Monòlegs políticofestius

Ara he sentit en Ridao parlant de Gràcia, perquè la Soraya Sáenz de Santamaría ha esmentat el barri de Gràcia [sic] per justificar que no es publiquin les balances fiscals.

Quina por, coneixen Gràcia!

Podeu sentir-ho a e-notícies 

Un cap de setmana estrany, barrejar la cultura popular i el tema dels blocs i el web 2.0, et fa pensar en una sensació de retorn i futur. Possiblement, això és la vida, també, una barreja de canvis i de lligams amb el passat. 

La Catosfera, va ser molt interessant, tot i la poca estona que hi vaig poder ser. El divendres per una reunió de feina vaig arribar tard a la manifestació de la gent del Bosch i Gimpera. En el bloc hi ha diverses de les ponències. Segurament la més interessant és la que planteja en YuriBCN al voltant de si els blocs són o no mitjans de comunicació, a partir de la provocadora opinió d’en Partal. En Peytibí també en fa esment. Vaig veure, com no, el company lluís soler, nou portaveu d'ERC a Viladecavalls. Químics al poder, Lluís, felicitats i ànims!

Dissabte va començar amb literatura digital, un terreny poc explorat amb infinitat de possibilitats. Crec que els contes que vam fer per Sant Jordi i els diàlegs del Mussol i la lluna serien bons exemples. 

També hi va haver una taula rodona entre en Joan Ridao, en Raül Romeva, en Carles Puigdemont i la Lourdes Muñoz. Els parlamentaris catalans són els que més blocs tenen i es va parlar de les dificultats d’actualitzar-lo. En Puigdemont em va donar algunes bones idees que provaré de lligar en un futur.  En Ridao, va estar bé, com sempre, parlant del fet paradoxal que surti tan poc en campanya.

Algunes idees més que em van sorgir aquell dia:

–         Des del punt de vista polític, en part els blocs han substituït les pintades. Els blocs poden ser les pintades del segle XXI, un lloc on exterioritzar el pensament trencant els mecanismes clàssics. Recordo una pintada que deia “les parets callaran quan la terra sigui lliure”. Podem actualitzar-la amb “els blocs callaran quan la terra sigui lliure”?

–         Tots els partits parlaven de Política 2.0. Des del punt de vista d’un militant d’Esquerra, l’únic partit assembleari, compraries un cotxe a algú que no condueix? Pot haver-hi política 2.0 sense partits 2.0? es pot promoure la participació de la ciutadania sense promoure la participació de la militància en els mecanismes de presa de decisions?

–         L’entorn de blocs sempre té un risc de ser freakisfera.

–         La clàssica discussió entre bloc i blog continua vigent.

–         La fractura digital és el repte del primer quart del segle XXI.

–         Van presentar-se diverses xarxes socials locals. Hi faltava gracianet, algunes estaven a les beceroles i cadascuna tenia uns objectius diferents. En cap moment es va parlar de croquetades ni de samarretes, és l’avantatge d’estar uns passos per davant. La ratio que donaven fa que l’entorn gracienc sigui potent comparat amb Terrassa o les Terres de l’Ebre.

Al vespre, foguerons. Crec que el lluïment es va fer un pèl llarg, de manera que, no per mi que estava al balcó de l’ajuntament amb una vista brutal, però les primeres colles que es van situar per al Cercavila van estar molta estona esperant. 

Veig que la tortuga recull una foto molt guai. El cert és que tota la tirallonga d’embotits no eren només per mi, quedi clar, 😉

Apunt ràpid de diverses coses.

– Txapeu per l'article d'en Partal a vilaweb.

– En Ricard parla al seu bloc del tema del Bosch i Gimpera. Tema educactiu, important a Gràcia. 

– Mentre m'agradaria que continués el debat sobre els consellers en un article anterior, us penjo l'enllaç a un article meu a la Tortuga, sobre els egos i els partits centrat en en Gallardón. 

Avui, al Punt, i en portada es parla dels consellers/es de districte. És un tema que s’està debatent, el que encara no sé és si ens faran fer una ONG, Consellers/es sense fronteres, o què. 

En qualsevol cas, jo ja tinc una opinió formada sobre el tema, però crec que estaria bé rebre inputs de gent de fora que heu tractat d’una manera o altra amb consellers/es, comissions/es (;-), etc. 

Per cert, avui un correu d’spam em volia vendre Vinagra, no sé si és un error o el tema de vinagre de Mòdena està més de moda del que creia.

