Monòlegs políticofestius

Ho vam dir des del principi. Alguna cosa no es feia bé. Primer va ser el procés d’informació (no goso dir-ne participació). Després fou el procés de gestió de les reunions. En aquell moment, des d’ERC-Gràcia vam demanar reunions, consens i voluntat d’arribar a un acord.

Era difícil, tancar el cercle i considerar la triple A: Accessibilitat, Arbrat i, també, Aparcament. Es va arribar a titllar en algun lloc dels veïns com a insolidaris perquè en la següent combinació lineal:

Solució Carrer Palou: (accx1 + arbx2 + apax3),

no entenien que el factor acc, el pes que es donava a l’accessibilitat tingués quasi un 100%. Davant la manca de voluntat d’acord, des d’ERC vam donar una solució.

1.    Els Barris Nord no són la Vila, han de tenir un tractament diferenciat.
2.    Fruit de no tenir un full de ruta clar, com ara el Pla de Mobilitat, determinades (no totes, certament, moltes venen marcades per les illes del mandat anterior) obres es converteixen en bolets (Gomis, Palou, Rabassa, etc.). Així, es volen fer obres en un carrer sense considerar els voltants. És lògic voler fer accessible Palou sense considerar Capellades, Montornès o Veciana?

Volent imposar la lògica, des de l’oposició hi ha camins difícils però n’hi ha.

En Ricard va presentar en nom d’ERC el següent prec a la Casa Gran:

Que es procedeixi a realitzar un estudi integral de la  configuració de l’espai urbà del barri de Mas Falcó i que s’aturin els  projectes d’urbanització previstos.

A la vegada, també, perquè entenem que cal oferir propostes quan ets crític, vam proposar que la creació de plataformes úniques com a element que resoldria l’aspecte de l’accessibilitat o carrers amb voreres de 3 cm, que garanteixen l’accessibilitat des del punt de vista normatiu i efectiu i que a efectes pràctics són el mateix.

A partir d’aquí un cop acceptat el prec, les coses queien pel seu pes.

Ara llegim que formalment el prec pren forma per part de l’equip de govern. Bé, una altra rectificació. I, i això és el que enorgulleix l’acció d’oposició, cap al nostre punt de vista.

Potser com a conclusió, crec que la feblesa d’un equip de govern no està en el fet de tenir minoria, sinó en com es gestiona políticament la mateixa. Per fer servir la lògica, sempre hi serem.

El passat dilluns vaig assistir a una xerrada al Centre Moral sobre Darwin i l’Evolució, primer de tres (espero amb candeletes la tercera).

Darwin, qüestionat i reaprofitat. Després de la xerrada, em van sorgir una sèrie de reflexions al voltant de la Selecció Natural.

La Selecció Natural existeix i és palpable. Tal com es va explicar, sovint s’ha emprat per a justificar la supremacia d’una raça sobre les altres, l’esclavitud i fins i tot la neteja ètnica del nazisme. Deixant de banda aquestes infàmies, el cert és que la Selecció Natural hi és, però això no vol dir que l’home no pugui crear eines (deixant de banda la vessant animal per augmentar la racional) per no ser capaç de mitigar els efectes. Una cosa és que expliqui coses i l’altra que la justifiqui.

Es va parlar de si era apropiat protegir espècies febles davant la selecció natural. Evidentment, sí. I afegeixo dos punts més on no es pot deixar el lliure albir:

–    El Quart Món i els països desenvolupats, la pobresa no com a factor natural sinó com a conseqüència artificial, en un sentit de produït de l’home. En aquest punt, la selecció natural s’ha d’entendre com a animal, i no per això cal acceptar-la, sinó que la part racional de l’home s’hi ha d’imposar.

–    La riquesa i diversitat cultural i lingüística. És evident que la immersió lingüística no només afecta a paràmetres de justícia històrica sinó també als darwinians. La Selecció Natural no pot ser una excusa perquè desapareguin llengües. El mateix es pot aplicar a les discriminacions positives, on les Administracions tenen un possible factor corrector a aplicar.

Sobta, anant més enllà encara, que els Estats Units en alguns estats es provi d’anar en contra del darwinisme quan són els màxims valedors del sistema econòmic que es basa en la visió més ferotge de la selecció natural: el capitalisme. Com a creient en la sincronicitat, l’altra dia vaig veure “El método”, basat en la famosa obra de teatre.

