Monòlegs políticofestius

Afrontem unes noves eleccions, les del Parlament Europeu. A Europa es cou més del que sembla, a nivell docent prou que ho sé quan abans només em calia parlar de lleis de l’Estat i cada cop més he hagut de parlar de directives europees sobre drets d’autor, sobre pirateria i sobre comerç electrònic.

A Europa es vol construir un mercat alternatiu a l’hegemonia nord-americana. L’unió fa la força, diuen. El problema rau en el fet de voler competir amb un sistema que no funciona sense voler trobar una alternativa que inclogui i blindi de facto el benestar social. Per això és important ser a Europa. Que li diguin a les colles de foc.

Ara bé, és el mateix país que fa cinc anys? Diu el CEO que no, que cada cop som més independentistes. De fet cada cop sembla que més gent surt de l’armari nacional perquè es veu i s’entén que no hi ha més opció.

Sempre recordo que un dia en Zaragoza va acusar CiU (uix, els radicals) de marxar del centre polític. Possiblement el que en Zaragoza no copsava, o no vol copsar, és que el sobiranisme com a solució i no com a anhel està ja en el centre i són ells els qui caminen d’esquena i fan com el conductor que veu a tothom en sentit contrari, quan és el PSC el qui ja no té motius.

Comença la campanya. Esquerra té una molt bona coalició i un millor candidat, l’Oriol Junqueras. D’en Junqueras recordo especialment el dia que va venir a Gràcia, fa anys, a fer un programa en directe per Catalunya Ràdio dins del refugi de la Plaça del Diamant. Ens va posar a tots la pell de gallina amb com explicava com es vivia en un refugi. Des de Barcelona es fa també campanya per en Junqueras.

La resta de partits en podríem dir:

– PSC. Vergonya. El gag de Polònia exemplifica molt bé la seva candidata, de perfil tècnic, i s’entesta en fer com sempre, la por al PP i la dreta. No es pot enganyar a tothom tot el temps, i ja se li comença a veure el llautó de l’engany del PSOE, encara que ho volguin amagar. Votar PSC és votar Maleni.

– PP. El de sempre, amb la vessant més carca. Mayor Oreja en estat pur amb en Vidal-Quadras per encrespar els ànims. La pitjor dreta espanyola amb la pitjor dreta catalana d’autoodi.

– CiU. Moviments interessants però massa lents. Els exconsellers de CiU comencen a fer com certa gent gran que se li treuen les manies amb l’edat i es declaren independentistes. Sincerament, el gran fre per CiU és el propi Pujol, fins que ell no es declari independentista i admeti errors, poc marge tenen aquells que ho són, però que estan pendents del que digui el gran pare del partit. En Tremosa? Un economista que no es deixa anar des del punt de vista nacional i que té idees massa de mercat, diguem-ne. Em fa por el seu posicionament en molts dels temes socials. Un altre coitus interruptus nacional, sobiranista fins que entro a CiU.

– IC. Mala peça al teler. Romeva: un altre candidat que podria fer molt dins l’àmbit nacional però que és minoria o no és escoltat dins del seu partit. Bon professor i bon professional. Podria molt bé estar a Esquerra, però forma part de l’estètica urbanafashion que tan bons resultats dóna i que després no omple de contingut el discurs.

Potser caldria destacar l’alt perfil acadèmic dels candidats, amb tres d’ells professors d’universitat. Això és destacable.

Seguirem parlant, de la campanya i de la crisi, per suposat.

Aquests dies que estic llegint l’”Últim home que parlava català” surt força el tema del mobbing. Ahir, veient el resum dels debats al Parlament Espanyol em fa pensar que seria el primer cas de mobbing perquè algú es quedés i no perquè marxés.

Ara diu que el finançament serà abans del 15 de juliol. No hi ha credibilitat, però el pitjor és la sensació que negocia pensant que hi haurà un moment en que les arques de la Generalitat no podran més i haurem d’acceptar el que diguin.

Espanya i en ZP en particular juga amb el temps i els nostres diners. I encara diu que “He procurat sempre complir amb els meus compromisos amb Catalunya. Mantinc el meu ferm suport a la realitat plurinacional, a l’ús de la seva llengua, a l’increment de l’autogovern i al finançament previst a l’Estatut”. Ni va complir amb el Castell, ni amb l’Estatut ni amb realitat plurinacionals, etc.

Diuen que no es pot enganyar a tothom tot el temps. A mi no em va enganyar, però i a tots els catalans que el tenen com a referent?

