Monòlegs políticofestius

Bé, acabo de llegir l’Independent d’aquesta setmana. Felicitats per la celebració i per com ho heu celebrat. No us el perdeu, atès que fan un experiment: Gràcia és independent després d’un acord amb Barcelona. Un joc molt interessant al qual ens hem prestat a jugar força gent. M’agrada el resultat. I m’agraden molt els articles de l’Eva Piquer, en Pere Martí, en Jaume Clotet, en Jordi Fàbregas, i potser el millor seria el del Ricard Estruch. Paga la pena llegir-ho. 

Sí, a la part habitual hi ha una entrevista al Portaveu d’Esquerra al Districte, je je. Com en tota entrevista, mai acabes d’estar del tot satisfet, però crec que en aquesta recull molt bé allò que dic. Potser a la part del plenari de l’habitatge no acaba d’entendre’s massa que quan dic que els partits han primat el joc polític em refereixo als altres, que Esquerra volia fer un plenari, això ja ho sap tothom, o, per si de cas, tornem-ho a dir. 

Quant a l’aposta dels resultats, tenint en compte els resultats de les municipals del 2003, crec que estem en condicions d’arribar a segona força, ja faré un dia un article amb dades de creixement i tendència. 

PSC 15.778 25,64

CiU 15.435 25,08

ERC 11.010 17,89

ICV 9.335 15,17

PP 7.517 12,22

El dijous va tenir lloc un acte a l’Ajuntament de Gràcia un acte especial. Gent del país, del País Basc, i d’Espanya venien a Gràcia per dir que el procés de pau no es pot aturar, que és una necessitat i no un caprici, que res ho pot aturar i que “no hi ha treva per la Pau”. 

Sí, des de Gràcia hem fet un petit pas, de suport. Hi ha gent de Gràcia que s’hi ha implicat a fons en un acte logísticament complex de muntar. Tanta gent hi havia que va caldre muntar una pantalla avall. 

Hi havia gent important, et senties petit davant del pes específic. Evidentment hi havia gent de la política gracienca, com el Regidor, en Ricard i la Regidora, la Dolors Martínez, a banda de consellers com en farriol o l’eusebi, i en roger i jo, evidentment. 

Del país destacaria l’Anna Simó, la Dolors Camats, la Gemma Calver, l’Abat Cassià (el meu esplai duia el seu nom), en David Minoves, l’Ester Capella, la Trini Capdevila, la Maria Salvo, en Joan Rigol, i molta altra gent potser més anònima, i me’n deixo, segur. 

I va venir en Fermín Muguruza i en Martxelo Otamendi, dues persones compromeses. L’Otamendi és una persona que és un plaer sentir-la parlar, per la seva coherència i pel to i claredat que aporta tot i el patiment sofert. I en Manuel Espinar, madrileny que sap el que costa tot plegat des de la capital de la incomprensió. 

En fi, tot i que no ha sortit massa als mitjans perquè el tema de l’aeroport ho ha monopolitzat tot, crec que cal destacar-ho. 

PD 1: aquí trobareu el text de la conferència d’en Jordi Portabella que vaig esmentar l’altra dia.

PD 2: aquí podeu continuar parlant de les vostres cinc cançons preferides d'en Lluís Llach

Ahir hi va haver congrés regional d’Esquerra Barcelona per escollir les llistes. Sí, és probable que no ho hagueu llegit en cap mitjà de comunicació. Un dels pocs partits (em deixo EUiA perquè no sé com ho fan ells) que ho fa de manera assembleària i a partir d’un procés on intervenen els casals de districte i els seus primers escollits apareixen en els primers llocs, però això no és notícia, sembla.

Evidentment, el número 1 és en Jordi Portabella. Una bona anàlisi de la llista el podeu trobar aquí, al bloc d'en Macian o aquí, al d'en Pere Quark.

El resultat de la llista és contundent des del punt de vista de Gràcia. Els tres regidors amb vinculació amb Gràcia hi apareixen. En Xavi Florensa va el número 3, en Ricard Martínez el número 4 i la Dolors, tot i que de forma simbòlica per donar suport, va el número 40. Això permet dir que repetiran tots dos, en Xavi, que ha estat regidor de joventut i en Ricard, regidor-alcalde de Gràcia. Una molt bona notícia. 