Ahir i avui han passat diverses coses real i reials, que no sempre és el mateix

• La cavalcada dels Reis a Gràcia, que en Roger apuntava al seu bloc, molt divertit i amb un bon discurs, dels reals i ple de bons desitjos, que s’acompleixi
• Al 33 van fer un bon documental sobre la vessant certa i històrica d’una visita dels Reis. Interessant, típic bon reportatge de la BBC, ben documentat i entretingut, amb recreacions històriques convincents. Feia pensar, els babilonis, Herodes. Ho sento però no podia deixar de pensar, quan deien que els guiava una estrella, una estrella? “Os ha guiado una botella!”, i quan parlaven de la mirra, “un bálsamo? Le va a morder!” No ho puc evita, us poso el fragment
• 
  

• La Vanguardia s’apunta avui a fer la pilota al Rei espanyol. És el que toca, i més pensant en la Vanguardia. Vinga, ja no ve d’aquí. És el que té comprar els llibres-CD d’en Lluís Llach, que el dissabte llegeixes la Vanguardia. Per cert, que donaven un megallibre de la història de la Cavalcada de Barcelona. Com no, i ara feia temps, tornem a veure l’alcalde Hereu a tot arreu. Tornen els temps de la propaganda.
• Parlant de Reis, les eleccions dels Estats Units dues recomanacions quant a blocs, que les aniran seguint. 

o       Un, el bloc de l’Oriol Vidal, escriptor i politòleg resident als US,

o       Dos, el bloc e-XAPS, d’en Xavier Peytibí

Si podeu, llegiu també el discurs d’Obama quan va haver guanyat. En sap.

I no puc evitar acabar recomanant la pel·lícula "El club de la lucha", que fan aquest vespre, amb dues grans actuacions d'en Edward Norton i Brad Pitt.

Doncs bons reis a tothom, el 7 tornarem a ser republicans!!

Avui s’ha conegut que l’Ajuntament de Barcelona ha comprat la Cibeles per a alçar equipaments. Altra vegada, nostàlgia de govern. Recordo com en parlàvem amb en miquel i en ricard al seu despatx, tot fent números dels pisos i places d’aparcament que s’hi podrien ubicar. Joves, gent gran, establint prioritats per Gràcia. 

Recordo també com vaig quedar amb l’Independent a la Cafetera per explicar-los el projecte, la idea, en aquells moments. Potser, com mai, com a conseller em vaig sentir implicat en la proposta. Tots sabem les competències d’un conseller, i si no les sabeu ploraríeu, però aquells dies em vaig sentir especialment satisfet. 

No ens equivoquem, em sembla perfecte que es tiri endavant encara que no hi siguem a govern. I m’agrada molt la idea del Ricard d’aprofitar els microespais de les plantes baixes per jugar a solucionar el tema dels locals de Festa Major. Hi ha oportunitats que no podem perdre. 

Per cert, aquests dies seré altra vegada a València, així que no sé si em podré connectar a un ordinador, a Internet i estar al cas dels interessants debats que aquests dies estan sortint, el debat de què volem ser de grans, una regió-nació o un estat-nació, com tots els països que compten o volen comptar.

Aquest cap de setmana ha estat la Festa Major de la Mercè. Evidentment no hi tinc associat tants records com a la Vila, però sempre ha estat un festa especial. 

Tot i ser gracienc, és cert que sempre he sentit una fascinació per la història de Barcelona, la medieval, la modernista, en definitiva, la de capital del país. I ara hi treballo i tot (tinc quasi fet un article sobre el tema). 

Per això aquests dies volia anar a veure algunes coses. Vaig decidir anar a veure l’Adrià Puntí, un dels artistes catalans diguem-ne més peculiars. No és el que era, tot i que encara arrossega l’etiqueta de cantant de culte, capaç del millor i del pitjor. És cert també que les seves actuacions tenen un punt morbós, veure si acabarà les cançons, si recordarà les lletres, etcètera, tot i que en acabat sempre té una part de llàstima. 

La veritat és que estava ple de gom a gom, i aquest és un dels motius de l’article. Crec que la Plaça del Rei té cert encant per a determinats cantants, però per la Mercè la gent que hi ha per tot arreu és molt gran, i el lloc quedava petit. 

