Monòlegs políticofestius

(per aquells que no entendran res, a Gracianet hi ha un concurs de contes que incloguin els noms dels blocs. M’he permès moltes llicències poètiques i polítiques, ja ho comprovareu, per poder posar-los tots els que estan a la llista. Més endavant posaré els enllaços)

Era Sant Jordi, però no restava al país. Feia dos anys que estava a Anglaterra. Sí, ho portava bé, hi estava bé, però sabia que un dia com aquell era especial. I va deixar córrer la imaginació cap a la gent de Gràcia, que pels anglesos no era ni un petit racó de món, tan sols.

També era el patró d’aquell lloc, les banderes de Sant Jordi estaven per tot arreu penjades. Pensaments li venien al cap i en feien un pentagrama malgirbat, pensaments de Festa Major, pensaments de casa. Era el 2010 A.D. Ara tot eren records que li venien subtilment però sense demanar permís. Com si li volguessin parlar a cau d’orella, que sense preguntar “li importa si parlo?” se li presentaven mostrant una i l’altra cara. Del món només sabia el que llegia. Tot se li feia, un dia com aquell, cada cop més lent com la faula de la Tortuga. De Gràcia en sabia a través dels blocs. Sí, Gràcia, neta i farcida de records i cicatrius.

Sí, el nou idioma li era estrany, i no se’n sortia, com el dia que va voler traduir literalment que estava fent la viu-viu i la gent va entendre que havia dinat la closca de la poma. Idioma i comunicació. Provava d’escriure un article però amb prou feines en feia assajos. Sobre la realitat de Gràcia en sabia poca cosa, tot i que llegia molt des de qualsevol bloc. De Ricard Martínez sabia el que tothom. Tornava a ser l’alcalde de Gràcia. Viva i combativa, la seva neboda li ho havia explicat en un missatge a la vegada que li explicava que havia fet un grup de música, Ameba takada. Radioactiva era l’adolescència, certament, com quan li va preguntar perquè en l’època d’Internet encara havia trobat missatges dins d’una ampolla a la Costa Brava, sens dubte la poesia de la xarxa, on tota et presenta la vida en un bit, o deu o mil, però curull d’incomunicació a voltes. També li havia dit que hi havia quelcom nou, el tramvia. De Gràcia, a Joanic, fins a la seu de Tijuana Times, a Francesc Macià, el nou diari gratuït que la comunitat mexicana editava en català. La línia Chomsky, com l’havien batejat per anomenar-lo. Va somriure recordant com ho havien incorporat al programa electoral, això els havia donat el 55% dels vots a Gràcia. Res a objectar, el segon partit restava en un 20 %, havia llegit, no recordava ara el bloc. Carabassa, una, mil, havien donat als qui volien una altra opció, que semblaven més cartes de Tatooine d’Star Wars, atès que era política ficció connectar Gràcia amb Cerdanyola, com si fossin escrites per txewaka. Blocs de formigó versus habitatge social, havia estat l’altre gran eix de la campanya del 2007. També l’havien guanyat.

El Parc Güell començava a ser més bonic que mai, li explicaven les cròniques del guirisme. En Territori gracienc, a través del Pla Estratègic “Salvem els nostres boscos”, s’havia reintroduït l’oreneta i el Mussol. I la Lluna, aquell bar de prop de la Plaça de la Vila, havia estat testimoni del dia que van decidir posar-ho al programa. Com si fos una pluja d’idees renaixentista, els Quatre Gats de Gràcia, allà s’hi feien moltes discussions. Eppur si Muove, deia a l’entrada, convidant a recuperar l’esperit de Galileu. Arreglem el món, però comencem per allò més proper.

Havia marxat per feina a Anglaterra i tot es veia borrós en la distància. I encara els anglesos discutien del passat també. Beatles can win, Stones are dead!, deia una pintada dels lavabos del pub, on també va llegir per primer cop el que deia Einstein sobre Déu i com no jugava amb els daus. De Déu poca cosa podia ja dir, però.

Buff, quin merder. Blau era el líquid que queia als lavabos de The Swann, el pub, i sempre el feia pensar en la mar mediterrània i llavors queia absort en els records fins que un anglès ebri li deia “Desperta”. Fer rots era la seva manera de fer-ho, però. Mmm, quina gent, quan es dedicaven a fer castells amb les pintes sempre pensava amb els castellers de la Vila de Gràcia, que continuaven sempre mirant amunt, ara ja amb castells de nou. A través dels blocs en llegia cròniques. Maurici, anessin on anessin, i la nova cap de colla, Meg, no de nom sinó de megalòmana, li explicaven la nova realitat, les gràcies de Gràcia, acudit amanit que sent lluny encara el feia somriure. Allà en la distància, se sentia que ja no era dels més populars de Gràcia. Possiblement mai ho havia volgut ser.