Però és que a més a més, la representant de les JERC i actual consellera de districte de Gràcia, la Sandra Vélez, va el número 9. Anirà d’un pel que entri o no en primera instància, tot està per fer i tot és possible, que deia el mestre de les paraules. 

En Roger Gispert, actual conseller, també va a la llista, en el número 31. També dues gracienques més, la Laura Maristany (25), secretària de política municipal i la Núria Pi (30) hi apareixen. 

No em vull deixar un independent que surt a la llista, en el número 19, una persona que conec i he tractat força i que em fa especial il·lusió que ens vulgui acompanyar, en Salvador Barrau (19), veí del Coll i president de la seva Associació de Veïns i Veïnes, una persona que fa molta feina pels barris del Nord de Gràcia. 

I sí, d’acord, jo també hi surto, una manera de donar suport en el meu compromís amb Esquerra i Gràcia, en el número 20. És el primer cop que vaig a una llista, i evidentment fa il·lusió. No sortiré, ni ho pretenia. Sé que encara tinc força coses per aprendre i em sembla just continuar-ho fent al districte. 

Esquerra és l’únic partit que jo sàpiga que ja hem votat els propers consellers, els diem a la societat que encara que no hi hagi elecció directa ja sabem qui estarem al proper consell plenari treballant pel districte i pel país. La Sandra, en Roger i jo fem un bon equip, jove, però amb coneixement. 

Bé, això és el que volia comentar atès que no he llegit en cap mitjà.

Un breu escrit en mig d’un cap de setmana estrany, on han succeït coses com la placa dedicada a l’Ovidi allà on va viure, al carrer Sostres. Evidentment, també els efectes del fort vent a la mostra. Una llàstima. 

Un cap de setmana que he hagut de comprar el Periódico per tenir un llibre sobre Barcelona barri x barri. Cadascú en faci la lectura que cregui. 

Un cap de setmana en el qual he hagut d’evitar mirar les fotos de les portades dels diaris. Es veu que ahir es manifestaven banderes espanyoles a Madrid, i jo que em pensava que les manifestacions eren de persones. Algú ha comptat les banderes? Hi ha comptatges diferents? 

Avui em volia fer ressò de la campanya de l’ACP (Associació Catalana de Professionals) per demanar un aeroport com cal a un país com el nostre. 

Crec que és una campanya interessant, amb criteris objectius i entenc que cal fer pressió des de tots els àmbits per no perdre la bona oportunitat de futur que pot tenir l’aeroport. Jo ja m’hi adherit. I vosaltres?

Sembla que aquest cap de setmana el PP vol fer-la grossa a Espanya. Finalment han trobat l’excusa que cercaven per a cercar recuperar altra volta el poder. 

Evidentment em preocupa, però no perquè em preocupi la política espanyola com a tal, sinó per les repercusions que tindrà a Catalunya. Quan es tensa la corda pel tema del País Basc, en acabat sempre rebem nosaltres. 

Si els senadors del PP actuen com hem vist, quina imatge reté gent que els dóna suport? Sort que el partit Barça-Madrid es juga a Catalunya i no a Madrid, perquè si no, segur que hi hauria merder. 

En fi, mentrestant a Gràcia farem la Mostra d’Entitats, un cap de setmana dels densos, però dels que m’agraden, atès que pots parlar amb gent ja coneguda, comerciants, cultura popular, un aparador de com és d’actiu aquest Districte. 

Ens veiem pel Passeig de Sant Joan.

Divendres vaig estar parlant amb una colla de bones amigues del Vallès. Em van preguntar què era Sant Medir i he acabat trobant una frase que resumeix com ho visc. 

Sant Medir és allò que vius amb il·lusió quan ets petit, i que, de més gran, et retroba amb aquella il·lusió a través dels ulls dels que ara són petits i no et deixa indiferent. 

I, com deia en Ricard, regidor, durant el sopar de la Federació de Sant Medir, és també una festa per la gent gran, un dia on es tornen més actius que mai. A l’endemà més d’un deu tenir l’esquena escruixida, una campanya activa per afavorir l’esport i el moviment entre la gent gran. 

És com una cavalcada de Reis republicana, doncs són els teus veïns i veïnes aquells qui llencen regals, són els teus conciutadans els qui et llencen bocinets de felicitat. 