De fet això va fer que a l’endemà decidís no anar a veure el Quimi, i em sap greu, però si per l’Adrià Puntí estava a petar i no es veia res si no estaves assegut, imagino que encara seria pitjor. Vaig veure l’inici de la gran sèrie Porca Misèria. 

De cara a altres anys, estaria bé que els cantants en català tinguessin un lloc més gran, si us plau. 

Acabo comentant que aquest cap de setmana he vist que el programa del migdia de l’Arús a 8tv ara es fa en català. Com que un dia el vaig criticar, ara em toca reconèixer l’esforç, interessarà veure si manté l’audiència. Curiós que l’única persona que no el parli (pel que vaig veure) sigui una de les bessones.

Aquest cop, no només per manca de temps, he volgut deixar temps per a que els mitjans i altres consellers blocaires opinessin sobre el plenari de dimarts. De mentre, vaig fer un article per a la Tortuga (i el tema dóna per molt. Ai, Chacón… Mireu aquest article en un bloc penjat al juliol. Premonitori)

L’he anomenat el primer “primer plenari” perquè l’he viscut com a portaveu i conseller per primer cop. 

Dins d’Esquerra hem anat fent un procés de renovació perfecte i marcat per l’actualitat. L’anomeno perfecte perquè una organització ha de saber fer la transmissió d’allò que anomenem coneixement informal i amb la Dolors ho hem pogut fer perfectament. A més a més, saber que continua amb nosaltres i donant suport i consell és molt bo, no sé si tothom pot dir el mateix amb els seus excàrrecs. I ho dic, quedi clar, en sentit ampli, no en qui esteu pensant. 

Va ser un plenari estrany, on semblava que tothom anava per temes diferents. Una part era, evidentment, la presa de possessió, finalment, dels consellers i conselleres. Amb diferents fòrmules (algunes més forçades que d’altres), diria que hi va haver més gent que ho feia per imperatiu legal que no pas gent que acceptava el marc jurídic vigent, curiós, ben curiós. Nosaltres, la Sandra i jo, “the republican team”, ho vam fer tot dient, “Perquè així ho imposa l'ordenament jurídic vigent,  sí, prometo.”. Cap esmena d'aquest tipus al PSC. Tampoc l'esperava.

Va haver-hi algunes coses a ressaltar. 

Finalment, en Ricard ja és president del districte, o del consell plenari, o regidor-president, com en volgueu dir, però ja ho és (mentalment, crits de “Ricard president, Catalunya independent). Ell s’ho mereix i Gràcia s’ho mereix. Un president republicà, independentista i d’Esquerres. L’Ivan Vila, del Punt, en fa una bona anàlisi i recull fidelment el que es va dir. 

CDC i suposo que també Unió (aquests dies convé separar per anar-nos acostumant, o no), van fer un discurs estrany, dient que votaven el Ricard fruit d’un pacte, però com deixant entreveure que no volien tenir la presidència de Gràcia per no confondre el ciutadà, perquè estaven a l'oposició … . Només cal recordar que fruit de l’acord, CiU presideix Sants, Eixample i Sarrià, per la qual cosa, tots aquests arguments són per mi sobrers.

També veig que en Carles Agustí diu que en Ricard volia ser president com si no s’acabés de creure que ja no és regidor, com una obsessió. Carles, Carles, no és el mateix el que vols fer creure que la realitat. Entenc que no t’agradi haver-lo votat, t’entenc, jo em sentiria igual al teu lloc, però no ho buidis de contingut polític, perquè en té. Finalment, en Carles diu que va ser l’únic grup a exposar els objectius, com si els altres no tinguéssim projecte. 

Confondre i fer confondre un plenari institucional formal amb el joc polític no em sembla de rebut. Anàvem a fer el que anàvem a fer, fins i tot hi va haver algun moment estrany, com quan en Guillem va demanar que es raonés el motiu de la votació, qüestions de protocol, suposo. 

Quant a en Guillem, jo vaig percebre que estava ple perquè: 1) el morbo i la novetat bé s’ho valia, 2) hi va haver força gent que es pensava que hi hauria audiència pública i venien a intervenir. 

Crec que en Guillem ens ha de demostrar amb fets el que parla de transversalitat i tenir clara la minoria. Per la Diada va dir que hi havia un acord pel model de celebració, cosa que no estic d’acord. Reunir-se amb tothom, escoltar-los i després fer el que ja tenies pensat fer no és arribar a un acord. Crec que encara ens ho ha de demostrar. El dubte és, comptarem 100 dies des del moment que fou anomenat, no pas des del moment de constitució del plenari, no? 

