Monòlegs políticofestius

Sí, ja us vaig dir fa uns dies que havia tornat a estar fora del país. En aquest cas, vaig anar a Salamanca. Què us haig de dir? lluny de la memòria (històrica) que acompanya aquesta ciutat, la veritat és que és una ciutat preciosa.

(escrit el diumenge 26) 

Sí, com a gracienc em sentia que anava dient interiorment què maco (hi deu haver una part de pixapins en tot això). No em va sorprendre, era el que esperava trobar-me, la veritat. He estat a Oxford i Cambridge i fora del verd i dels parcs que acompanyen aquestes dues ciutats haig de reconèixer que Salamanca no té res a envejar.

Salamanca de nit 

Ho vaig dir a persones properes. Jo estic en una universitat nova, l’Autònoma (fundada l’any 1968), que m’estimo molt pel verd i pel concepte de Campus que l’envolta (com un Shangri-lah o un Rivendell on no s’envelleix mai), però reconec que fora de les assemblees dels anys 70 i algunes corredisses viscudes de lluita per la llibertat (visita del rei, visita de l’Aznar) no hi ha un veritable pes històric. De fet, la Universitat de Barcelona tampoc té aquest encant. A Catalunya, el podríem trobar una mica a Cervera, tot i el passat botifler que té associat (vegeu a wikipedia, com descriu els dos termes i veureu que l’origen es descriu ben diferent). 

Salamanca de nit II 

Doncs bé, a Salamanca vaig pensar que si jo fos professor d’allà aniria inflat pels carrers, trepitges història, et sents descendent d’un pes històric, com un valor de llinatge que et podria fer estar orgullós, fins i tot massa, del lloc.

Facultat de Documentació, antiga facultat de Dret

I tot això lligat, curiosament o no, a la joventut que destil·la. Evidentment, com Santiago i sovint Lleida i Girona tot i que menys marcat en aquests casos, són ciutats que viuen de i per la Universitat. A diferència de Mérida, Salamanca ha sabut lligar el passat com a factor diferenciador. De fet, ells mateixos diuen que la Universitat és la principal indústria de la província. 

I allà vaig poder parlar amb professors de moltes coses. Com no, es va parlar del tripartit, però també de la identitat de Castella, de les seves mancances, dels greuges seus respecte Madrid. De com veien Catalunya. 

I, com no, del tema dels arxius. Ells, com jo, tenien molt clar el tema. Des d’un punt de vista científic. I no diré el seu nom perquè no aparegui al google, però un professor especialment va sortir a la palestra defensant l’indefensable a la ciutat. I va presentar un llibre de la Comissió de la Dignitat a la Facultat quan l’Ajuntament no va cedir la Biblioteca.

Archivo de la Guerra Civil, al Colegio de San Ambrosio, aquest tipus de rètol sobre la pedra està per tot el casc antic. Per cert, peatonalitzat, suposo que estàveu esperant aquesta explicació. I hi ha botigues, i hi passa gent. 

Una ciutat que només vaig poder gaudir les 24 hores que hi vaig ser. Hi haig de tornar, evidentment. 

Vaig tornar la sort de dormir al Colegio del Arzobispo Fonseca, fundat el 1525. En altres llocs seria un parador o lloc d'estada de persones importants. Aquí pertany a la Universitat i hi dormen els professors visitants. Impressionant.

Colegio Fonseca I Exterior

Colegio Fonseca II Exterior

Colegio Fonseca III Interior

I ara algunes fotos més (en mida prèvia però millor qualitat, espero, Lord Henry). És difícil, perquè faries fotos de cada carrer i cada casa, d’aquells rètols en tinta vermella, peculiaritats del lloc.

Carrer Major, amb llums de Nadal

Catedral Nova

Un edifici perquè sí

Colegio Anaya

Mercat Municipal, sempre m'agraden aquests equipaments de la quotidianitat 

Portal del Hospital del Estudio, l'edifici més antic, del 1413!!!

