Monòlegs políticofestius

I ja són moltes, moltes.

Aquest era el seu compromís personal el 8 d'abril (en mp3). Compromís davant d'en Duran i Lleida.

I això deia ahir. 

No calen més paraules.

Bé, ja hem passat el que els diaris anomenaven el súperdissabte. Esquerra Republicana de Catalunya i jo ja tenim un nou president, Joan Puigcercós, i un nou secretari general, Joan Ridao. Felicitats a la Gent d’Esquerra, dins la qual tinc força amics, com ara en Lluís Soler. Bona feina.

Dit això, una sèrie de reflexions, que provaran de ser les meves, tot i que aquests dies ens hem empapat de moltes dels diaris, tothom té la seva a dir, veig.

Resultats als Països Catalans (President, secretari general)

–         Enveja amb la boca petita. Tothom ha dit que això de les primàries està molt bé, i és cert, i allò que critiquen sovint a Esquerra ara queda en entredit. Ara, tot això es diu fluixet no fos cas que la resta de partits, els seus militants, vaja, demanessin el mateix.

–         Orgullós del funcionament. Parlant de Gràcia, veure amics de diverses candidatures xerrant, comentant, fent porres, és això el caliu, de fet com deia un amic, és l’única vegada que estem d’interventors en unes eleccions on el 100% d votants i votats (important!!) són independentistes.

–         Petita decepció personal. Sí, jo donava suport a ERC-Futur, en Benach i en Niubò, tot i ser capaç de veure les coses bones de les restants candidatures. Sobretot em sap greu per en Niubò, que tenia una idea molt interessant de partit i projectes per desenvolupar, com la UOC d’Esquerra de formació en línia. Espero que ho puguin incorporar al nou projecte, no estem per perdre bones idees.

–         Som un partit territorialment plural. Tot i la sequera, és important, des del meu punt de vista, que a les Terres de l’Ebre i Tarragona han votat el mateix que Barcelona. Per tant, no hi ha conflicte al partit per l’aigua.

–         Cada Casal vota d’acord amb les seves figures més importants. Tot i l’excepcions de Puigcerdà, on Puigcercós ha guanyat per un vot i que Carretero ha guanyat al casal de Sants i que en Niubò ha perdut a Les Corts, en la resta de llocs ha anat així, allà on hi havia persones més significades d’una candidatura ha acostumat a guanyar. Això implica que és molt important el coneixement de les persones i el contacte directe.

–         S’han acabat, per sort, els dos sectors. Ara ja no hi ha dos sectors, cosa que per mi és bona, sinó tres, potser més que quatre.

–         Tots ens hem comptat d’una vegada. Es trenquen així les visions que tot el territori era Puigcercós i Barcelona una anomalia ja no és així. A tot arreu hi ha suports de les quatre candidatures. La ciència és el millor per esvair tòpics.

–         Carretero treu molts suports a les zones urbanes. Així, com a Gràcia, no es pot dir que sigui un vot de comarques.

–         La militància és autònoma. Per això la diversitat de resultats, on cap candidatura ha mantingut el tàndem de manera efectiva, potser menys la guanyadora, fet que demostra que parcialment la gent ha votat per les seves preferències i s’han creuat moltes pareretes. Un exemple de la utilitat de fer llistes oberts.

Resultats a Gràcia

–         Alta participació. Descomptant la gent que va votar per correu, els qui encara no tenen dret a vot (han entrat molts militants darrerament), haurà votat un 80-85% de les persones. Tothom actiu del Casal ha passat a votar, només sé de gent que era fora i  i gent gran que no ha pogut venir.

–         Guanyen Benach i Niubò. Amb aproximadament el mateix nombre de vots, igual que a Barcelona, ha guanyat ERC-Futur.

–         Carretero emergeix amb força. Els companys de Reagrupament han demostrat una elevada capacitat de convèncer. No m’agrada parlar de sector crític.

–         Puigcercós queda en tercer lloc. Aquells que volien parlar del Casal en dos sectors s’equivoquen, doncs cada elecció és diferent.