Ahir va tenir lloc un plenari estrany, molt marcat per qüestions de Barcelona i amb menys presència de temes específicament graciencs, tot i que hi havia molta política a discutir.

Altre cop, però, un plenari llarg, dens, on alguns portaveus van forçar l’acord de la junta de portaveus. Possiblement tots plegats potser fem com el dia de les eleccions on tothom ha guanyat. I segurament pot ser vist així, segons les expectatives que hom tingui.

Possiblement també l’equip de govern pren la dita “qui plenari passa, mandat empeny”, on el plenari sembla un pic a passar i ja està. No haver rebut gaire i a seguir fent el mateix. Determinades escenificacions deuen ser necessàries però poc productives. Segurament el fet de saber que hi ha poca gent que està escoltant tampoc ajuda. Hi haurem de continuar rumiant.

Cal que reflexionem tots plegats sobre determinats sentits:

– Comissions: són el punt principal de l’acció de govern? Hi ha altres maneres de treballar les polítiques? Si aboquem els esforços sobre les comissions, ho estem fent en el fons sobre persones que no prenen les decisions, sinó que només les transmeten.

– Informes de consellers i conselleres: era un bon moment per a debatre sobre polítiques i donar sentit a la feina dels decisions. Però el govern, lluny de triar temes que podien haver estat profitosos (Crisi, Mobilitat, Accessibilitat, Festa Major, Pla d’Equipaments, Pi i Margall, Plans Educatius d’Entorn, Espai Públic), van decidir aquest primer cop triar temes neutres, per no generar debat i opinions contràries. Això els va aigualir.

– Declaracions institucionals: són una forma de buscar consensos, s’aproven amb el suport de tots els grups, o al menys quatre. Mentre nosaltres en vam proposar un com a desgreuge cap a la gent del CEIP del carrer Bailén, perquè tinguin il•lusió, s’impliquin tot triant el nom i altres mesures de suport, la resta de grups va optar per qüestions més allunyades del dia a dia gracienc. No és criticable, però hauríem de trobar algun mecanisme d’equilibri.

D’altra banda, hi havia la novetat de nous consellers i dimissions d’antics, l’Alícia i l’Alberto. Circumstàncies diferents, evidentment. Cal agrair als consellers i conselleres la feina que fan encara que no se’n surtin, vaig dir, i ho crec. L’esforç per fer quelcom per la ciutadania ja és quelcom més que quedar-se a casa. Ara bé, un conseller ha de tenir un plus de compromís per la feina que fan.

Hi haurà consellers que no saben expressar-se en públic, n’hi haurà que no treballen tot i que puguin dissimular-ho o no, n’hi haurà que es pensen que estan fent mítings i no plenaris, n’hi haurà que només ho entenen com un peatge per a ser quelcom més, però són consellers i conselleres que no es queden a casa un dia entre setmana per a fer alguna cosa per als altres.

Durant el plenari vam dir, i ens preocupa, que temes importants del PAD estan aturats, i són dels importants, del que van fer que hi donéssim suport. I vam avisar que ens comencem a sentir menys corresponsables si no s’inicien ja.

Es fan coses, és evident. Dos mesos donen per molt, però trobem a faltar una planificació més metòdica i sobretot una idea global de sentit de per què algunes accions es fan.

Bé, continuarem donant voltes. Finalment, us descric algunes dels temes que vam tractar des d’Esquerra. Crec que vam donar el to de ser crítics amb el que no es fa bé, proposar temes que es podrien fer i sobretot, un tacte a l’hora de dir les coses. Per trobar consensos, cal cercar-los.

Esquerra Gràcia fa que s’augmenti la dotació destinada a beques per a colònies i casals d’estiu per a famílies en situació d’atur.

Atesa l’actual situació de crisi, per tal d’evitar que nens i nenes de Gràcia es puguin quedar sense fer colònies i activitats d’estiu, a proposta d’Esquerra, el plenari va aprovar per unanimitat augmentar el pressupost per a beques. És una proposta destinada a pal•liar els efectes de la crisi.

Esquerra Gràcia promou una declaració institucional de suport i il•lusió al nou CEIP del carrer Bailén

A proposta d’Esquerra Gràcia i per unanimitat, fou aprovada una declaració de suport i implicació amb el nou CEIP del carrer Bailén. Aquesta, que inclou qüestions com la de donar suport a la tria del nom que faci el Consell Escolar, esdevé un desgreuge davant de la gestió inicial del nou equipament i una aposta clara i decidida per l’Escola Pública.