Tots en algun moment o altre tombem la ment cap aquell moment en el qual érem petits. Amb l’escola (anava de petit a les monges de Verntallat i tenien una gran pati enreixat que feia que no calgués sortir al carrer per agafar caramels), amb els pares a la botiga que teníem, amb els amics quan comences a sortir als entorns de Fontana (allò era zona dels de Vedruna) i anar sumant records. 

Certament, de Sant Medir se’n pot parlar molt, molt.  Hom pot posar l’accent en la tradició religiosa, l’associacionisme com xarxa de barri, aquella manera de fer a la gracienca. 

Ahir vaig viure un dia gran, d’aquells que recordes. 

Primer, a l’Ajuntament de Gràcia, veient passar les colles. Bé, reconec que primer necessitava un bon cafè, vaig coincidir amb en greips, que estava igual que jo, 😉 . 

Era un dia diferent, atès que no hi havia els tancats per les escoles, sinó que els nens i nenes venien amb els pares i/o avis.

Després, dinar amb la colla l’Amistat, un dinar dels macos, on rius i coneixes millor a la gent. Per cert, ens vam ben perdre per arribar al restaurant. I vam tornar amb ells al camió. Mai havia anat en un descapotable pel túnel de la Rovira, ja ja, molt divertit. 

I al vespre, vaig tenir la sort de baixar amb la colla del mercat de l’Abaceria. Molt i molt divertit. Per mi hi ha dos trams ben marcats. Per tot Sant Salvador hi havia molts més nens petits, suposo que es volien estalviar la gentada, però diria que cada cop hi ha més gent en aquest tram. Caramels a dojo (i també xumets), passar per davant del Casal obert, propostes originals de cistells, monges ajupides collint caramels, barreges de nouvinguts. 

I, una cosa que em vaig adonar. Fent de conseller cada cop coneixes més gent. Evidentment, no com en Portabella, que anava al camió (crits de portabella, portabella, que t’acompanyaven tota l’estona com un fil musical), però sí molta gent que vas coneixent, companys d’esquerra, veïns i veïnes de la comissió d’urbanisme, gent de colles de cultura, de festa major, i sembla que no però ets capaç de sentir quan criden el teu nom. Deixaré de banda els crits d’esquer que pretenen pujar el teu ego. 

Hi ha un moment que dius, buff, i encara no estem a Fontana! 

Els caramels comencen a acabar-se, i comences a racionar, i mires la gentada i et sents que formes part de quelcom especial, una màgia a la gracienca, una descàrrega d’adrenalina, un viatge en parapent per Sant Medir. 

I arribes a les autoritats. Recordo en Ricard avisant-los, més somni republicà, tots som iguals davant un caramel, alcalde, regidors, mossos, tècnics, bon rollo per sobre del joc polític, o no, ja ja. 

Al vespre, arribes mòlt a casa, llàstima que el Barça no acompanyés el dia. 

I el record que t’acompanya uns dies a les sabates, olors dolces i d’altres més naturals (per quan cavalls amb bolquers?). 

Bé, un any més, Sant Medir ens conservi la dentadura.

Dos petits afegitons:

1. L'entrevista a en Joel Joan a l'avui.
2.  acabo l'article amb un homenatge a en Lluís Llach, excel·lent entrevista al suplement Presència del Punt. Nosaltes sí que l'enyorarem

Aquesta setmana ja haureu vist que no he pogut pas escriure massa. Els meus saben que és un reflex de com tinc les setmanes d’enfeinades, darrerament. 

La setmana va començar amb el fòrum del silenci per tractar i provar de tancar tot allò que s’ha fet en aquests quatre anys. Arriba el moment de fer repassos i exposar allò que s’ha fet. Complicitat i coneixement a ritmes semblants. 

El dimarts va tornar a venir en Jordi Portabella a Gràcia. Bé, com va dir en Ricard, era la vorera de República Argentina que pertany a Sarrià-Sant Gervasi, i era un sopar conjunt amb el casal de Sarrià. Molta gent, més de la prevista, fins i tot, però vam aconseguir que tothom tingués lloc i un plat a taula. Si fos un indicatiu de les enquestes, anem bé, sens dubte. 

Com ja vaig dir en l’anterior sopar, és un tipus d’acte molt de petit format, amb menys consignes però amb més proximitat, on primer s’escolta i després es proposa, on aprens, on palpes allò que la gent pensa i allò que espera de nosaltres, que no és poc, però ningú no va dir que fos senzill. 