 I la Plaça Mayor, molt bonica, més que la de Madrid, i una miqueta més que la de Vic, clar que no sóc objectiu.

A baix a la dreta, teniu la part d'àlbums, on podeu trobar aquestes fotos que vaig penjant. Ah, i els monclis, evidentment 

Ja us vaig dir que havia estat fa una setmana a Mérida, per un congrés de Ciència i Tecnologia de la Informació. La veritat és que per mala gestió vaig haver d’estar fora els quatre dies que durava perquè no em van dir quin dia em tocava actuar. 

Deixant de banda aquest fet, no voldria deixar de parlar de la ciutat i les impressions que em va donar. 

El primer que haureu pensat, el Teatre Romà. Sí, però sabíeu que Mérida, en una solució salomònica es decidí que fos la capital de la Comunitat Autònoma d’Extremadura? ni Càceres ni Badajoz, el mig, ciutat amb prou identitat (de fet, em recordà a Tarragona). 

Per deformació d’urbanisme, és una ciutat on les excavacions arqueològiques estan per arreu i amb un paper important dins el creixement de la ciutat. Per què és famós el teatre? Perquè és el darrer que n’ha quedat. En ell conviuen les dues tendències de la restauració del patrimoni. Hi ha unes grades com de plàstic dur que volen imitar i continuar els seients originals que de lluny queden bonics i permet fer el festival però de prop queden malament. Era l’època que es volia restaurar perquè no es notés la restauració, diguem-ne, mentre ara en alguns llocs de la bonica muralla han optat pel segon model, on queda clar que és original i que és restaurat. Què em sembla millor? Es fa difícil de dir, depèn una mica de lloc. 

I vaig anar al Museo Nacional de Arte Moderno (on diuen nacional, jo diria Estatal, però vaja). Curiós, és un edifici d’en Moneo, on resol molt bé el tema nou-vell. El millor per mi, la cripta, a sota del Museu es van trobar antigues restes de la ciutat i ho han integrat dins del Museu. Una mica el que es volia fer al Born fins que van decidir que la Biblioteca no quedaria bé allà. És impressionant seure en silenci i provar de veure com vivia la gent d’allà. I em va portar a una reflexió. Mosaics i tapissos, molt bonics, no deurien ser obres d’art sinó mostres de poder i diners, perquè la gent els veiés. 

Algú volia incloure Mérida dins d’un circuit de ciutats que van a velocitat lenta. I em va semblar genial la idea, perquè ho era, meravellosament relaxant en aquest sentit si no tenies pressa, i no en tenia. 

Cal dir que Mérida és de les poques ciutats extremenyes que governa el PP, 13 regidors davant dels 12 del PSOE. I tenen una televisió local divertidíssima, perquè diguem d’aquí, on sempre sortia algun regidor del PP fotent la canya al PSOE, però a més a més, l’entrevistador era més taliban que el propi polític. Dic divertit, però sé que en el fons és una manipulació brutal. 

Hi havia un carrer principal, el de les grans botigues, on de 17 a 19 havies d’esquivar mil cotxets de nens petits, com una cursa d’obstacles. 

Quins records em vaig portar d’allà? El terme tostada catalana (amb tomàquet), el barat que és tot per allà, rètols d’una AAVV que demanava votar a un tal josé antonio d’OT (curiós) que deu ser d’allà.

Aquesta setmana he estat a valència, donant classes en un màster molt ben muntat que tenen allà. És per això i mil coses més que no he donat a l’abast amb els vostres comentaris. I ara, en quinze minuts que la meva agenda de conseller em permet (avui hi ha el comerç al carrer), escriuré. Com sempre, per mi i per vosaltres.