Però els blocs eren el seu lligam amb el seu passat. I el continuava consultant més per costum que per necessitat. Creia. Segurament s’equivocava. El clima inhòspit del seu nou niu anglès li enviava espurnes de vent com cops de bastó. Nariu moquejant tot el dia, sempre feia fred. Això és el que hi ha, pensava, el clima de les Illes no era com el d’Austràlia (tot just feia dos dies havia acabat de llegir el diari d’un aborigen). Gracienc com era, no acabava d’entendre com podia ser que no enyorés tant les places. També havia llegit les reflexions d’un exiliat de la Guerra Civil i una mica se’n sentia. Tothom escrivia. Com una teràpia per interpretar-se, però els records apareixien destrossant-ho tot com un elefant. Trompeta d’en Sam Cook, on era per cantar ara que aquest era “A Wonderful World”?

Ahir tot just havia rebut un missatge d’en Xavier Florensa, un que era Roig i Gracienc. Li deia que pel Casal d’Esquerra tot anava bé. Se’l trobava a faltar, sens dubte. Parlaven i debatien molt, com sempre, una mica de tot i una mica de res.

Aquell cap de setmana aniria a l’illa d’Irlanda, ho havia decidit mentre veia l’enèssima reposició de Sí, Ministre, que pels anglesos ja era com “Verano Azul”, però que a ell el permetia practicar l’idioma i riure. Volia tornar a veure la pintada que deia Tiocfaidh Ar La, remarcada per un estel blanc i la senyera, feta el 1992 però que mig esborrada semblava feta el 1897. Quan encara Cuba no havia iniciat la independència, je je, ja ho estaven pintant. Amb teclat? Qwertyuiop`+? No segur que no, no eren a l’època dels ordinadors, llavors. Deuria ser del 1975. Possiblement també visitaria els companys que estaven muntant la web de Catalans a Dublin, a veure si els podia donar un cop de mà i petar la xerrada per crear un Casal Català a Leicester. Sense compromís però amb complicitat, així li agradava treballar. Volia també parlar amb en Frederic, sempre li ha agradat el que diu. Quequejava una mica, però se l’entenia prou i amb ell sempre reies, segur.

Els amics ja no li escrivien tants missatges, ara penjaven comentaris des del bloc. Del Dani Servià poca cosa en sabia. Mai llegia les seves històries. D’un ex gracienc no en volia saber res, deia, havia trencat amb el seu passat i, també, amb el bloc. Del xurret de veu que li sortia quan era petit ara en sortia sempre un discurs abrandat, com havia aprés al Grup de Teatre Musical. De l’Orfeó Gracienc era, o dels Lluïsos? No ho recordava ara. Ho posava encara al seu ja oblidat bloc. D’en Jordi Fornés tampoc en sabia res, de fet mai no havia sabut massa qui era. Havia estat, sí, de ben petit, bastant Malalt. Xbasquet, Xbox, Xcotxe, tot per ell eren noms estranys, com el qui deia aràdio, amoto. Sempre mastegant el tap d’un retolador Carioca, quan feia ja anys que no es fabricaven. Recordava que formava part del grup de les JSC Gràcia que havia abandonat el partit i s’havien fet militants de les JERC. Sempre amb la samarreta expressament malescrita que deia Rajmones. Com és que no fas nones? Com és que sempre estàs pensant en Gràcia? Era estrany molt estrany, ho feia regularment com qui escriu un diari. De l’Emma, la landlady no en volia parlar, sempre explicant els seus accidents domèstics amb la kettle. Tot l’espai cultural i social del seu cervell restava ancorat en la memòria de Gràcia. La Figurita, glups, figureta (escriure al vespre li jugava males passades) del campanar esdevenia un menage, bloc dur de marbre que restant sobre el capçal del llit el lligava al passat, com escriure un diari. D’una sobra caballa i socialista, que votava per tant Esquerra, n’havia escapat tallant amb la parella, de Gràcia no en podria escapar mai. Potser mai no n'havia marxat.

Avui no entraré en picabaralles polítiques. Ja sabeu el que penso. Avui parlaré d’una cosa força personal que fa temps que hi dono voltes. On acabes tu i on comença el teu càrrec o a la inversa. 