Dimecres, estrena amb un article a la tortuga. No penseu, però, que és per això que no he escrit al meu, tot i que de vegades no tens prou temps per a tot. El que no faré serà enganxar-lo al meu bloc però problablement aquell dia faré un enllaç a l'article sense comentaris. Normalment escric als vespre, i si aquests són plens, doncs salta a un altre dia. Aquell mateix dia un tema del qual en parlaré quan, lluny dels mitjans (he pogut experimentar en primera persona la feina feixuga d’un periodista i alguns errors inherents a l’allunyament dels temes), cregui que es pot parlar d’un tema que afecta al barri del Coll, un barri que hi estic anant molt sovint aquests dies. No vaig poder anar a Ràdio Gràcia, però. 

I així la setmana, dijous, dia més o menys lliure als vespres, no fan Polònia, no es pot tenir tot. Divendres ja en vaig veure un tros. Entrevista de la Mònica Terribas a en Carretero, es mereix un article reposat i constructiu. Queda pendent. 

I divendres? Quelcom que era nou per mi. Nou i proper, tot i que esdevingué estranyament llunyà. M’explico. 

Inauguració del carrer Astúries. Com un regal que es fa el poble d’un tema que el poble demana, els seus representants l’entomen, el projecten, el debaten, el fan conèixer, i, finalment és una realitat. Probablement seria per mi el paradigma de quatre anys. Recordo la primera reunió amb en Ricard al Centre Moral amb els veïns i veïnes. Vam exposar el projecte i vam rebre impressions. Bancs, arbres, trams peatonals, botigues de vidres, inputs tècnics a resoldre. I quadrem el cercle i comencem les obres, i aconseguim que no donin problemes als comerciants per festes de Nadal. I ara, de cop, com deia un senyor, la gent ha descobert que hi havia aparadors al carrer, de cop sembla que haguem agafat el carrer i n’haguem separat les voreres deu metres. Ni en David Copperfield seria capaç de fer millor aquest truc de màgia real però republicana. 

Tot i així, per ser sincer, és un tipus d’acte que m’incomoda un xic. Et creues amb veïns i veïnes que estaven a les reunions, i penses que aquest acte està bé, tots s’aturen a dir-li quelcom a en Ricard, l’interlocutor que coneixen. Parlaments a dalt de tarima de diferents regidors: en Ricard, evidentment, en Ramon Nicolau i en Francesc Narváez, de manteniment de Casa Gran, haig de reconèixer que vaig haver de preguntar el nom per no equivocar-me. 

Lluny de cert electoralisme en algun discurs, el format de festa ciutadana és allò que crec que cal destacar, la gent que es fa seu el carrer. Recordo les felicitacions de Convergència a la comissió d’urbanisme, fair play, o allò que és inevitable destacar en positiu. 

I dissabte al matí? Visita al refugi de Diamant. Vaig tenir la sort de poder tornar a baixar, aquest cop també amb veïns i veïnes de la Plaça que no van poder baixar el primer cop i amb un periodista de Catalunya Ràdio i dos personatges senzills i planers, la Maria Salvo i l’Oriol Junqueras. Quan sàpiga quan l’emeten o l’han emès ja us ho faré saber, però baixar i escolta aquestes dues persones parlant sobre el tema és quelcom impactant, us ho asseguro, una part per la vivència pròpia de la Maria Salvo, de Dones del 36, i l’altra pel coneixement acadèmic de l’Oriol Junqueras.

I per acabar, una cançó, una demostració que un error pot ser la cosa més emotiva.

(escrit diumenge a la nit)

Enguany la Dolors, regidora, i jo mateix vam decidir fer de jurat al Carnestoltes de la Vila. Per mi era el primer any, ella ja duia diversos anys. 

A quarts de cinc de dissabte, vam anar a davant de la casa Fuster a veure què calia fer per ser un bon jurat. Comences a veure cares conegudes de festa major, diversos carrers, no els esmento perquè segur que em deixo alguns. 

I a les cinc i quart, quan més o menys començava la rua, comença la pluja, primer tímida com demanat permís i després a poc a poc, deuria agafar confiança, forta i contundent. 