–         EI queda en quart lloc. Tot i que en Bertran ha quedat millor, potser demostra que el sector que va començar a mostrar una veu diferent era percebut com a més original.

Finalment, les meves pimeres reflexions van en la línia de futur. 

Entenc que Puigcercós i Ridao han de saber reflectir la pluralitat a l’Executiva Nacional, doncs no s’entendria tot el procés sinó. 

Crec que voler interpretar aquest resultat en clau de les primàries per a presidenciable a la Generalitat o altres eleccions fora un error. S’ha demostrat que la gent sabia què votava i no es poden extrapolar dades. 

Des de Gràcia continuarem treballant pel partit, fent feina. Precisament, aquest divendres vam fer un comunicat de premsa proposant espais per a equipaments educatius. Ho recull el Punt.

Ahir va acabar la campanya d’Esquerra, així que volgudament faré un article més periodístic que polític, i no demanaré el vot, tot i que em penso que tothom ja sap a qui dono suport. Finalment, vaig decidir, desdint-me no emprar el bloc per fer campanya, tot i que no tinc cap recança per dir que he fet campanya per ERCFutur. 

Totes les candidatures han obert llocs web on podeu consultar les seves propostes, ERCFutur, Reagrupament, Gent d’Esquerra i Esquerra Independentista. 

També cal destacar que sectors de la societat civil s’han mullat en la campanya, des d’una colla heterogènia de gent coneguda per ERC-Futur, en Víctor Alexandre per Carretero, l’Elisenda Paluzie per EI, i Francesc Bellmunt per Gent d’Esquerra (sincerament desconec si és militant, no he trobat cap altre suport extern, si algú me’l fa arribar l’apunto). 

Crec que ha estat un procés prou exquisit i net, sobretot a Gràcia, on han passat les quatre candidatures. Per sort, crec que hi ha gent molt preparada a totes, tot i les preferències personals. Em refereixo sobretot a les capacitats intel·lectuals, quelcom que personalment m’estimula molt. Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Ridao, Jaume Renyer, Joan Carretero, Jordi Portabella, Anna Simó,  per posar exemples.

Si des de dins hagués de fer una reflexió sobre diferències, aquells biaixos que demà escollirem crec que hi hauria una sèrie d’eixos diferenciadors:

–         Entendre un partit polític diferent d’un moviment social, és a dir, un partit polític com a eina per a governar per a canviar políticament la societat. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre l’independentisme no només com a conseqüència identitària i essencialista, sinó com a solució política a un conflicte permanent i a una sagnia econòmica en forma d’Estat Espanyol. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre el republicanisme no només com a sistema no monàrquic, sinó com a una pròpia forma de fer política i modelar la societat, evitant diferències i optant per la justícia social i ètica en el dia a dia. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre Esquerra no com a plataforma heterogènia, sinó com a partit d’esquerres, amb un model o bé entre socialista i socialdemòcrata o bé entre socialdemòcrata i liberal. O bé, també, com a és igual el model econòmic, que de tot he escoltat. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre Esquerra com a partit assembleari o no, amb tot el que implica, com a model diferent d’altres partits, per a fer també un model diferent de societat. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre Esquerra com a partit de coalició, amb tot el que implica, fet millor o pitjor, o entendre-la com a partit ortodox, sense capacitat d’arribar a consensos per tal de mantenir la consciència néta.

–         Entendre Esquerra com a espai de debat, o bé entendre-la únicament com a lloc de formació de quadres i futurs polítics, podent crear, a la llarga, un stablishment perpetu. Aquesta idea seria contraposada a visió de la política com quelcom que, des d’una altra professió, t’hi pots dedicar un temps. No hi ha extrems sinó grisos en aquesta visió.

–         Entendre Esquerra com a partit únicament dels militants, o de l’aparell, sinó també com a partit dels seus votants, i, fins i tot, com a patrimoni i eina del país.

–         Entendre el govern com a forma de generar més adhesions al teu projecte, com a ampolla mig plena o com a ampolla mig buida.