Abans de ser el que sóc ara, ja era independentista i gracienc. Abans de ser militant d’Esquerra, ja era independentista i gracienc. Abans de ser conseller, ja era militant que inflava globus i repartia xocolata. Abans de ser portaveu, ja feia comissions. I ara sóc la suma de totes aquestes coses. Però tot i així, cada nou canvi, possiblement incorpora canvis i pèrdues. 

Quan vaig decidir que volia fer lluita política, o activisme, o militància, ja sabia que hauria de prescindir de certes coses que venien de viatge amb mi. Més lectura i la cuina són possiblement les dues coses que he hagut de deixar, a banda de fer més intermitents les quedades amb els amics, les partides de risk i les cerveses del capvespre. Una tria, que com tantes, fem conscientment o no, però que assumim i en fem camí. 

Aquests dies han passat tot de coses que et fan pensar, tema enllaços i diverses converses. Això i tenir una estona per pensar (gràcies altre cop als programadors televisius que donen un cop de mà, no fent res de bo per cap canal, que és quan ho vaig començar a redactar). 

El raonament del dia del congrés d’aprovació de les llistes d’Esquerra d’en Portabella i la Pilar sobre conciliació laboral i familiar (i d’entitats, afegíem amb en Roger) m’ha dut a reflexionar sobre què som i com ens veuen. 

Certament, tots aquells que hem conegut per la nostra vessant política és lògic que ens vegin així, atès que és l’únic lloc on interaccionem. Però, massa sovint, veus que es sobrepassa la qüestió política i envaeix sense demanar permís l’àmbit més personal, i la crítica política es pot convertir en personal i això se’t fa estrany. 

Tot plegat et fa pensar en aquell article sobre què és cada cosa què fem. Un bloc és el teu bloc o el del càrrec? I les teves opinions? I les teves paraules o els teus silencis? Tranquils, no és que em senti pressionat o estressat, és tan sols que de vegades cal aturar-se i veure si tens vertigen, tot gira ràpid, massa, i allò que fas amb el sentiment i sense escut et pot fer rebre alguna batzegada. I t’has d’aturar i donar un parell de voltes més a les coses per saber on ets. 

Possiblement ara entraré un una dinàmica nova per mi, que és la campanya electoral, allà on abocarem el temps que puguem, i les coses seran possiblement més tenses, però espero que ens sortim tots plegats amb la força dels arguments i no el de les desqualificacions. Segurament és una de les coses bones que té un bloc. Pots fer pedagogia (no, maurici? I en Maurici sap molt bé que, si només dubta, poca cosa té. En Maurici sap què fer, farà un bloc i sortirà al carrer, 🙂 ) i també pots desfogar-te a diferent nivell d’allò que sents en cada moment.

Sí, sens dubte, el cap de setmana podem dir que ve marcar per un fet, i és el comiat d’en Lluís Llach. Estranyament o no, TV3 va programar Troia, no l’havia vista i em va agradar (era una barreja per personatges i muntatge entre el senyor dels anells i braveheart), evidentment era inevitable pensar en Llach. Ulisses, que després partiria a fer el viatge a Itaca. Tot preparant-se per dissabte. 

I el mateix dissabte televisió espanyola programava “Canción de Juv entud” (faig una falta d'ortografia expressament perquè tampoc cal que vinguin al bloc els qui busquin informació d'aquesta pel·lícula). Què hi té a veure? Curiosament crec que alguna cosa. Suposo que era un homenatge a la cantant morta no fa massa. I això em va fer pensar que ja estava bé poder oferir un homenatge en vida a un dels nostres grans artistes de la història del país. Sens dubte és una pel·lícula que han fet molts cops però em va fer pensar que no la sentia com a meva. 

I, després, el concert. Tot i que no el vaig veure tot (alguns ja sabeu per què, va estar molt bé poder-nos veure en viu!!), vaig poder deixar-ho al punt previ als bisos, de manera que avui diumenge he pogut veure-ho (fins que el vídeo em va deixar de gravar, nyecss!). Aquí hi ha tres vídeos de vilaweb. Va haver-hi un moment en que semblava una manifestació estranya, la gent des de casa cantant i donant suport a en llach i a un país petit.

Sí, ningú com ell ha fet el so labiodental de la v. I em va fer prendre un compromís: quan sigui gran, vull escoltar el concert i les seves paraules sense haver de baixar el cap amb mala consciència, com crec que diversos dels presents de llarga trajectòria, sobretot els del PSC, haurien de fer en recordar-se ells mateixos fa 30 anys. 

I avui ens hem llevat amb la proposta d’en Vendrell (crec que val la pena llegir exactament el que ha dit per poder opinar-hi), hi ha força per dir. Avui no tinc temps, ho deixo a apuntat. En tot cas, agrair-li que per fi tenim sobre la taula i marcant l’agenda política l’autodeterminació. A veure què diu avui CiU. Espero que tinguin visió estratègica i no només tàctica del moment. És més important del que sembla la proposta.