Esquerra Gràcia pregunta per la reforma de la Plaça del Sol

Atesa la importància de la Plaça del Sol, vam preguntar quan s’engegaria el procés de reforma anunciat ara fa dos anys. A la vegada, ens vam posar a disposició de l’equip de govern per tal de fer-ho amb consens i que no es repeteixin els errors comesos pel que fa a la Plaça de la Sedeta

Esquerra Gràcia critica el retard en el treball per a la millora de la mobilitat als barris de Vallcarca-Penitents

Davant d’un prec presentat el 2007, Esquerra va demanar al Regidor que desencallés un tema davant del qual s’havia compromés i que no s’ha fet res.

Altres propostes i qüestions que Esquerra Gràcia va fer palès:

– Proposar que es faci una comissió específica sobre la crisi en el marc del Consell del Comerç per tal de conèixer i avaluar l’impacte actual sobre el petit comerç a la vegada que demana potenciar el valor afegit i diferenciat de la marca “Gràcia”, tema que el Conseller de Comerç Vinyals va entomar.

– Criticar l’endarreriment del concurs d’idees de la Violeta que es va anunciar el Desembre.

– Denunciar la situació actual del Transport Públic, sobretot el que comunica amb els barris Nord, com el 24 i el 92, entre d’altres.

– Demanar que el Pla de Mobilitat s’expliqui més abastament i es continuïn treballant les illes de vianants.

– A mig mandat, hi ha temes importants del PAD (Avinguda Pi i Margall, PEMPRI de la Vila, Pla d’Equipaments, etc.) que no s’han començat a treballar i que si no es comença aviat no s’hi arribarà a temps.

Dijous va ser un dia nacionalment important, tot i el que algú hagi volgut tergiversar a l’endemà. M’explico.

Vaig entrar al partit, Esquerra, escoltant en Carod, possiblement el millor orador de l’independentisme modern. En Carod ens seduïa i en Puigcercós ens acollia al partit. Aquesta és la sensació que sempre he tingut. Un parlava cap al país i l’altra anava reforçant el partit. Un tàndem que ara es renova formulant-se de bell nou, canviant i compartint papers.

Avui llegeixo que en Carretero, el meu company de partit, crida a fer quelcom prou ambigu. Company, no és això si és això el que realment vols dir. Respecto i envejo el teu abrandament sovint i sovint t’entenc, i a voltes no. Però ets el meu company de partit. Un partit, recordem, on tots som independentistes. I cap altre partit pot dir això, ni fins i tot parlar de majoria. Hagués preferit que sortissis dient. Companys, jo hi aniré el 3, fent pinya i avançant.

Potser és cert que Reagrupament hagi marcat una pressió que de vegades calia, i això és bo, perquè no perdem mai de vista que ens és el que ens va fer entrar a tots al partit sense excepció.

Però ara parlem del Partit, en majúscules, Esquerra Republicana de Catalunya, que amb els seus orígens, records i herències marquen un passat i dibuixen un futur. No hi ha, penso, ni hi haurà cap millor eina per aixoplugar la meva ideologia: d’esquerres, republicà i independentista, tot i que crec que és redundant. Ser d’esquerres implica ser republicà, i ser les dues coses essent català implica ser independentista com a model de país. La resta són autoenganys, permetre la monarquia és un signe d’espanyolisme, i fer veure que ets d’esquerres i republicà i no copsar la independència com a única solució és negar la realitat i apostar per colpejar altre cop la paret amb el cap i la butxaca.

Per sort, no vaig viure mai la crisi del PI des de dins. Ja votava Esquerra, i no ho vaig deixar de fer. Partit, per sobre de les persones i interessos personals. Esquerra, per sobre de ritmes. País, per sobre del present.

He format part de minories, he perdut i guanyat congressos de tot tipus, i en guanyaré i en perdré, i continua sent el meu partit, aquell que acull a tothom que pensa com jo, tot i que no ho vegin tot de la mateixa forma. Part del procés democràtic. Perds, t’atures, penses, ho paeixes i continues pedalant. La resta, no condueix a res.