–         Entendre Esquerra com una organització i adequar-la a les necessitats i capacitats del segle XXI, incloent participació, tecnologies i processos col·lectius de presa de decisions.

–         Entendre la militància en un partit com un acte individual però també col·lectiu, com quelcom que té també un afegit de responsabilitat pels actes i les conseqüències.

–         Entendre un partit polític i la política des d’una vessant ètica i també èpica, potser més romàntica o més pràctica, i el poder com una eina de canvi i no com a objectiu.

–    Votar si es creu fermament en el 2014 o no. 

Bé, com veieu, no és només, si prems el zoom, un debat personalista.

Demà és un dia important pel partit. Potser, com diu en Jordi Sánchez, tot plegat sembla fer més pressió que el que és, però es evident que pel país és important, Esquerra és massa important i necessària pel país.

Sé que molts militants d’altres partits envegen aquest procés, els qui lloen Obama, els qui envejaven Royal, els qui finalment tenen el dret a decidir.

Demà aniré a votar, considerant tot això, en un procés engrescador, amb responsabilitat, i sabent-me, orgullós, que formo part d’un col·lectiu que té el dret a decidir. Com vull el meu país.

I tant és important és això, com saber, que surti qui surti, diumenge Esquerra continuarà sent el meu partit, i tindré un nou secretari o secretària general, i un nou president, i seran els meus, perquè quan acceptem ser demòcrates implica el que implica. 

Ahir a l'acte del Cercle d'Economia pel seu 50è aniversari va tenir lloc una curiosa anècdota que em va recordar la protagonitzada per en Fidel Castro.

Ahir dissabte va ser un dia especial. Al matí, per qüestions de feina, vaig anar a visitar TV3, la televisió nacional, i el seu centre de Documentació. Impressionant. Tenim un gran servei, amb una gestió digital, el Digition, que inclou tant la producció i l'arxiu, tot digital, i que és l'enveja fins i tot de la BBC. Molt curiós el plató d'informatius, molt diferent de com l'esperava.

Al migdia, un gran dinar, pèsols del maresme, i migdiada.

I, després, com a signe també de normalitat,  anar a veure la teva selecció nacional, Catalunya, jugant amb Argentina. Molta cua per comprar l'entrada, i vam entrar tard. Vam perdre, sí, i hi havia molt argentins.

Em sembla molt bé jugar amb seleccions bones i amb molta gent nouvinguda al nostre país, atès que permet també que vegin que el seu nou país d'arribada juga en rang d'igual a igual al seu país d'origen, com va passar amb l'Equador. La proposta que llenço i se'm va ocòrrer seria jugar amb Xile un 11 de setembre, per lligar dos països amb aquesta data tan marcada. 

Com a curiositat, el grup de la mitja part, els Padrino Gutiérrez,

Ahir amb la mort del magistrat del Tribunal Constitucional, em van venir al cap dues idees comentant la notícia amb una companya.

Salvant les distàncies pel fet de la mort natural, els aconteixements del tribunal constitucional em recorden cada cop més el llibre d'en Grisham, on depenent de quins jutges morien, tenia unes conseqüències polítiques.

I d'altra banda, què trist que la voluntat del poble de Catalunya i que tiri endevant depengui indirectament de la mort d'una persona! Que allò que el poble va aprovar pugui seguir depengui d'un joc de majories de 9 persones. Aquestes nou persones compten més que la voluntat popular d'un país? i que consti que jo vaig votar en contra de l'estatut.

Necessitem un estat, ja!!

Sembla un redactat paradoxal, es pot liderar i tirar endavant projectes des de l’oposició? En sentit lògic, la resposta és no. Tot i així, a Gràcia hem viscut les darreres setmanes un procés que demostra que de vegades es pot dur a terme. Ho explico, en primera persona, atès que és un procés que he viscut molt i molt de prop, de tan endins que el que ara em costarà serà explicar-ho cap enfora. 