Així, crec que el Socialisme (el de veritat) va fallar en dos aspectes contra els quals costa lluitar: l’entropia, el desordre, com a força natural, entesa en un sentit social, i la Selecció Natural. Aquí crec que rau el problema de bastir un projecte pràctic sobre una teoria molt interessant.

Seguirem donant voltes al tema

Acostumats com estem que la premsa parli abastament dels debats interns d’Esquerra, m’ha sorprès la notícia que llegeixo avui al Punt. Tracta bàsicament de com el PSC es vol posicionar davant de les baixes expectatives electorals a la capital del país.

On hi ha fum, hi ha foc, diuen. Doncs bé, sembla que les brases són ben vermelles. Acostumat també a com el PSC sempre fa veure que és una bassa d’oli, que el debat es faci públic evidencia que alguna cosa es cou a Barcelona.

És palpable que l’alcalde Hereu està tocat, però per mi el pitjor fora de les persones, està en l’ambient polític. La sensació és que en lloc de la famosa frase de Julio Anguita, “programa, programa, programa”, el PSC sembla encomanar la seva salvació a “Gestió, gestió, gestió”. Possiblement el mandat anterior marcava aquesta tendència que ara mateix s’ha accentuat, entenc.

I això, de vegades funciona, però quan la gestió està en entredit, llavors no hi ha alternativa. Lideratge i gestió no acostumen a anar sempre a l’hora.

A voltes, també, hi ha un efecte que sembla calcat del seu referent a l’Estat, en Zapatero. La dosi d’improvisació que sembla acompanyar les decisions sobre la crisi a l’Estat semblen les mateixes amb que s’aborden els problemes a la ciutat. I quan l’agenda política te la deixes marcar per unes pàgines de color salmó passa el que passa.

El problema també és que quan mires cap a l’altra banda de l’arc municipal, les sensacions no són millors. Un partit, CiU, que espera guanyar pels errors dels altres, sense oferir un model més enllà d’arreplegar les crítiques evidents, tampoc no és engrescador.

Tot sabent que ens trobarem una bipolarització buscada pels que no volen canviar les coses, seguirem treballant oferint una via alternativa, on la gestió es posi al servei d’una ideologia. Ningú ens va dir que fora fàcil alliberar un país.

El passat plenari de dimecres a Gràcia no serà recordat com a políticament engrescador. És el que hi ha. Havent passat la Festa Major i les vacances, calia aquest plenari, esperem que perquè l’equip de govern, PSC i IC-EUiA es posi les piles, perquè ara la màquina hauria d’estar ben greixada i no és la percepció que hom té.

Balanç de mig mandat

En un llistat d’ampolla mig plena, el Regidor Espriu va enumerar un llarg llistat d’obra feta. No pertoca a Esquerra menystenir part de l’obra de govern, atès que bona part dels temes enunciats s’inicien en el mandat anterior, aquell on governàvem. I aquí és on vam parlar que creiem que una gran part ha estat la gestió de la inèrcia del mandat anterior (moltes de les Escoles Bressol anunciades, Cibeles, arranjament de manteniment carrers illes B-1 i C-2, Institut IES Vallcarca, reforma Carrer Grassot, Aparcament Laguna Lanao, …).

Sí que també vam felicitar el Regidor pel CEIP del Carrer Bailén, i ens vam posar a la seva disposició per si calia estar en desacord amb la sovint erràtica gestió del Consorci d’Educació, del seu partit.

El preocupant d’una inèrcia és que necessita ser alimentada, i cal una empenta que amb un govern que se sap feble és més difícil.

Rectificacions a dojo

Una de les característiques del segell Espriu i que dificulta la gestió política són les sovint rectificacions que hi ha sobre el que s’anuncia que es farà. Això succeeix sobretot amb els temes que no treballa el consens, com ara la Violeta, on va emprar el clàssic jo no vaig dir això (respecte el que estava publicat).

Festa Major de Gràcia

En aquest punt vam donar les gràcies merescudes a la gent de la Festa Major, ara Fundació, que ho fa possible (llegiu en aquest sentit La Campana, entrevista a en Ricard Estruch). La Festa ens marca dues coses: seguir les conclusions del Debat de Festa Major és útil i que el lideratge ha de recaure en la Fundació. També aquí cal considerar el paper dels Mossos, un cop la Policia Nacional Española marxa.

