòmode o intranquil, com en l’informe del Regidor. Entenc que molts temes que va explicar són nostres, però encara li falta soltura en aquest sentit. A la vegada, potser l’Alícia queda en una situació delicada per donar un punt de vista diferent del guillem. 

CiU: Carles, crec que la comparació que vas fer d’en Montilla amb en Guillem va ser molt desafortunada, típica dels qui no estan acostumats a fer servir aquest to i es passen tres viles. Sé que en Ricard hagués reprès igual a algú que hagués criticat en Pujol, perquè la figura del President sempre és la figura del president. 

PP: l’estratègia Sirera es nota. Cada cop més bel·ligerants, però pel meu gust, cada cop amb menys bon gust. Algun dia els canvis idiomàtics el faran equivocar d’artificial que resulta. Però és la seva tria. Emprar els termes repugnant, per exemple, costa de contextualitzar en un consell plenari. 

IC-EUiA: li costa trobar el seu lloc, suposo que la inexperiència hi compta. 

Esquerra Republicana: què us haig de dir, crec que vam estar molt correctes.

Reprodueixo l'article que he escrit per la tortuga

Políticament subjectiu

Aquesta setmana les coses continuen movent-se, en molts sentits, moltes dimensions i molts vectors. 

El taulell geopolític de la pell de brau torna a dilatar-se i contraure’s. No és per menys ni és quelcom simplement mediàtic. Hi ha camins sense volta enrere. 

Gibraltar, 7 de novembre del 2002. S’hi fa un referèndum per veure si la ciutadania vol la cosobirania amb l’Estat. Una gran majoria s’hi oposa. Madrid i Londres no donen validesa a la votació tot i que és evident que congela els seus plans. La democràcia té un valor, diuen. 

Ibarretxe diuen que s’emmiralla en aquest procés i pensa fer el mateix a la Comunitat Autònoma Basca. Un interessant exercici democràtic, impecable. De fet, més d’un podria dir dels seus companys de Galeuscat, “que n’aprenguin”. I la frase no és innocent pensant en qui la va dir.

Ai las, sembla, però, que no s’ajusta a la Constitució. I, diuen des d’Espanya, que això implica que no es pot fer. Com sempre, des del meu punt de vista argumentaris coixos i tergiversats. Perquè el que és evident és que això, de fet, el que invalida és una constitució obsoleta, fruit del moment de la transició. 

És, doncs, la Constitució una eina inútil?No, no ens enganyem. És molt útil. Però no per a l’exercici democràtic, sinó útil per a preservar la unitat d’Espanya. Com sempre, mentre es juga a futbol, apareix algú i diu “la pilota és meva i això és penal”. 

O dit en paraules de la vicepresidenta espanyola, “Constitució, constitució, constitució”. Hagués preferit, i aquesta és la resposta òbvia, que hagués dit “democràcia, democràcia, democràcia”. Però l’important no deu ser, ara, la democràcia sinó l’statu quo. 

Des d’un punt de vista polític i intel·lectual, carregar-se una proposta de consulta popular o referèndum és quelcom que diu “molt” de la salut democràtica d’un Estat. Allò que en diem la prova del cotó. Mentre tot el tema de la Corona actualment no es mostra sinó com un signe de feblesa real (en tots els sentits del terme), el tema del referèndum va en la mateixa línia. 

Tot es pot defensar democràticament, diuen. Doncs vinga, som-hi, aquestes són les regles de joc. Deixin fer el referèndum. Com era allò que deia Mocedades, “habla pueblo, habla!”? doncs apa, som-hi. 

Perquè, és clar, no ens enganyem, sigui vàlid, vinculant, legal, consulta o referèndum, el resultat és molt important. I no es pot menysprear ni menystenir. Té un valor. Com el tingué a Gibraltar, com el tingué per la constitució europea. Obviar un resultat d’una consulta popular és molt difícil. 

Per això, doncs, el que es provarà és que no es celebri, perquè Espanya té por de perdre. I tots sabem, com en els mundials de futbol i bàsquet o de Fórmula 1, que té mal perdre. 