Eleccions municipals 2007. ERC-Gràcia passa a l’oposició. Comença un mandat de canvis, un mandat de minoria a govern. Un mandat sense velocitat ni seguretat en les seves accions. El PAD, Pla d’Actuació del Districte, el full de ruta. Perquè en veiem la importància, cal veure el del 2003-2007, les mesures que es van dur a terme, com un contracte amb la ciutadania. A Gràcia encara no el teníem aprovat. 

Mesos de discussions i no acceptació per part del govern que li calia negociar per tenir, al menys, un suport majoritari en aquest punt. L’escut que ja està aprovat, que no li cal, fent fins i tot veure a la ciutadania que ja estava tot lligat. S’aprova en un plenari que es farà un ple extraordinari, per dir, negociem o no? Des d’Esquerra fem una oferta formal, des de l’oposició (!), per dir que cal negociar, i que estem disposats. 

I ens hi posem. A diferents nivells polítics, més elevats, a nivell de Barcelona (Portabella), a nivell de regidors (Ricard), i a nivell de consellers, jo mateix, a nivell ja més concret, de propostes, les 19. 

Negociacions. Certes pors del govern a avançar massa. Certes pors del govern a conceptes clars i valents. Canviar infinitius, negociar, diàleg, trucades, quedades, el que calia. 

El resultat? Aquí el teniu, allò que Esquerra ha inclòs al PAD, sobretot en dos eixos bàsics: Educació i Espai Públic, allò que creiem que cal considerar més en un districte que cal relligar pel seu recurs d’inversió en capital humà, educació i cultura, i en inversió en capital cívic, de convivència, places, carrers, mobilitat, entitats. Tot recurs econòmic invertit en aquest dos capitals té futur. 

Aquests són elements inclosos en la proposició que fou aprovada per Esquerra i l’equip de govern. Encara no entenc perquè CiU no hi votar a favor, crec que cap excusa que no sigui joc polític té sentit. 

Amb aquestes propostes, l’esperit negociador i les idees que es recullen crec que sí, el titular té sentit. Des de l’oposició, amb el grup municipal de dos consellers (dels petits, juntament amb els dos d’IC-EUiA i el PP) aconseguim engegar projectes, i llençar noves idees de futur per Gràcia. Per coneixement adquirit, experiència de govern i sentit comú, seguirem aquest camí, si cal.

I m'ha agradat, que a banda, del Punt, que m'agrada perquè segueix els plenaris de districte i els tracta des de sempre, també apareix a l'Avui, i com no, a l'Independent , Vilaweb, i la tortuga.

Educació

1. Iniciar la recerca d’espai per a una futura creació d’una Escola Oficial d’Idiomes a Gràcia.

2. En l’apartat de les escoles bressol, afegir “i dues més, la ubicació de les quals es concretarà al llarg del mandat, tot prioritzant la recerca d'espais susceptibles per a fer-s'hi una escola bressol, als barris del Camp d’en Grassot i la Salut”.

3. Consolidar els projectes en marxa del Pla d’Entorn i Temps de barri, temps educatiu compartit i fer-ne el seguiment.

Pla d’Equipaments

4. Estudiar la viabilitat de la obertura dels equipaments municipals en caps de setmana i estius.

Segon Eix: Espai Públic

5. Remodelació de l’Av. Pi i Margall, tot considerant la seva mobilitat, en coordinació amb el Districte d’Horta-Guinardó i l’Ajuntament de Barcelona, per tal de crear el corredor verd proposat per a la ciutat.

6. Un cop acabades les obres del Mercat de la Llibertat, engegar la redefinició de l’espai públic de la Plaça Gal·la Placídia, incloent la seva reurbanització.

7. Continuar les obres de remodelació del carrer Grassot.

8. Iniciar el projecte de remodelació del Passatge Alió.

9. Iniciar l’estudi d’ampliació dels jardins del mestre Balcells.

10. Iniciar l’estudi de reforma de la Plaça del Poble Romaní.

Tercer Eix: Convivència

Mobilitat

11. Pacificació del carrer Riera de Sant Miquel tot considerant la mobilitat, i el camí escolar dels equipaments educatius actuals i futurs de la zona.