Informes de consellers i conselleres

La meva opinió particular és que estant a la defensiva, es trien temes on el debat polític queda apagat. Prevenció i Inici del Curs Escolar són dubtosament profitosos a l’hora de debatre. Quant als tècnics de barri, sí que era interessant, tot i que en presentar-los en persona, es feia estrany criticar políticament uns càrrecs sense semblar que es critiquen les persones. En aquest sentit, des d’Esquerra vam reiterar que creiem que és una estructura que redunda i que incideix en la proximitat allunyant els centres de decisió que era el que caldria acostar.

Paper d’Esquerra

Esquerra Gràcia, tot i ser oposició, fa propostes de les que transformen i milloren Gràcia. En aquest sentit, s’accepta la proposició d’ERC per a pacificar la Riera de Sant Miquel i enjardinar eventualment la Plaça Gal·la Placídia un cop marxi el mercat provisional, tot i que creiem que cal anar més enllà.

A la vegada, vam fer un prec que no va acceptar el govern per tal que es faci un seguiment de la crisi en el teixit comercial gracienc. No entenem aquest fet, atès que sense aquest estudi no ens podem plantejar-nos decisions.

Vam preguntar sobre què pensa el Regidor sobre el peatge del Parc Güell. Altre cop, el Regidor va tirar pilotes fora sobre el que surt als mitjans dient que era una reflexió.

Vam preguntat sobre el que considerem que era un error de gestió important, la construcció de la Plaça Laguna Lanao que s’està allargassant massa sense motiu.

Un cop demostrat el paper d’ERC en les reixes de la Plaça de les Dones del 36(el Regidor es va disculpar per atribuir-nos-les), cal un consens que serà difícil. El posicionament d’Esquerra el sap tothom.

Resta de partits

El PSC està a la defensiva i es nota. Dos anys, que es mouen entre el “ja portem dos anys?” i el “només falten dos anys?”, quan hi ha molta feina per fer, si es vol fer bé. És evident que no ens posarem d’acord en temes nacionals. Però en temes d’esquerres ens podríem trobar. Ara bé, si abandonen les polítiques d’esquerres quant a l’espai públic (Plaça del Sol, Plaça Dones del 36, Parc Güell) no ens trobarem. I nosaltres no ens haurem mogut.

Quant a la resta dels partits, una IC-EUiA incòmode que no sap com posicionar-se ni desmarcar-se, amb falses crisis de govern quan són corresponsables del que succeeix, no es pot ser-ne només de les coses bones, companys. No troben el to a l’hora de marcar perfil, i això ens deixa a tots perplexos.

Pel que fa a CiU, certament no poden escollir el mateix discurs que a Barcelona, doncs les problemàtiques són diferents. En això trobar a faltar un discurs i idees, i propostes per Gràcia que vagin més enllà del no. Si volen governar a Gràcia i Barcelona, els falta relligar coherentment les seves crítiques.

Conclusions

Crec sincerament que Esquerra Republicana manté una línia clara i coherent pel que fa a allò que pensa. Com aquella mare que sempre sabem què ens diria, tant el govern com l’oposició negacionista (CiU i PP), poden preveure què pensarem i com ens posicionarem. Ara, doncs, caldrà veure, qui ens buscarà pel consens i com. Tot i així, veurem com haurem de tornar a marcar l’agenda política de les prioritats. Per això estem, també. Mobilitat, Comerç, Sedeta, Mercat de la Llibertat, PEMPRI, Joventut i la fotuda i maleïda crisi

Amb un necessari temps de digestió, escometo el debat sobre Cuba. Cal, primer, dues reflexions prèvies.

En primer lloc, ser un viatger (o turista, si voleu) durant 15 dies no és suficient per a fer dibuixos acurats de la realitat, i més quan sembles viure en un Second Life dins del país, vides paral·leles convivint en un mateix indret. El filtre d’experiències personals afegeix una subjectivitat que cal considerar.

En segon lloc, Cuba com cap altre país sacseja l’escala ideològica i de valors de cadascú, els nostres apriorismes. Els prejudicis (entesos com a idees prèvies) l’allunyen del mètode científic d’hipòtesis que cal demostrar. A banda d’això, hi sumem la consideració de si ens considerem socialment d’esquerres, nacionalment patriota, geopolíticament antiamericà, per posar un exemple.

Dit això, Cuba resisteix. I ho fa per la via del patriotisme antiimperialista. M’explico. Un país que duu 50 anys lluitant contra un megapaís que continua sempre restant a 90 milles, com dos miralls que es reflecteixen contínuament les seves virtuts i els seus defectes. És part del mèrit o part del càstig?