El diumenge va ser un dia llarg, ja haureu llegit diversos blocs dels castellers, un poc dormir i un molt de sol que va fer que la setmana anéssim tots més cansats. El resultat? Era el de menys, jo em quedo amb la cara que feia la gent quan et miraven la samarreta (obsequi dels castellers, gràcies) i feien un cert gest de reconeixement. Ostres, ets de gràcia? I això omple, no per orgull malentès, sinó pel reconeixement que a Gràcia passen coses, que Gràcia és un referent. Comentàvem amb en Roger la densitat d’entitats de colles de cultura popular, i això dóna un biaix diferent. Gràcia, referent pel país, capital de la cultura popular?

Però deixem Gràcia, si és possible, i parlem de València. Feia molt que no hi anava (uns 32 anys) i vulguis o no, vens influenciat per les notícies i les llegendes urbanes que d’altres s’han dedicat a difondre.

Havia de fer 10 hores de classe i no tenia massa clar si hi havia recomanacions lingüístiques, diguem-ne. Per si de cas (també és cada cop més normal la presència de gent d’Espanya i Sudamèrica; ahir mateix vaig estar en uns tribunals de defensa del treball de recerca del doctorat de documentació i em va alegrar que quasi tots els alumnes de l’altra banda del “txarc” parlaven o entenien el català, de manera natural) jo m’havia preparat diverses presentacions en espanyol, no fos cas.

Però ja em van veure l’accent de seguida. La primera pregunta d’un alumne fou en valencià. Pam, ja tenia fet el lligam, vaig demanar si tenien cap problema amb què fes la classe en valencià del nord. Els va agradar la fórmula, van somriure i pam, la complicitat era feta. Cap problema. I no era política, és allò al que estàs acostumat, portes quasi 10 anys donant classes en català, i et dóna la seguretat de la llengua materna. A nivell científic, he parlat més en anglès que en espanyol, fet i fet. Només tres diferències vaig copsar: el terme servici (tot i que alguns em van dir que també empraven servei, servici l’empren els qui més volen marcar la diferència respecte el nord), l’este/a paral·lel a l’aquest/a i l’haguera enlloc de l’hagués (igual que en espanyol hi ha el hubiera o hubiese, en català hem diferenciat dialectalment les dues opcions). I la situació va esdevenir normal, gens forçada, com a l’Autònoma, uns alumnes parlant en valencià, jo en valencià, altres en espanyol (en luisan hagués plorat d’emoció i tot). Perquè, aprofitant que estem en dies de Correllengua, l’important és que es parli, que ens entenguem, i no és cap renúncia anar a casa dels altres i ser un bon convidat amable amb ells. Els cientíics ja saben com anomenar-lo, la gent en digui com vulgui.

I a poc a poc, veies aflorar el valencià. Rètols d’universitat i llengua per les facultats, gent jove parlant-lo, de manera natural. I em va omplir d’optimisme. L’únic que no entenc mai és per què a l’Euromed primer parlen es espanyol, després en valencià i finalment en anglès. Per ordre lògic de capes de ceba, primer hauria d’anar el català, no? Sinó la gent escolta l’espanyol i ja no escolta l’altre, no? Haig de fer palès que l’Euromed fou prou puntual.

I tornes al Principat i veus que han prohibit un anunci que jo vaig penjar fa uns dies. Estaré pendent dels anuncis que parlin de les forces armades (o paracaigudistes caient del cel amb banderes a Getxo, sort que ells no són nacionalistes) o la constitució no fos cas que sortís un nen. Si em sento confrontat podré demanar que no s’emeti?

De València (poc vaig poder visitar) em quedo amb algunes coses:

El cafè amb gel, en diuen cafè del temps i hi posen un tall de llima (llimona). Li dóna un puntet molt bo, i em van recomanar que a casa hi posés una micona de canyella (com un cremat). Molt refrescant, que 10 hores de classe ja són difícils, pels alumnes i per mi, és clar.