12. Continuar els treballs del Pla de Mobilitat amb l’estudi de la concreció d’una macroilla en el triangle Pi i Margall/Travessera de Gràcia/Sardenya.

13. Estudiar la casuística de les motocicletes i bicicletes per tal que el Pla de Mobilitat la consideri.

Quart Eix: Promoció Ciutadana i Cultural

Dona

14. Construcció de la Plaça Dones del 36, convertint-la en el lloc de referència del Districte per activitats relacionades amb la Dona

Esports

15. Estudi del tancament del perímetre lateral del poliesportiu de la Creueta del Coll.

16. Organització de xarxa d’espais i activitats esportives minoritàries.

Cultura

17. Fer recerca de locals per a la creació de microespais associatius que donin cabuda a entitats social i educatives, així com a les comissions de carrers de la Federació de Festa Major en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya.

18. Arranjament i reforma de l’edifici de la Violeta com a referent de la cultura popular, tal i com recull el Protocol Festiu.

19. Rehabilitar i posar en marxa la finca de Sant Salvador com a espai de cultura i promocionar-la dins de la ruta del Modernisme de la ciutat.

En un anterior article a Transversal, reflexionava sobre si calia bastir un nou independentisme. La reflexió posterior anava en la línia que no calia. 

Ara, ha començat dins d’Esquerra una campanya electoral per a escollir el president i el secretari general del partit. 

És, per això, que en el títol afegeixo l’adjectiu polític, l’organitzat políticament al voltant d’un partit. Per què em sembla important aquest afegitó?

• Perquè no estem parlant de l’independentisme sociològic que abasta més que el propi sistema de partits parlamentaris.
• Perquè no estem parlant de l’independentisme organitzat a través de plataformes i/o entitats. Aquesta concreció és prou important, atès que més d’un voldria que Esquerra fos alguna cosa, però que aquesta no fos un partit polític. 

Ai las, però, és un partit polític, i com a tal s’ha de comportar. I això implica ser conscient que és una força que ha de voler governar i assumir-ho. No ens trobem davant d’una nova Crida, ni de l’únic partit polític del sistema europeu que vol ser a l’oposició. 

Sí, tots voldríem que un dia es llevés en Montilla i tragués l’estelada al balcó de Palau. Però mentre el partit amb més pes al govern sigui el PSC, o afegim-li CiU, això no succeirà. 

Tots som conscients que si Esquerra no fos al govern en Montilla mai no hagués escrit l’article al País, ni tindríem 13 seleccions catalanes oficials, ni la Mònica Terribas seria directora de TV3, ni en Sáez el polític de la Corporació, ni en Tresserras conseller de Cultura. Però sovint és més còmode mirar l’ampolla mig buida que no pas la mig plena. 

Però bé, tornem al procés intern. Allò que en altres països fa enveja, unes primàries, a Esquerra, com sempre, també es penalitza. Hi ha quatre candidatures amb avals de la militància, i s’anirà a votar als Casals per a escollir els dos principals caps del partit. 

Perquè cal dir-ho, a tots els partits les aigües són remogudes. Possiblement, ara sí que ens trobem amb el postpujolisme del qual parlaven Francesc-Marc Álvaro (“Ara sí que toca”) i Albert Sáez (“El futur del nacionalisme”). 

Al PSC-PSOE, tapat per governar a tot arreu, s’estan donant unes corrents de fons i renovació que s’està emportant per davant històrics, molt a la seva manera, sense fer soroll, però inexorablement estan fent neteja de certs personatges històrics. 

A CiU, també hi ha força moviments, soterrrats per la premsa, però amb un Recoder ascendent, un Madí en caiguda lliure, i un López-Tena al qual tots els capitostos miren amb recel mentre la militància s’apunta a poc a poc pel dret a decidir, però el de veritat, no el clàssic convergent, de decidir entre pocs qui durà el partit. 

Al PPC (l’eterna C de la paradoxa), hi ha també tres candidats, però amb poca diferència més que els suports personals. 