O sortiran, com els de Ciutadans, els defensors del seu dret constitucional, que demanaran que la consulta l’ha de fer tot l’Estat. Sí, allò tan gastat que la sobirania resideix a tot l’Estat. Sí, que voti també tota la Unió Europea, si cal. Seria el primer exercici d’autodeterminació que es converteix en interdeterminació. 

En tot cas, en seguirem parlant, perquè hi ha quelcom molt interessant en tot plegat. Com es diria essent políticament subjectiu, “quan vegis les urnes dels bascos muntar, posa les teves a remullar”. Quan? el 2014, per exemple.

Sí, ja em sap greu ja. Avui he hagut d'amagar-me per no ser considerat un possible delinqüent. He entrat altre cop a la cuina i he guaitat per l'escletxa del celobert no fos cas que hi hagués un periodista que més tard seria obligat a lliurar les fotos.

Potser podré al·legar que no ha estat intencionat, fins i tot podré dir que he volgut fer un rentat d'imatge.

El cas és que de vegades aquestes coses passen, t'hi trobes i ja està. Manca d'experiència? no, algun altre cop m'ha passat, però és clar, la Brunete Mediàtica no havia declarat la guerra, els Nàzgul opinadors de la COPE no havien començat a moure's per la Comarca. Un signe més de la seva feblesa.

Sí, no m'agrada la monarquia, sóc republicà, la qual cosa vol dir que sóc alguna cosa més que ser antimonàrquic, però això és inherent. Quan Catalunya sigui independent tampoc voldré una monarquia encara que l'Albert Om trobi un descendent il·legítim de Jaume I (per la seva vida segur que en corren) i el porti al Club.

Sí, avui amb la bugada se m'ha quedat una moneda d'euro a dins dels pantalons. Sí, era la moneda feta per l'Estat Espanyol. No podia ser el rei Albert II de Bèlgica dels dos euros, ni la reina Beatriu d'Holanda, ni fins i tot el Mozart austríac, països on no passaria res. M'ha passat al que encara és l'Estat Espanyol.

En un país normal, aquest escrit faria riure i em quedaria descansat. Però en aquest país i sobretot en el del costat, darrerament les coses no són normals. Ni estic content ni estic feliç, sinó emprenyat.

Espero, almenys, que la ironia amb mala llet encara formi part de la llibertat d'expressió quan escric això. 

Avui escric un nou tipus d’article basat en els articles genials d’en Jordi Basté, que la clava molt sovint. Som-hi!

1. Per què crec que aquest mandat serà políticament molt interessant, sense que això impliqui que no es pugui fer feina des de totes les posicions?
   

2. Per què tinc la sensació que quan alguna cosa no vagi alhora a Gràcia, serà culpa d’Esquerra? El nas em diu que ara resultarà que si les coses van lentes és culpa nostra?
   

3. Per què estic content pel fet que el president del Districte de Gràcia sigui per primer cop (diria) un independentista, republicà i d’esquerres?
   

4. Per què el Regidor Guillem Espriu parla de la tradició d’hissar la senyera per la Diada i s’oblida de la tradició d’hissar la senyera per Festa Major?
   

5. Per què no fan un 30 minuts sobre la Festa Major de Gràcia similar a l’excel·lent reportatge del diumenge sobre Tàrrega? Sí, van parlar dels incidents de l’any 1991, però d’una manera seriosa i poc sensacionalista, i l’important foren les imatges d’actuacions, allò que era el fil conductor. Any 1991, jo hi vaig ser aquell any, amb 17 anyets kumbaiàs i la tensió fou màxima, els meus pares encara ho deuen recordar millor que jo. En una època sense mòbils i poques trucades, 40 detinguts, guàrdia civil per tot arreu.
   

6. Per què crec que trobarem a faltar l’Albert com a conseller?
   

7. Per què la mateixa setmana que ens prohibeixen jugar amb la nostra selecció amb els Estats Units m’ha de saber greu la derrota de la selecció espanyola de bàsquet?
   

8. Per què el PSC ha votat en contra d’unes esmenes al Congrés espanyol sobre les seleccions catalanes mentre l'Iceta les defensava a Catalunya?
   