La línia de metro és una barreja de tramvies i metros, on entren per la dreta (circulen per l’esquerra, doncs) a diferència de Barcelona. Algun cop he sentit que quan es van construir pels volts de l’Exposició del 1929, en no haver-hi una legislació, a Barcelona ho va fer l’Esteve Terradas (primera línia Lesseps-Cataluna) tenint en compte el sistema francès mentre a Madrid seguiren el model anglès. El curiós era que quan es feia transbordament només hi havia una sola línia. Això ho vaig veure a les estacions de Xàtiva i Benimaclet, no sé si és general. És a dir, que un rètol et diu si el tren que està venint és el de la línia vermella o la verda i passen alternats. A més a més, no tots van al final de la línia, és com un servei de rodalies.

L’estació del Nord té el seu encant, em recordava les estacions angleses cobertes i obertes per una banda. I a l’Euromed a valència em van fer passar l’equipatge visor com als aeroports. Curiós.

No vaig poder visitar l’edifici dels antics magatzems del Siglo, a València capital, on l’incansable Eliseu Climent i l’ACPV hi faran l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) i nova seu de l’ACPV, un lloc per dinamitzar la llengua i la cultura, perquè lluny dels noms l’important és que s’empri.

Vaig dormir en un Colegio Mayor, curiós, un concepte elitista de campus, on els alumnes no cuinen, com un hotel. Sopars sorollosos envoltat de xiquets i xiquetes de 19-20 anys.

El dilluns és festa, 9 d’octubre, el dia que el rei Jaume va conquerir València, amb tropes aragoneses i catalanes, l’arrel del lligam. I em van parlar de la guerra de la bandera, on els blaveros llueixen la franja blava i els catalanistes (com els anomenen) la senyera. Bona Diada, doncs.

Hola,

només dir-vos a tots/es que torno a estar a Gràcia, després d'una ruta d'una setmaneta.

La veritat és que he aconseguit el meu objectiu de no connectar-me a l'ordinador, i fins i tot el mòbil el tenia desconnectat.

La conseqüència, però, és la lògica. A la tornada, 200 missatges d'spam i uns 75 que cal llegir. A poc a poc i bona lletra. És allò que en diuen infoxicació, sobredosi informativa. I a més a més, proves de fer una mica de seguiment de tot el que ha estat passant per aquí. La família de blocaires és més gran (mai millor dir), silencis que amoïnen, casaments a la vista, un gran pregoner, les pilones es van consolidant (pels fans de la mobilitat, tinc noves fotos de pilones), etc.

La ruta: Catalunya – Bordeus – Normandia (zona desembarcament, molt interessant) – Bretanya (verda i tancada) – Donosti (bé, dormir a Azpeitia) – Burgos (no hi havia tren enlloc) – Gràcia (arribada ahir). L'aniré comentant a poc a poc.

Bé, doncs, tornem a casa.

Sí, em quedava un article pendent sobre Euskal Herria: la Mobilitat

Per què ara? Doncs perquè fa una setmana que s’ha iniciat la primera fase de l’illa C2 (entre torrent de l’olla, travessera de Gràcia, Torrent de les Flors i Providència).

Tots sabem que els primers dies seran liats, que s’enrecordaran de les mares del regidor i els consellers d’urbanisme i mobilitat, etc.

Però el resultat pagarà la pena. Haig de reconèixer que em feia certa vergonya fer aquesta notícia, però vist que no sóc l’únic que penja fotos dels seus viatges (carles, guillem) avui doncs us parlaré d’una part del meu viatge a terres basques: ja no és turisme polític, és turisme de mobilitat, digueu-me freakie, però mira.

Ordizia

Capital del Gohierri, famosa pels formatges Ideazábal. Sempre em fa pensar, cosa que em sap greu, en la pel·lícula Yoyes, on és assassinada en aquest poble encantador. Té un mercat en una plaça alta porticada que em recorda Figueres per la seva alçada.

Doncs bé en aquestes dues fotos podeu veure que el casc antic també té unes pilones.