I, finalment, IC-V-EUiA, que no se’n surten, com el seu company espanyol, IU. Sense capacitat de reflexió àgil, encara no saben ni sabem en quina coordinada de l’eix nacional es mouen. 

I, així, Esquerra, de manera diferenciada, engega un procés propi, que mentre als Estats Units es veu com un avenç democràtic, aquí es prova de pervertir i menystenir. Una militància sencera que directament escull els seus dirigents? Uix, i si la resta de militants de la resta dels partits demana fer-ho així i no pas per delegats? L’status quo ho pot suportar? No, sembla més fàcil criticar-ho, els mateixos que van lloar que en Zapatero i en Bono s’enfrontessin en unes pseudoprimàries, recordem-ho, una democràcia indirecta via delegats. 

Bé, seguirem opinant sobre el procés intern d’Esquerra, de manera transparent i subjectiva, evidentment, atès que com cadascú, entenc que tinc dret a tenir el meu posicionament clar, i el tinc, i l’explicaré, tot fent una anàlisi de les diferents candidatures.

Ahir va ser un dia especial, dels que recordes, com ho va ser el 27 de gener del 2004, si no vaig errat. Aquell dia en Carod dimitia per la pressió mediàtica de la Brunete i la no defensa per part d’un sector del país a una decisió que el temps, com sempre fa, va posar a lloc.

Comences a rebre sms, alguna cosa passa. En Carod diu que no es presenta a la reelecció de President del Partit. A Catalunya Ràdio. En aquell moment, sense mitjans de comunicació a l’abast, et sents perdut. Què? Qui? Com? Quan? I, sobretot, per què? Després, amb calma vas sentint ja més coses, la lletra petita, sempre important. Avui en Carod hi aprofundeix al Periódico.

Més enllà de parlar de les reaccions polítiques, avui voldria parlar dels analistes polítics. Llegeixo en Tàpia, la Gemma Calvet vaig sentir ahir la Terribas, en Marín, en Jordi Sánchez, i tens una certa sensació que alguna cosa no es llegeix bé. Com ja deia, d'analistes polítics i d'entrenadors de futbol, tots en som una mica.

M’ha recordat el que va succeir amb la decisió d’en Jordi Portabella de no reeditar el tripartir a Barcelona. Tot eren especulacions en una borsa d’accions internes del partit. Ho fa per això, per a evitar allò, etc. Però sempre es deixaven de parlar de quelcom important. L’àmbit de la dignitat o l’ètica d’una decisió sempre difícil.

Fora bo imaginar-nos tots plegats a la nostra feina. I imaginar-nos plegant, en un bon moment personal i familiar, on tot ho tens consolidat i renunciant. Ha de ser difícil. Però sovint despersonalitzem els polítics, com es fa amb els metges, i pretenem que siguin autòmats sense sentiments, perquè els volem forts. Els futbolistes han de sentir els colors, però els polítics han de ser freds i calculadors.

En el context actual, decisions valentes i poc previstes tenen una virtut. Canvien les regles del joc, o el guió, com diu en Marín. No parlaré avui de les meves preferències personals, cadascú té les seves. Però voldria pensar en l’àmbit personal de les decisions. Totes les decisions com aquestes són difícils. En Carod va dimitir un cop perquè creia que era el millor a fer. Ahir va tornar a prendre una decisió difícil. És molt fàcil interpretar-la en el taulell dels escacs.

Quan diem que els polítics són previsibles, quan es parlen de poltrones i com és de llaminer i addictiu el poder, algú que anuncia que renuncia a una part crec que mereix una certa reflexió paral·lela de les decisions humanes.

Així es va dir de l’Arzallus, o d’en Beiras, o d’en Felipe González. Ara crec que toca dir el mateix d’en Carod, que aplana un camí dins el partit. M’imagino a Espanya molta gent contenta perquè saben i coneixen la força d’en Carod, el seu enemic públic número ú. I no ho vull oblidar.