Aquells que heu llegit o vist la pel·lícula "Alta Fidelitat", de Nick Hornby, segur que recordareu aquells jocs que fan a la botiga de discos del pal "cinc cançons…".

La meva part de l'homenatge a Lluís Llach anirà en aquest sentit. Us proposo que digueu les vostres cinc cançons preferides de Lluís Llach, aquelles que per vosaltres combinen una gran música i una gran lletra. Aquí trobareu el llistat complert de totes. Sé que és difícil, però, triar-ne només cinc.

Per part meva són:

1. Que tinguem sort.

2. I amb el somriure, la revolta.

3. Ma tristesa.

4. País petit.

5. Amor particular. 

I em deixo Laura, L'estaca, Un núvol blanc, Torna aviat, El cant de l'enyor, Dóna'm la mà, Itaca, Cançó sense nom …, cançons d'amor, a persones i a un país.

Dolors Martínez

Només afegiré que té tot el meu suport, perquè en qüestions personals el que cal és posar-se a la pell de la gent. Sé que no sempre ho fem explícit, però en aquest cas ho vull fer. 

Un dia decideixes obrir un casal, per estar amb els amics i parlar una mica de les coses que t’agraden, tot creant un bon ambient. No en vols viure, tan sols passar una estona i donar sortida a una sèrie de temes que vols i estàs engegant. Et comencen a visitar amics, coneguts i algun passavolant que hi arriba. Il·lusió, allò que t’agrada parlar i ho has pogut engegar. No vols convèncer ningú, tan sols creus que pot anar bé per explicar-te, l'estructura que hi ha muntada t'ho permet.

Ets un casal més, part d’una xarxa de casals de gent del voltant que vol trobar-se en un nou espai diferent d’una terrasseta de Gràcia i fer-la petar. 

Un altre dia arriba un desconegut. Ve i comença a parlar i te n’adones que no coincideixes en res en ell però té certa gràcia. Els teus amics l’acullen bé i comencen a tractar-lo. A poc a poc comences a veure que no tens res en comú amb ell, però estàs diverses nits xerrant amb ell i sempre arribeu al punt que no us poseu d’acord. 

Té un cert to divertit, i fins i tot veus que algun dels teus companys riuen com s’explica. Al principi et sembla bé, fins i tot saps que hi ha nova gent que comença a passar-se pel casal i creus que està bé, pot ser enriquidor. Aquest amic té un altre casal amb un amic, que algun dia també s’ha passat per aquí i l’heu fet petar. 

Però a poc a poc l’ambient s’enrareix. Veus algun amic que passa per davant saluda però no es queda a xerrar. Et diu que aquest que ve li fa treure les ganes de parlar, que el troba molt crispat i que ja en té prou de gent així a la seva feina i que li sap greu però no es quedarà.

A poc a poc, doncs, aquells que es quedaven, comencen a marxar. Et sap greu, però també te n’adones que tu mateix ja no et fa il·lusió que vingui. Saps que potser perdràs algun dels que venien per sentir-lo o veure les discussions, però creus que la gràcia del debat està en parlar amb gent que tens alguna cosa en comú i alguna diferència i llavors tractar-la fins a entendre l’altre punt de vista. 

I et sents violent, però saps que alguna cosa hauràs de fer. Hi ha vespres que la cosa s’ha tornat un xic violenta, de manera que has hagut d’aturar les discussions i retirar algunes paraules que s’han dit. Ha deixat d’anar al seu casal i s’ha tornat més arrogant. És el punt que ja a ningú no fa gràcia. Un amic et diu que li deneguis l’entrada. Però és molt violent. Però saps que està matant el debat.

Has deixat de parlar de les coses que ell coneix més per parlar d’altres que li toquen de lluny. Però és igual. Opina igualment, cada cop amb un to més inquisitori. Ha arribat un moment que la gent prefereix no respondre’l. Tu mateix saps que qualsevol cosa que diguis tindràs la seva resposta altiva. 