És curiós perquè vam deduir que utilitzaven un sistema similar al dels peatges del servicaixa, doncs quan s’acostava un cotxe que volia entrar, baixaven les pilones sense apretar res, no crec que fos un comandament, doncs seria molt car.

El resultat era un casc antic viu, però no us equivoqueu: ple de botigues, era el centre comercial, de manera que podien conviure veïns amb comerciants i era un lloc molt tranquil. De mida era similar al de l’illa C2.

Hondarribia

A la comarca del Baix Bidasoa, em penso. A banda de tenir un passeig marítim llarguíssim, també disposa d’un casc antic, foto “al canto”. Perdoneu la ganyota, aquí funciona amb targeta.

Bilbo

A mi personalment em va agradar més la vella. la nova, amb el seu Guggenheim (millor mirar-lo de lluny) i les seves estacions de metro de Foster tan estranyes no em van acabar de fer el pes. En canvi, el casc antic era per passejar-s’hi, i Déu n’hi do com estava a petar de bilbaïns i bilbaïnes.

Aquí el sistema era diferent, moltes senyals. Si us fixeu, hi havia un pas de Setmana Santa (si és diu així) allà aparcat, suposo que la grua no el trauria d’allà!

Donosti

Finalment, la gran, la típica, la senyorial. No només al casc antic (foto 1, a l’alçada del Boulevard) hi havia mesures de mobilitat, sinó que també per la zona del voltant que sembla més eixamplosa (ja enteneu què vull dir).

En un dels llocs tancats amb pilones, hi havia un senyal (foto 2, tocant a la ria i al mar) on hi havia una càmara on la gent trucava per poder accedir als aparcaments.

Per cert, agrair la paciència dels meus companys, sobretot la Sandra, a l'hora de fer fotos a llocs on ningú no se'n feia.

A Gràcia hem procurat fer un terme mig, tenint en compte la concentració de tallers que hi ha en algun carrer, com ara Torrent d’en Vidalet.

Bé, espero que passat un temps que tots ens acostumem als nous recorreguts, el resultat sigui tan bo com a l'illa B1, al voltant de la Plaça de la Vila.

Mare de Déu, sí que costa això de seguir un bloc, trobar una estona i tal. A poc que te n'adones, ja ha passat una setmana.

A veure, veig que el problema és que provo de fer textos massa llargs i llavors necessito una bona estona per escriure. Provaré de solucionar-ho.

Sí, parlàvem d’Euskal Herria. La veritat és que vaig notar una petita part de turisme polític. M’explico, ja no són les samarretes radicals. De fet, fa molts anys vaig anar expressament a Irun a la botiga del Fermin Muguruza (llavors encara dins Negu Gorriak) per parlar amb ell. Altres temps.

El que més em va sorprendre aquests dies és que a les botigues de records (totes regentades per bascos, i no parlo del kukuxumusu) del port de Donosti hi havia tot de samarretes, tasses, adhesius indepes. I em va sorprendre, favorablement. I quines hi havia més? Doncs les de Catalunya Lliure i Euskal Herria Askatu. Evidentment, als catalans ens saben cuidar. Ergo, vaig comprar una tassa amb aquesta inscripció. Reflexions: les tenen perquè saben que els catalans les comprarem? Perquè haig de comprar allà coses que aquí no trobo en botigues normals (diguem-ne que són d’entitats o partits)? Us imagineu les Rambes plenes d’estelades (sí, banderes amb el burro sí que n’hi ha ara).