9. Per què em fa l’efecte que CiU mai no es desfederarà, per moltes declaracions que faci en Duran?
   

10. Per què hi ha algú que apel·la a la unitat de la manifestació de la Diada quan són els únics que no hi van?
11. Per què la Fòrmula 1 és tan avorrida?

Per acabar, i com sé que hi ha gent que no ho va poder veure, us deixo el discurs d'en Joan Puigcercós després de la manifestació. Són dues parts, ho va filmar en Lluís, un company químicomunicipal de ViladeCavalls, Merci!! L'important és el discurs, més que no pas la imatge.

i acabaria, a mode còmic, com la copla espanyola “y a tí te encontré el la calle” 

La Diada és un dia (o quasi ja un cap de setmana) que vius molt intensament, per molts motius.

Enguany, i no és el primer any es va ajuntar del tot amb les festes majors dels barris nord, i sempre es fa difícil de compaginar. 

Comentaré una mica com les vaig viure i faré algunes reflexions responent a coses que he sentit aquests dies. 

El dilluns 10 hi havia la celebració de la Diada a Gràcia. Sí, se’ns havia convocat a una reunió on vam poder dir el que creiem, però no es va incorporar tot el que Esquerra havia plantejat. El punt crític de divergència (i d’acord amb convergència) fou que fos un acte popular, al carrer. Vist el resultat encara ho tinc més clar. Hi havia menys gent que altres anys, i personalment a mi se’m feia estrany fer un acte amb copa de cava per la Diada, atès que sempre ha estat i serà (fins el 2014, espero) un moment de reivindicació de quelcom més. Sempre és bo prendre alguna cosa amb les entitats però des d’Esquerra vam creure que calia alguna cosa, reivindicar l’acte al carrer. Així ho vam fer. 

Certament, coincidia amb el manifest que les entitats van decidir llegir. Però faltava caliu en l’acte. Esperem que el proper any es vegi clar, com diverses entitats crec que tenen clar, que l’acte es pot fer al carrer. 

Esquerra Gràcia va decidir fer acte de presència a baix per reclamar que és el lloc per celebrar la Diada. Els consellers d’Esquerra, i en Xavi (Florensa, regidor) vam pujar a l’acte, i un cop cantat els segadors vam baixar també a baix. 

He llegit que algú deia que era un acte radical. Crec que és lògic que Esquerra havent governat durant 4 anys no es manifestés o critiqués a si mateixa, i és lògic, per tant, fer-ho quan estàs a l’oposició per expressar el que no comparteixes. 

Fet l’acte i l’acció, vam anar a sopar amb els veïns i veïnes del Coll a la Plaça Salvador Allende. Aquella setmana havien fet un reportatge al 33 sobre la figura d’Allende. Impactant. Recorda molt en Companys per la trajectòria. Xile i Catalunya, països germans. 

En acabat del sopar, baixada al fossar on hi ha un dels actes més íntims i commovedors de la Diada, el seguici en torxes cap al fossar, veure arribar els companys i les torxes pels carrerons de Ciutat Vella al toc dels tambors et dóna un calfred inconscient. Parlaments d’en Ridao, l’Ester Capella i l’Alfred Bosch (qui millor que ell per parlar al fossar després de l’excel·lent trilogia del 1714). 

A l’endemà, a primera hora, coincidien tres ofrenes que volia veure i estar amb ells, la de les entitats de Gràcia (per segon any vaig estar amb ells) i la del meu partit, Esquerra. Per sort, logísticament a en Roger i la Sandra ens va anar bé perquè van anar ben seguits.

Després, un d’aquells moments que no acabes mai d’entendre, l’ofrena al fossar d’Esquerra Barcelona i les JERC-Barcelona amb aquelles accions sense sentit però que toca viure. 

Vermutet de desfogueig, dinar amb la gent d’Esquerra i manifestació, una estona a la Festa per la Llibertat i cap a casa, on encara vaig poder veure el programa 59 segons, amb en Carod. Bon programa, tot i que és molt poc per poder-te explicar.