Sí, ja saps el que has de fer. Ho faràs amb tacte i la teva manera de ser. No en faràs un espectacle. Li diràs que durant un temps no es passi pel casal, que ell ja té el seu, que li desitja molta sort i que potser el passarà a veure, però que l’ambient està enrarit. Que d'aquí un temps ja veurem com van les coses. Creus que fas bé, és molt violent haver de negar l’entrada a ningú, certament, i no hi creus, creus que és millor convèncer-lo. Com s’ho prendrà? És possible que faci escarafalls, però saps que és el millor per tothom.  De la seva resposta en podràs treure conclusions, però confies en que ho entendrà, per a ell potser també és una càrrega pesada, de fet ningú no li obliga a passar-se per un lloc on no està d'acord amb la gent. Que cadascú faci el que cregui al seu casal, la gràcia és que els casals no competeixen en clients, la gent pot passar-se sempre una estona a cada lloc.

Bé, només és un conte, no cal ni que opineu.

Hola,

avui tampoc escriuré, podeu trobar l'article dels dimecres a la tortuga aquí.

Posaré un petit fil musical, dedicat a la meva germana.

Housemartins 

Build 

Me and the farmer

Caravan of Love

Happy Hour

De tant en tant em dedico a buscar cites a Internet, m'agrada acumular-ne.

Ahir vaig descobrir una cosa que no sabia. Cercava la famosa cita que jo atribuia a Brecht per passar-la a un amic.

I resulta, segons la wikipedia, que no ho és pas d'ell, sinó d'un pare protestant, en Martin Niemöller.

La cita evidentment és:

Quan els nazis vingueren a buscar els comunistes vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.

Quan van engarjolar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a cercar als sindicalistes, no vaig protestar, perquè no era sindicalista.

Quan vingueren a cercar als jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan vingueren a cercar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar

L'actualitat em duu a fer una segona part d'aquell article.

Primer de tot, els reis m'han portat dos discs de música en català: el Tribut a Sopa de Cabra i el de Sabor de Gràcia. Bons i recomanables tots dos.

D'altra banda, he vist que a través de la xarxa hi ha un debat sobre la qualitat de la música catalana, i m'he permés afegir l'opinió d'experts.

Un article de la Laura Crespo, al seu bloc de La Vanguardia.

La diferents respostes:

– La més contundent, la d'en Titot, en el seu nou bloc. 

– Un debat al bloc d'en joaquim vilarnau, amb intervencions de la pròpia Laura Crespo.

Per acabar, un vídeo de presentació del disc de Sopa.

I un video clip de la primera cançó del disc de Sabor de Gràcia, Què volen aquesta gent.

Bé, tradueixo de l’espanyol un text, el típic, que em van enviar pel nou any, em sembla divertit i curiós, una postal del ritme i condicions de vida i treball actual. 

Viure el 2006 implica que… (a veure què hi haurà el 2007)…

1. Accidentalment tecleges la teva contrasenya al microones.
2. No has jugat al solitari amb cartes de veritat en anys.
3. Tens una llista de 15 números telefònics per a ubicar a la teva família de només 3 membres.
4. Li envies un correu-e a la persona que s’asseu al teu costat.
5. La raó que tens per no estar en contacte amb la teva família és perquè no tenen correu electrònic.
6. Te’n vas a casa després d’un llarg dia de feina i quan sona el timbre de telèfon fix, et preguntes que et voldran vendre, perquè cap dels teus amics l’empra ja (si és que tens telèfon fix).
7. Quan fas trucades telefòniques des de casa, marques el "0" perquè et doni línia.
8. Has estat assegut al mateix escriptori  quatre anys i has treballat per a 3 empreses distintes. O bé has estat en edificis de 4 companyies diferents i tu sempre treballes per a la mateixa.
10. El teu jefe no té l'habilitat per a fer el teu treball.
11. Quan arribes a casa d’algú no el truques al timbre, sinó que li fas una trucada perduda per a que baixi.
12. No tens suficients endolls a casa per a tots els teus aparells electrònics. Si poses a carregar el mòbil has de treure el carregador de piles, el MP3 o la Palm.
13. Sortir de casa sense mòbil el qual no has tingut els primers 20, 30 o fins 60 anys de la teva vida et fa entrar en pànic i tornes a per ell.
14. T’aixeques al matí i et connectes a Internet a llegir el món abans de prendre el cafè.
15. Ntiends msjs cm st (no traduït, perquè desconec com seria, la figurita ens podria ajudar).
16. Estàs mirant al voltant per a assegurar-te que ningú et veu que estàs somrient davant del PC.
17. Estàs llegint això i t’estàs rient.
18. Pitjor que això, ja estàs pensant a qui li enviaràs aquest correu.

19. Estàs tan distret llegint que no t’has fixat que falta el número 9 en aquesta llista.
20. I ara acabes de comprovar per a veure que efectivament que no està el número 9.
21. I ara t’estàs rient de tu mateix, de la teva pròpia caricatura

PD: I no diguis que no.

Bon any a tothom…