Quant al paper d’Esquerra, comencem amb molta il·lusió, sens dubte crec que som els qui més hem assimilat el canvi d’escenari, no només pel pas a l’oposició, sinó pel fet que les regles de joc han canviat. Vam voler deixar clar que estem per servir, i que, a més a més, volem que els ciutadans ens facin servir, serà la nostra exigència i rigor.

Ens vam posar a disposició dels nous consellers per a donar-los un cop de mà, nosaltres repetim i ja sabem com funciona. 

Bé, enguany amb poc temps per escriure al bloc, però. Reconec que aquest petit diari de festa major és molt personal, atès que em serveix a mi, sobretot, per fer una mica de repàs de tot allò que, més o menys, he pogut fer.

Per manca de temps no afegiré algunes de les excel·lents fotos de l’Eduard Marrón, que ha penjat per a Transversal i que m’havia donat permís per reproduir. Podeu veure-les totes aquí.

Tot i tenir les meves preferències i punts de vista diferents sobre els premis, no entraré a valorar els resultats, per mi és el de menys. 

Dijous 16 

El dia 16 arrenca amb el pilar de Sant Roc, la presentació del gegantó de l’Albert Torres i un bon esmorzar, ja sota la pluja que amenaçava. Lliurament d’obsequis, on vaig conèixer en Josep Maria Civis. Més tard va venir en Joan Puigcercós i vam voltar pels carrers. No el coneixia gaire en persona i va ser una passejada molt distreta. Destacaré el tastet de botifarra negra d’Almacelles a la Placeta Sant Miquel, i la trobada amb el taller de Mossos a la Plaça Raspall d’on va sortir la foto de l’Avui, molt simpàtica. En Puigcercós, en Ricard i gent del partit es van quedar a tastar la fideuà de la Pilar a Joan Blanques, mentre jo vaig anar al sopar de l’Independent, un clàssic de festa major, on vaig conèixer millor en JR, una persona transversal. 

Ara me n’adono que confonc ja els dies i els concerts, però després de voltar una mica vaig acabar veient els The Healers, a la Plaça Rovira, que feien versions d’en Van Morrison, on hi toca, i molt bé, gent de la Plaça que conec de fa anys. 

Divendres 17 

El dia 17 el dia oficial arrenca ja a la tarda amb el lliurament de premis. Abans, un dinaret japonès de festa major, amb en Raimon, la Lua, en Sasha, l’Arnau, la Lisa i jo finalment tots junts a Gràcia. Costa de trobar-nos (bé, encara faltava en Xavi, per Cuba) i vam una passejadeta pels carrers. Bon viatge, Arnau i Lisa, per Sudamèrica. Ens veiem per Nadal! 

El lliurament, per primer cop amb els consellers de districte donant els premis. Molt bé, tot i que vaig trobar a faltar, si volen que es coneguin bé, una presentació, no per ego, sinó per poder fer que la gent sàpiga qui som. Moments especials. 

En acabat, va poder arribar el president de la Generalitat en funcions, en Carod, i vam pujar un moment a l’Ajuntament. Molt trist que vingui el president de la Generalitat i no hi hagi la bandera del país. Decebedor. 

Després de sopar a la Placeta Sant Miquel, vam anar a la Lluna a prendre alguna cosa i encara vam poder veure els Ignasi Terrassa a Joan Blanques. 

Dissabte 18

Al migdia vam estar a la Plaça Rovira fent el vermut veient en Pau Riba, en Jordi Casasses i diversos artistes més fent poesia-prosa divertida sobre el vermut, molt entretingut, d’aquelles coses que estàs content de no haver-te perdut. 

Ja de tarda, vam anar a veure la baixada del Pilar caminant. Llàstima, va anar d’un pèl però va caure en el darrer revolt. Com no, en Winston ha penjat un vídeo del pilar.

Després, cap a l’Aplec del Cargol on vam poder sopar cargols, mmm, què bons. 

Havent sopat, cap a Diamant a veure una mica de jazz swing, una estona amb els Hot Carajillo’s Happy Band i cap a casona, que els dies comencen a notar-se. 

Diumenge 19 

Comença el dia amb la XIII Trobada Castellera. En Winston ha penjat un vídeo de tv3 del 3 de 9 de la Vella de Valls i el 5 de 7 que no es va poder descarregar, amb conseller fent de pinya, demostrant que té el cap ben dur. Llàstima. 