En Carod ha fet el que havia de fer, el que jo personalment volia que fes. No hem perdut un candidat, hem guanyat un equip millor. Perquè Esquerra ha de ser també un partit d’expresidents, exregidors i exconsellers. Perquè barallant-nos, l’esquerra majoritària és la que manté al Castell de Montjuïc els hereus dels assassins de Companys, els qui tallen les estelades a Gràcia. Carretero, si tu te’n vas, ells no marxaran mai.

Ahir s’inaugurava la Plaça Lesseps. Hi vaig anar, per diversos motius.

Lesseps, llunyana el temps, és farcida de records personals. La bassa per les barquetes, diumenges de passeig i moltes coses més.

També pertany a la memòria política gracienca. Mentre m’immergia dins la política gracienca, la Dolors m’explicava el que va costar que s’atengués les demandes dels veïns i veïnes en l’època Mascarell. Per tant, molts anys.

Els resultats? Ja vaig dir que creia que s’havia gestionat malament el procés d’aflorar el resultat i que hagués calgut tornar a informar els veïns i veïnes altre cop abans de l’acabament. D’una banda, posar la part de ferro abans de la verda va fer de mal gestionar tot plegat. És evident que el verd havia de créixer i ho està fent. Quant als veïns i veïnes, crec que estan fent aportacions molt vàlides per millorar la plaça, el que segurament volem tots, o quasi tots.

Tots veiem que la plaça no està acabada. Festes populars? Bé, mentre siguin les justes i necessàries. Tot es torça, però, quan arriben els discursos polítics. N’hauríem de treure alguna lliçó. Potser no calen, i això no treu el mèrit polític, però no sé si cal tensionar la situació, la gent i els ciutadans, atès que sempre hi haurà qui voldrà expressar les seves discrepàncies amb més o menys encert. Per cert, demanaria a certa organització política juvenil que faci millor les pancartes i que les signi. Per sort, l’estètica d’uns que protestaven i els altres era prou diferent per distingir-los.

Cada inauguració amb discurs de l’alcalde esdevenen xiulades per part d’uns i altres. I al final és la notícia. Potser caldria invertir els papers de cadascú en aquests actes. Perquè llavors surt l’alcalde amb un discurs, que com en el cas de l’Espai Jove, no em sembla el més adequat per una festa. La gent vol sentir festa, no pas més tensió. Per cert, em sembla un encert haver aprofitat per lliurar les plantes que no es deurien poder lliurar el dia de la Festa de la Primavera que es va haver de suspendre per la pluja.

Per la banda gracienca, és evident que ens falta encara enllestir la Travessera de Dalt, on també hi ha un acord veïnal, per tal de poder-ho veure-ho tot clar i trencar aquesta divisió mental que massa sovint tenim.

Deu ser la Setmana abans de Setmana Santa, i ja m’agradaria que tingués a veure amb els Malsons d’aquest vespre a la Cloenda del Tradicionàrius.

Infernal pel ritme de reunions (l’1 d’abril tenia 4 coses a l’agenda a la mateixa hora), i amb una certa sensació en alguns casos de desconcert.

Anem a pams.

Dilluns, a Mobilitat, vam saber que Barcelona ha decidit que Gràcia faci zones 30 tot i tenir un propi Pla de Mobilitat. Encreuar dues tècniques diferents és difícil d’explicar i per això la sensació que vàrem tenir des d’Esquerra que no sabem si s’aposta clarament per les illes o per l’altra. En qualsevol cas, ja està bé que s’aposti per la Mobilitat. Suposo que caldrà parlar molt. Per això estem, també.

Dimarts, al Consell Escolar, torna a sortir el tema del CEIP del carrer Bailén, m’agrada veure que els i les signants de la carta han forçat una altra reunió, i fins i tot m’agrada que s’hagi fet cas de les meves recomanacions sobre com calia haver fet aquella reunió i van portar finalment plànols. L’Escola Pública s’ho mereix.

Dimecres, reunió de la Violeta. Quatre mesos de retard més sense que se’ns hagi explicat realment el motiu. Quanta paciència veig que tenen algunes persones, m’agrada. Bon article de la Teresa i el Xavier a l’Independent. Hi estic d’acord.

Dijous, Junta de Portaveus. No en parlaré, però al final acord, que per això hi som. Després a Mobilitat, vaig sentir coses que voldria no haver sentit, com continguts de comisssions de govern del mandat passat, i que a més a més no recordo. Les ambigüitats acaben sent males companyies de la coherència. El Pla funciona i el que no funciona són les pilones. Era fàcil de resumir. Parlem de les pilones, doncs. I lloem el Pla.