També vaig veure i em va semblar curiós els adhesius de l’Ardi Latxa (Ovella latxa, correcció del maurici, havia posat ovella negra, vegeu els comentaris). El cert és que aquestes ovelles, blanques de potes negres o negres en veus a tot arreu, fins i tot en turonets que no sembla que s’hagin de poder aguantar del pendent que hi ha. Sí, d’aquestes ovelles, quan hi vaig anar molt llanudes, en fan l’Ideazábal. Què n’haig de dir d’aquest formatge? Poca cosa si no l’heu tastat, res si ja ho heu fet. La següent reflexió és que si era equivalent al burro català (i ara no us sé dir què fou primer), l’han encertada, perquè en veus a tot arreu, perquè l’interior basc, sobretot al Gohierri n’és ben ple.

Doncs bé, als catalans polititzats i d’altres llocs suposo que sempre hi ha referents quant al turisme polític. Irlanda (i no oblido el mal rollo que vaig tenir fa quatre anys a Belfast), Euskal Herria, l’Alguer (un lloc preciós i amb encant si hi vas quant no és l’estiu), Cuba (ara ja vingut a menys pel turisme sexual i la pèrdua de la referència comunista), el Sahara del Polisàrio, Chiapas (vessant políticosocial, igual que el Sahara o Porto Alegre), etc. Per quant doncs, agències de viatges polítiques? Tipus ONG ja n’existeixen, no? Doncs tanquem el cercle.

Bé, em sembla que deixaré el tema ja d’Euskal Herria i passaré a comentar properament les coses que passen al nostre petit país.

PD: un llibre, El llegat dels filisteus, de Margaritza Aritzeta.

Bé, ara volia començar una sèrie de petits articulets sobre el País Basc, com els que va fer en Winston de Polònia. Ja veig que la tortuga també hi ha estat, i m’he trobat algun tècnic dels districte i … mitja Catalunya hi era. Sí, ho confesso, durant alguns anys de la meva adolescència he tingut basquitis (no apareix al Termcat, però podria definir-ho, sota el meu punt de vista com una exaltació irracional i acomplexada del País Basc respecte els Països Catalans). Estètiques, lluita, compromís. Amb el temps això desapareix perquè te n’adones (eps, la meva reflexió) que aquí també es fa, i el que resta és únicament enveja del que han aconseguit i la defensa interna dels seus (només cal comparar com tractaven a l’Arzalluz davant les crítiques de Madrid a com tractem els catalans en Carod).

Evidentment, la pregunta de la gent quan tornes és: – Ei, com està l’ambient per allà dalt?- I no he sabut què respondre, ja hi havia estat i no he vist massa diferències ni m’hi he endinsat tant. Ni sóc en Michael Palin (amb els seus documentals de la volta al món) ni m’he dedicat a interrogar la gent.

Però alguna diferència? Doncs sí, curiosament, les parets, els pòsters, les pintades. Ja no tenen el to agressiu i combatiu que tenien, crec que tenen un to més optimista (del rollo Ara el Poble, ara la Pau; turista, això és Euskal Herria, en rollo simpàtic), i això fa pensar que alguna cosa sí deu haver canviat. Perquè la gent normal, jo sempre l’he vista tranquil·la i anar fent, fins i tot un cop que cremava un autobús (any 94) i la gent continuava anant de pintxos.

I, fixant-me millor i voltant més pels poblets, despolititzes la llengua, cosa necessària per la seva supervivència futura. És evident que veus joves amb estètica abertzale, herrikotabernes i pancartes de presos al País Basc, tot en euskera, però veus mares parlant als seus fills, avis en conversa animada a les places (també, com Gràcia, he vist molta cultura de places, un altre dia parlaré dels plans de mobilitat que tenen). I abans sonava a radical, i ara és normalitat, ei, pel que jo he vist, no en sóc de sociòleg (tampoc li demanaré a l’Amando de Miguel una anàlisi).

Properament parlaré del turisme polític i com als catalans se’ns coneix d’una hora lluny.

Un lloc: San Juan de Gaztelugatxe

Dues cançons adequades: País Basc, d’en Raimon i l'Itxoiten, de Negu Gorriak

(es nota que estic fent proves amb els enllaços? properament en faré amb les fotos)

PD: Força Barça!