 Ja no recordo ni que vaig fer al migdia de diumenge. 

A la tarda, després de donar un volt per diversos carrers, sopar de la Tortuga, on estàvem pendent de l’arribada del correfoc i els versots, que també, com no, podeu veure al bloc d’en Martí. 

Després, un dels moments més divertits, vam veure els Kumbes del Mambo (sí, em reconec el passat kumba), on quedarà el record del “Que tinguem sort” amb la Dolors i la Mar, ja ja. Dos vídeos (sí, l’he trobat, com no) d’altres concerts mostren l’”ambientillo” que hi havia.

 
Dilluns 20 

Vam quedar per veure el taller de circ que patrocinava Esquerra al Passeig de Sant Joan, vam passar pel taller de l’Acaps Gràcia, amb diversos dels nanos saharauis. Soparet amb veïns amb un tros de la pel·lícula Grease (quins records, Mònica, ja ja), veure Kabum i una mica de l’Estanislau Verdet a la Plaça de la Vila i encara veure una estona d’en Lucky Guri.

 
Dimarts 21 

Roda de premsa al matí, això ja s’acaba. Soparet al Kebap de Travessera (heu vingut mai aquí? Fan uns kebaps molt bons, i finalment hi vam anar), petita ronda de comiat amb els amics que hem compartit per festa major, rom i coca i cap a la Plaça de la Vila a veure el castell de focs, brindis col·lectiu de final de festa, regals merescuts a la Montserrat Filomeno i això que ja s’ha acabat. L’Elsa ens veu fer el darrer comiat. 

Dimecres 22 

Començo vacances, una setmana que es posarà molt bé. Esmorzar veient la pluja amb dos donuts (gràcies!!!), fent la motxilla i escrivint aquest article abans de marxar. Sí, descansem després d’un any dur per agafar forces. La lluita política per Gràcia i el país no admet gaire descans. Seguirem.

Finalment, alguns records i comentaris, en una festa major on s’ha trobat a faltar en Miquel, on sabem que hi ha gent que deixarà de fumar en un balneari, que avui és l’aniversari de la Dolors (felicitats!!!), que a travessera fans uns bons kebaps, que quan demanen un Red Bull alguna cosa vol dir, que a Alsàcia toquen de molt bon rollo i que… com no, la Festa Major és especial. Gràcies a tothom per fer-la possible i farcir-nos la motxilla vital de records!!

Sí, ahir un sopar de GraciaNet. No era un sopar més, era el dels 10 anys. Deixarem per l’article de la Tortuga l’opinió sobre xarxes ciutadanes virtuals i la lloa merescuda, ja aviso. 

Per cert, llegeixo en Pompeu, un gracienc, la 19ª edició en paper del 1984. 

Vernacular. adj, Vernacle. Seria un sinònim com a adjectiu, no pas un verb, però queda bé com a sinònim de barrufar, no?

Vernacle, -a. Pertanyent a la contrada on hem nascut, dit especialment de la llengua. 

A què treu cap? Doncs que aquest mot fou una de les estrelles a la taula on vaig seure, on vaig poder conèixer l’elefant trompeta (ara que ja sé qui ets, ja començaré a escriure comentaris, és el que em va anar passant amb la resta de blocs, fas confiança en sopar i ja està fet). 

Acabo d'apadrinar la paraula vernacular, je je. Interessant la definició a wikipedia.

Va estar bé, l’Oriol va guanyar el concurs del millor bloc, seguit d’en Winston i la Closca de la Poma. Felicitats per tots. 

És curiós que un sopar de blocaires esdevé sovint una continuació de certes converses que tenim als blocs. Lògic, per altra banda. I sí, dic converses, no pas discussions. Vam trobar a faltar gent, la Dolors i CH entre d’altres, el proper cop, doncs.

I vam parlar de molts temes, i com sempre, vam riure, criticar i continuar creant el bon rollo que es transmet pels blocs. Un plaer, com sempre, sí senyor. 

Ja no vaig arribar a l'Imperator, tot i la curiositat pel nou estil que sembla que té. 

I avui, 14 d'abril, fa 76 anys de la proclamació per part d'en Francesc Macià de la República Catalana. Paga la pena llegir el discurs de'n Macià, tot i que cal contextualitzar-ho en el llenguatge èpic de l'època.

I aquest vídeo que ho explica molt bé