A més a més, entremig la notícia de la Vanguàrdia sobre llicències. Ahir mateix, en Ricard Martínez ens convoca a una reunió extraordinària avui per parlar-ne. És el que toca. Informació.

Avui llegeixo a l’Independent que el Regidor busca consensos per l’equipament de la Sedeta.

En fi, avui clou el Tradicionàrius, avui clou un període intens de reunions, alguns millors, algunes pitjors, algunes més buides, algunes més intencionades, algunes més útils. Però sempre s’aprèn, no deixeu de perdre l’oportunitat d’anar a comissions de l’Ajuntament, sempre es treuen conclusions sobre la gestió política, humana, social i de la vida.

Avui llegeixo a la Vanguardia una carta signada per 32 persones queixant-se de la reunió del nou CEIP del carrer Bailén (no en diré CEIP Bailén). Els entenc. No sabia si parlar-ne però la sensació que tenien era la de la gent que anava sortint i es queixava de com havia anat la reunió.

Quedi per endavant que des d’Esquerra hem donat suport i felicitat l’equip de govern per haver desllorigat l’equipament.

A partir d’aquí, però, tot plegat em fa pensar en com es frustren il·lusions col·lectives per un mal procés de gestió de la informació. I seria comparable amb Lesseps i fins i tot Bolonya.

A la reunió a la Sala d’Actes. No s’hi cabia. Jo hi havia anar per curiositat i sé que una companya de feina hi era també. Ple com ja voldríem veure plens els plenaris.

A partir d’aquí, i hi entraré poc, poca presència política.

Doncs bé, la reunió es va desenvolupar amb una certa incredulitat. La gent demanava moltes coses, però és que la informació que se’ls havia transmés era mínima. Fotos d’altres mòduls, però, segons el meu parer hi faltava:

– Plànol urbanístic d’on estaria col·locat i les dimensions que tindria. No calia un 3-D, però sí una concreció major.

– Referents. Havent tingut a Gràcia com vam tenir l’experiència del Fructuós Gelabert, que va nèixer entre mòduls i està molt consolidat, poc costava dir, si es tenia clar, que s’agafava com a experiència de referència. La gent era el que volia sentir. Tothom parla bé del Fructuós, per tant era l’exemple a seguir i calia dir-ho clarament.

– No entraré a valorar la tasca de la Directora, que crec que es va sentir desbordada per les circumstància i l’escenari, no habitual per a ella. Res a dir, però segurament calia alguna cosa més que no pas només presentar que hi serà.

– Una de les coses que em vaig adonar fou que la gent està molt informada, que va a moltes presentacions i per tant té elements de criteri. El que no es pot fer és tractar a la gent com si no en sabessin. I mullar-se, si cal.

Així doncs, crec que és una llàstima, i des d’un punt de vista professional, crec que no haver sabut explicar bé les coses en acabat és part del problema. Una bona idea que al final no se sap gestionar. I no n’hi ha prou.

Com demanen, caldria, entenc, una nova reunió, amb presència del Regidor en persona, i més informació, de calendari, de procés curricular i de referents amb qui la gent es pugui sentir propera.

Dijous 5 de març vam tornar a tenir plenari a Gràcia. Ja feia tres mesos sense, i hi havia una llista de temes importants sobre la taula. Faré un breu repàs dels principals i el paper que va tenir Esquerra durant el plenari:

La Violeta

Des d’Esquerra vam acusar el Regidor d’haver-se carregat el concurs d’idees després de declarar al Periódico que “[s’enderroqui l’estructura interior i només es deixi dreta la façana original] és l’única opció si volem que el barri guanyi un equipament polivalent. No comprarem un edifici perquè continuï sent només un bar”. Creiem que això marca ja el destí de la Violeta. Com ha canviat el PSC. En el mandat anterior només vam comprar un edifici? Després el Regidor Espriu va fer allò de culpar al periodista de les seves paraules, tot i que ens quadren amb el seu posicionament.

La Ventada

Després de forçar una reunió per rebre una explicació, al plenari el Regidor va llegir un informe que podia haver-se enviat directament i estalviar-nos aquest fet. Manca de reflexos per part d’en Guillem. Falten algunes dades, ja les demanarem. Des d’Esquerra demanem una major descentralització per a optimitzar recursos en aquests casos

La Sedeta

La reforma de la Sedeta sembla que s’atura de moment. El Regidor reconeix que no té el nostre suport. Va haver-hi un cert enfrontament amb un veí que no va acceptar els posicionaments de l’equip de govern. Sobre aquest tema informaré properament, el parer d’Esquerra ha estat ben clar des del principi. El Punt en parla.