I nosaltres a la tarima. I apareix un paraigües. No em barrufen els paraigües. Deuria ser un carnestoltes d’aigua, doncs hi havia dutxes i pals de fregar. 

Probablement el més destacable d’aquesta rua i de totes les populars són les cares conegudes entre la gent, gent de Festa Major, del mercat, dels carrers, de Gràcia. 

La més destacable per la originalitat per mi fou, sens dubte, els que anaven de Caspolino, una coreografia de autos de xoc amb un punt d’ironia i uns vestits de l’estil de la Cubana que va ser molt simpàtic, tot i la pluja. 

No podia apuntar les puntuacions bé, el pilot s’escorria amb l’aigua. Els pobres nanos de l’escola de dansa ballaven sota la pluja, semblaven en Gene Kelly en aquella gran pel·lícula (d’aquesta pel·lícula, cantant sota la pluja, sempre em quedaré amb en Donald O’connor fent tombarelles a la paret. Va us ho adjunto, també). Sort que duia un barret el qual al principi se’m feia una mica incòmode. 

Total, que la pluja va fer escurçar el recorregut, i tots, molls, ens vam arrecerar a l’ajuntament. Tots els nanos i grans que hi havia al pati interior. I vam donar els premis allà, demostrant que els tècnics tenen una bona capacitat d’improvisació davant de la realitat. 

Molls i una mica tristos per la gent, vam anar a fer un te a escalfar-nos. Pensàvem si les altres rues gracienques, la del Camp d’en Grassot i la del Coll havien tingut la mateixa sort, per dir-ho amb ironia. 

Al vespre, mentre es feia la rua de Barcelona al carrer Gran, per la Vila vaig poder veure diversos personatges graciencs, algun dels quals només ens veiem pels blocs, com en greips, al carrer Diluvi. 

L’endemà, cap a la Plaça de la Vila, que hi havia el pregó de Sant Medir. Mentre un cafè ens provava de despertar (de fet, més hi van ajudar els trabucaires), veies una altra part de la gent de Gràcia, la gent de les colles de Sant Medir, que sota un cel ben blau ballaven sardanes. 

I vam escoltar el pregó d’en Tony Corvillo, un noi senzill, de Gràcia que és actor. I se’l veia còmode i content, amb la família i amics. I vam donar els obsequis a les colles, un acte protocolari en família i gent coneguda, una barreja de com es fan les coses ben fetes i a la gracienca, amb petons i caramels per tothom.

El passat dilluns vam dur a terme un sèrie de sopars que Esquerra Barcelona està duent a terme per tota la ciutat. 

A Gràcia en fem dos, un que vam fer a l’àmbit de la Vila i Camp d’en Grassot, i un que farem el dimarts que ve en l’àmbit del barris nord, tot i que no són blindats, perquè hi ha gent que ha triat el dia que li va millor. 

Amb diverses entitats de Gràcia i persones no militants que s’han volgut acostar, vam proposar un sopar per parlar i discutir diversos temes, sent-ne, per exemple, dos d’ells com veuen la ciutat i el districte de Gràcia quines coses creuen que caldria millorar, i quines coses proposarien incorporar en un programa. 

Per què m’agraden aquest tipus d’acte? Perquè no hi ha un direcció única, o millor dit, un sentit únic de comunicació, sinó que el partit es dedica a escoltar, fins i tot les crítiques dures, que aquí cal estar a totes per poder canviar les coses. Vam escoltar anàlisis molt bones de gent que treballa al dia a dia a Gràcia que també escolta molt i que pot aportar-nos molt. 

Era com un correfoc d’idees, o normativament pluja d’idees, que diverses persones, com els cinc regidors de Barcelona (Jordi Portabella, Ricard Martínez, Pilar Vallugera, Dolors Martínez i Xavier Florensa), els tres consellers (la Sandra, en Roger i jo mateix), entre molts i moltes altres militants. 

Em va agradar el format, on recollíem propostes i les vehiculàvem en veu alta per tal que en Portabella sabés que havia dit cada taula. Això permet que en Portabella conegui de primera mà i sense filtre què pensa la gent i pugui entomar els comentaris i els pugui respondre. 

I finalment, un discurs de cloenda on lligava diversos dels temes exposats, tant alguna cosa que calia resposta com entomar les propostes, algunes d’elles molt i molt interessants. Va ser una pencada, i en Roger i en Toni L ho poden dir millor que ningú.