Aquests dies previs a l'inici de classes vaig una mica de bòlit, així que només puc posar dos enllaços.

– Entrevista a en Carod a l'Avui el dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, "Ha arribat el moment de posar data a un somni".

– Un article d'opinió que vaig fer per la tortuga.

Tinc molts temes pendents… 

Aquests dies sempre són estranys per un gracienc català. 

Se’ns ajunta les Festes dels Barris Nord amb la Diada.

Les Festes dels Barris Nord (la Salut, Vallcarca, el Coll) són especials pel que tenen de festa tranquil·la i realment de barri. Allà on la gent es coneix i les converses i els actes són diferents. Ajuntar-les i donar-li força fou en encert en l'anterior mandat.

Aquests dies he pogut veure com amb l’empenta de diverses persones es poden fer moltes coses. En Salvador Barrau n’ha estat el pregoner. Veig que en Guillem no ha fet com a la Festa Major de la Vila i ha triat algú realment proper a les festes i a la gent dels barris. Conegut i reconegut. Sí, ell va anar a les llistes d’Esquerra a l’Ajuntament i junts en el darrer mandat vam tirar endavant diversos temes, un dels més importants és la llei de Barris, paradoxes de la política, aprovada quan ja no governem, però l’important és l’obra deixada. 

Va ser especial veure l’exposició que s’ha fet al Centre Cívic sobre la llei de barris. Saps que són els projectes que amb en Ricard (per cert, veig que torna a actualitzar el seu bloc) vam tirar endavant i ara es faran malgrat que no estem a govern. Però es faran, i això és l’important. Després de tants anys sense fer-se gaire cosa allà dalt, vam saber capgirar la situació. Era, com es diu, just i necessari. Si prou ètic fou no entrar a govern, igualment ètic és desitjar que es tiri endavant. En serem garants i a la vegada auditors. També és això la política. 

Bé, bona Diada a tothom, us convido a manifestar la vostra catalanitat sense complexos, sense prohibicions i sense espolis emocionals. Mentre alguns només la veuen com una celebració, aquells que la vivim com a reivindicació i punt de partida ho hem d'exterioritzar, amb banderes i el sentiment especial del que volem, Catalunya 2014!! 

Finalment, destaco notícies i articles que m’han impactat aquests dies:

 –         Detinguts neonazis jueus!!. L’autoodi (i això els catalans sabem el que és) portat a l’extrem.

–         Una reflexió acurada d’en Carles Macian.

–         Un punt de vista, sempre irònic, d’en Iu Forn.

–         Una entrevista a un altre Àlex, en Salmond, primer ministre d’Escòcia i líder del SNP.

–         Un article meu a la Tortuga, je je. 

–     L'article d'aquesta setmana d'en Joan Lafarga, segurament el millor que li he llegit.

–     Una reflexió d'en Iu Forn que ens ha de fer pensar sobre el tema dels sous dels polítics. 

–     Descripció històrica de l'Oriol Junqueras sobre el tancament de caixes. El 1899 el doctor Robert, alcalde de Barcelona encapçala la revolta i acaba dimitint. El 2007, l'alcalde Hereu, com ja va fer amb el Castell de Montjuïch, ret pleitesia a la ministra de Fomento.

Bé, amb aquest article ja acabo la campanya.

De moment, portem 43000 visites entre tots. I a més a més,

Segona part

Tercera part

Quarta part

I, finalment, cinquena i darrera part

Continuem la campanya, sempre és interessant veure iniciatives de base com aquesta. En Xavier Mir comenta al seu bloc com va la cosa de moment.

Per cert, us he dit ja que es poden enviar correus a la FEF per queixar-se per la prohibició d'un partit de futbol? doncs sí, en aquesta adreça. 

Primera part

Segona part

Tercera part

Quarta i penúltima part

La Plataforma pro Seleccions Catalanes permet enviar correus de queixa a la FEF. 

Apa, continua sent important entrar al primer vídeo per fer pujar el comptatge, que estava aquest matí a 28000.

Primera part 

 Segona part

 Tercera part