Mobilitat

Junt amb l’Espai Jove, dos dels grans punts foscos de la gestió del Regidor. Podríem culpar als consellers del ram, que també, però és evident que hi ha faltat direcció política i empenta. Tot i defensar-lo públicament, la realitat és que està aturat, amb l’excusa d’un estudi. Dos anys després? Que té a veure aquest estudi amb el fet de no haver-se treballat cap altre illa a les comissions? Si s’haguessin fet més coses, amb els diners del Fons Estatal es podria haver demanat tota una nova illa per fer, però és clar, no tocava, entenc l’admiració pujoliana de l’equip de govern.

Espai Jove de Gràcia

Un exemple similar a la gestió de Lesseps. Si s’haguessin fet coses i les fetes fetes bé, estaríem tots contents, però s’ha inaugurat a la defensiva, sense consens i sense haver planificat polítiques de joventut de dinamització. Des d’Esquerra hem ofert un cop de mà per a redreçar la comissió i les polítiques, però fem dos anys tard.

Seguirem parlant-ne, fora de polèmiques estèrils.

Avui molta gent opinarà amb interessos clars.

Avui hi haurà qui girarà el cap envers Catalunya. Alguns diran que el fet que el PNB hagi perdut una majoria té a veure amb el tripartit, oblidant que a la CAB tots els nacionalistes estaven al govern, no com a Catalunya. Altres diran que cal començar a trencar el tripartit, oblidant que el PSC no té una vessant tan espanyolista (tot i que la té) com el PSE i segurament no pactaria mai amb el PP i Ciutadans per tenir el Govern.

Avui ningú no recordarà Navarra, que era el cas més semblant a Catalunya. Avui tot seran analogies i en trauran intenció de vot, i pressionaran Esquerra dient que cal redreçar la situació.

Avui molt pocs recordaran que 100.000 persones han hagut de votar vot nul perquè no podien presentar-se. I els qui ho recordin, seran titllats de còmplices d’ETA.

Avui es pot estar jugant el futur d’Ibarretxe, i alguns voldran oblidar el seu Pla com si fos el culpable del canvi.

Avui pocs dels qui retreien el sistema electoral català trauran la calculadora tot recordant que el sistema a 25 encara és més injust. No cal entrar en menudències.

Avui cal tenir en compte que Aralar creix, si per efecte de vot útil o perquè és quelcom estructural. Des d’Esquerra hauríem de crear-hi sinèrgies, també, davant l’error estratègic d’EA d’anar tot sol.

Avui cal tenir en compte que espanyolistes d’esquerres i de dretes i l’escó espanyolista del tot poden governar junts a la CAB. I és això el que hauríem de pensar. Perquè a Catalunya forçant els comptes podríem veure que PSC-PSOE, PPC i Ciutadans tenen 54 escons, molt lluny dels 68. A partir d’aquí, calma, i no ens emmirallem tant.

Dit això, em preocupa que ha perdut el Barça i em remou que hagi mort en Rubianes.

El dijous vaig tenir l’oportunitat d’anar a un sopar al Centre Moral amb en Joan Rigol, per parlar de les obres de la Sagrada Família. Destacaria diverses coses:

– Tot i ser un expolític d’un partit amb el qual la meva sintonia ideològica és baixa, sempre, igual que en el cas del sopar amb en Jordi Pujol, és un plaer poder escoltar una persona amb molta vida política. Com bon humanista ens va regalar una compilació històrica del país molt interessant.

– Quant a les obres, destacaria potser el fet que és previst que cap al 2020 s’espera enllestir-la.

– També em va agradar recordar que potser encara no hem vist l’espectacularitat total del projecte, mancant per exemple, la torre més alta (172m, 2 m per sota de Montjuïch, obra de Déu i que Gaudí no volia superar expressament) i les quatre torres dels 4 evangelistes que també resten  que donaran com a resultat una silueta diferent de com la veiem.

– Por del projecte del Tren d’Alta Velocitat. És evident que és  quelcom que espanta, però ell confiava encara en la sentència final. Són gent de recursos i experts assessors.

– Acabarà venint a la proposta d’Esquerra del carrer Aragó.

– Per què un polític de CiU sempre sembla més radical nacionalment parlant un cop s’han retirat?