El proper dia ja farem un resum de les altres. 

Afegitons, dos d’ells recollits de la web d’Esquerra Gràcia i un altre de Youtube 

1. L’entrevista a en Xavi Florensa a la revista Papers de Joventut.
2. L’entrevista a la Dolors a Transversal.
3. Un extracte del discurs d’en Portabella al congrés regional de Barcelona, un bon fragment, més clar que l’altre que vaig posar. Clar i català. Cal clicar dos cops al play i ja ho podeu escoltar.

Aquest cap de setmana ha estat intens, i amb dos termes amb els quals el definiria, festa i esperança, Sa Pobla i Sí al Procés. 

Aquest intens cap de setmana ha començat el divendres a la tarda, cap a les 19:00, on s’ha inaugurat una exposició col·lectiva d’artistes mallorquins, "Temptacions de Sant Antoni". Algunes d’aquestes obres, com la de Leo Bassi, que sé que no és precisament mallorquí, toca alguns dels temes d’actualitat com els urbanístics. Art de denúncia, per fer pensar. A l’Espai [B], a Torrent de l’Olla, 158. 

Després hem anat cap a la Plaça del Nord, on hi havia un concert d’havaneres del Tradicionàrius, i degustació de productes mallorquins. No n’he pogut tastar perquè havia d’anar a buscar uns fulls pel congrés d’Esquerra Gràcia a l’endemà. 

Sí, un congrés d’Esquerra Gràcia dissabte al matí on hem escalfat motors tot aprovant el programa municipal i els candidats a les llistes municipals i a ser consellers. Sí, recordo, som assemblearis. 

Després, doncs bé, un vermutet a la Virreïna i cap a casona, que tocava descansar una mica, però no gaire, que venen foguerons! 

I han vingut i ja han passat de llarg, tímids i porucs, freds i picantons com els seus embutits, sentits, calents com els foguerons. 

Comentari polític del qual no me’n puc estar: el mateix PP que s’absté al protocol festiu ha vingut, amb un regidor i tot el seu grup. Estrany, si més no. 

Dit això, a les 19:30 hi havia la recepció a l’Ajuntament de Gràcia, amb els regidors de Sa Pobla. I un regalet pels consellers, una imatge de Sant Antoni fet per la gent d’Es Grif, una associació de discapacitats molt activa durant la festa. Si no m’equivoco m’ha semblat que han dut els caparrots, però no he pogut veure bé, estàvem a l’inici del cercavila. I, amb una molt bona presentació d'en Pep Fornés, el bateig del Drac d'Albopàs (sa pobla a la inversa, com la dolors m'ha explicat).

Arribem a la Virreïna. I encesa de la foguera, aquell moment és genial, veure com la rotllana a poc a poc es va fent més gran. I apa, cap a Diamant. Allà, en Toni Torrens ha batejat la zona de parcs infantils com el corralet, atès que l’han aprofitat per fer el dispositiu de la festa i del menjar. Sopar a la foguera, butifarrons i carn, i visca el pebre, i visca Sant Antoni! 

Després hem anat a donar un volt pels diferents carrers on es feia la festa: Verdi del Mig, Verdi de Dalt, Plaça del Nord (amb un talladet que se’t posava molt bé), Joan Blanques (això ja era com per Festa Major, je je), i Llibertat. A Virreïna ballaruca, senties l’accent mallorquí per tot arreu. Agermanament, Gràcia amb Sa Pobla, Sa Pobla amb Gràcia. I a dormir, un dia llarg, intens. No us perdeu les cançons que tenen a la seva web. 

I a l’endemà, un amic em truca i em pregunta si pensava anar a la Plaça Sant Jaume. Sincerament, tot depenia que em pogués llevar. Però hi he fet cap. Allà he pogut veure gent de Gràcia, com en David Fernández, com l’Eusebi i la Isabel.

Un acte emotiu, amb la gent d’Ahotsak, amb la Marina Rossell cantant el Cant dels Ocells i en Raimon cantant El País Basc. I com ha recollit la Montserrat Carulla i la Carme Sansa, NO HI HA TREVA PER LA PAU, una frase que trobo brutal, nua, crua i sincera. Esquerra hi era, sense banderes de partits, n'he vist algunes i no m'ha fet el pes, era un acte de la societat civil.