En primer lloc, volia emprar el terme refundar, però m’he adonat que aquest no existeix.

Dit això, cal pensar diverses coses. Són els 650.000 vots obtinguts per Esquerra l’any 2004 el sostre independentista del país? Eren tots independentistes? Cal fer una Casa Gran de l’Independentisme? Què fem amb l’independentisme transversal? I amb l’extraparlamentari? Què pot o ha de fer un independentista per assolir-la?

Són moltes les preguntes les que et venen al cap quan, de manera freda, observes el que ha succeït en els darrers temps i les darreres eleccions. Esquerra ha tancat una crisi de mals resultats en tres eleccions diferents i ara inicia un procés de reflexió fins al congrés del juny. Calma, molta calma i el cap ben fred. És quelcom més que la dinàmica d’un partit, és també la de la il·lusió del país per a la Independència, en majúscules, la de veritat.

Ser l’únic partit parlamentari que es declara obertament i sense ambigüitats partidari de la creació d’una República Catalana té aquest problema. Una baixada de resultats electorals s’interpreta, per qui així ho vol, com una baixada del sentiment independentista. Ni ells ni nosaltres no ens podem pas equivocar, la qual cosa no vol dir jeure esperant el 2014.

Els anys 80 i 90 marquen un punt d’inflexió, quan des de diversos moviments socials es basteix un partit polític. Ara, passat el temps i incrementat el sentiment i quan es comença a veure la llum al final del túnel pel context europeu (Escòcia, Montenegro, Kosovo, etc.) hi ha un sotrac que fa dubtar de si ens acostem o ens allunyem.

Segurament un dels mals de tot plegat és la manca de definició dels restants partits. Sabem que hi ha independentistes a CDC, i a IC, i a EUiA, i fins i tot al PSC. Però són prous per a poder capgirar el pensament oficial del seu partit? La Casa Gran del Catalanisme es mou entre allò que es diu i allò que no es diu. IC i EUiA parlen d’autodeterminació però mai no fan cap pas clar en l’eix nacional. Que el facin els altres, tot especulant. I dins el PSC comencen a haver-hi veus no necessàriament favorables però menys contràries que en l’època pujoliana.

Molta gent independentista s’ha quedat a casa en aquestes eleccions, per dos motius. Primer, no la consideren les seves eleccions. Segon, era un no vot de càstig a una situació que valoren negativament, atribuïda a Esquerra. Assumeixo aquest fet i l’entro dins del debat intern que tindrem fins al juny a dins del partit.

Guanyar vots per la causa del 2014 té aquests problemes. Si per cada nou vot independentista que es guanya, se’n queden dos dels de sempre a casa, el decrement és clar. Però hi ha més independentistes que abans. Més gent que en un referèndum votaria que sí. Què cal, doncs? Força per a poder-lo celebrar.

A nivell extraparlamentari, tenim les CUP, el PRC, i altres grups actius en la lluita per la independència, que possiblement en no participar en el joc polític poden permetre’s ser més ortodoxos en les seves posicions. D’acord, però no serà, entenc, per la seva tasca política que tindrem el referèndum. Cal doncs, assolir un pacte de govern que permeti fer el referèndum, on comptarem amb els seus vots favorables.

D’altra banda, a nivell social, tenim tantes plataformes que, com xampinyons, van sorgint. Això és bo perquè generen un debat, un cert transversalisme, ponts de país. Benvinguts siguin.

També tenim, al país, tot d’opinadors favorables a la causa escrivint en mitjans, de tot tipus i intervenint en múltiples debats mediàtics. I això també és bo.

El que està clar, entenc, que cal una certa sinèrgia de tots aquests actors. L’independentisme ha d’avançar i cal establir ponts amb qui calgui. Esquerra ha de fer deures, això està clar. Però no som els únics. El 2014 no és només una utopia més, és el primer cop que hi ha una data, tan possible com es vulgui, però per a això cal començar a definir passos clars, tots plegats, des de les nostres posicions.

Bé, seguirem reflexionant, amb el vostre ajut. No tot queda tancat en un article.