La principal reflexió i potser la que més impacta, és un etern debat que sotraga un persona que viu, al seu pesar, en un sistema violentament capitalista.

A què som capaços de renunciar pel benestar dels que ens envolten? Individualisme personal versus el col·lectiu? Hem de triar.

Sí, Cuba té uns xifres estadístiques col·lectives de sanitat i educació superior al que li tocaria si fos un país com els que l’envolten. Sanitat gratuïta que inclou cirurgia estètica i la vessant dental. Educació universal i universitat gratuïta. Amb això n’hi ha prou? Potser no, però no en traiem el mèrit.

Sí, Cuba té un únic partit. On resta la llibertat d’expressió? I aquí ve el principal sacseig difícil de respondre el nostre entorn.

Tots plegats ens queixem que tothom va molt a la seva. A què seríem capaços de renunciar per a fer-ho diferent?

El socialisme cubà, en termes reals (no en els que es diuen socialistes) demana sacrificis constants, el tenir tu menys per a que la resta tinguin, tot i que poc, per tots. Estem disposats a fer-ho? Renunciaries a tenir un bon sou, independentment del que has estudiat, perquè el teu veí tingui el mateix? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.

Ego, individualisme versus col·lectiu. Renunciaries a no votar en un sistema clàssic perquè no guanyi aquell qui inverteix més diners en una campanya? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.

Renunciaries al que creus merèixer aquí pel que has estudiat i treballat a canvi que cap nen estigui sense escolaritzar? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.

Menjaries cada dia pollastre i fruita per tal que no hi hagi ningú sense menjar? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.

Aquestes són les contradiccions extremes a que sembla abocar-te el sistema socialista cubà.

Altres consideracions que costa no fer serien:

–    Es pot parlar d’una revolució que dura 50 anys? O la pregunta que sembla aflorar, fins quan? pàtria o mort tindrà mai la resposta? Cada dia que passa, sembla una victòria davant dels Estats Units. Hi som encara, sembla dir-se per tot arreu.

–    Valor i valors associat als diners. Pot permetre un sistema socialista que a poc a poc s’obrin escletxes de diferenciació entre els qui reben diners de Miami o bé viuen del turisme i la resta? Ofegarà això el sistema tot i que permeti alleugerir l’embargament?

–    Com seria la Cuba socialista sense l’embargament? Seria la rica i poderosa dels anys 80 o la crua del període especial dels 90? Com seria la Cuba socialista si estigués a 90 milles del Cap Verd?

–    Si es continuen obrint reformes i permeten iniciatives privades, quan es podrà dir que allò ja no és socialisme?

–    És el sistema cubà socialista o castrista? Sobreviurà als Castro? Sobreviurà a la pressió del lobby de Miami?

Ja veieu, moltes preguntes, poques respostes.

Cuba és, ara ho sé, un mirall on es reflecteixen els nostres defectes com a societat i com a individu d’esquerres. Per què veus més pobresa extrema passejant per Barcelona i no surts al carrer portant coses per si algú et demana com fa la gent a Cuba? Per què el quart món sempre serà més obscenament injust? I, sobretot, a què estem disposats a renunciar individualment pel bé col·lectiu?

Seguirem reflexionant. I parlarem, també, d’un personatge que no deixa indiferent. Fidel.

I, mentrestant, una cançó que no deixa indiferent,

httpv://www.youtube.com/watch?v=3egxdCKDwmQ

Faré unes recomanacions volgudament heterogènies de llibres que m’he llegit darrerament i que recomano. Els que no recomano ja són a la lleixa dels oblits.

Emulsions de ferro

La gran descoberta i recomanació. Ambientada a la Gràcia de la transició, pels graciencs és un regal a una forma de ser de Gràcia, la gitana i la dels artistes. En Sebastià Jovani ens regala protagonistes coneguts i espais actuals en un passat inventat, amb gent com en Nubla i en Comelade que apareixen, igual que el Resolis.

Millennium

Evidentment, per a qui no els hagi llegit, l’estiu és una bona època per encarar la trilogia. Bona capacitat d’enganxar, tot i el manit recurs conspiracionista de la SAPO. Fàcils de llegir. El tercer millora el ritme baix del segon.

El Pintor d’Ombres

Novel•la històrica d’intriga i assassinats que inclou a Picasso i la Barcelona canalla de finals del segle XIX. Com sempre, les novel•les històriques que passen al nostre país tenen un regust de proximitat difícils de tenir en altres ambientacions. Ràpid de llegir.

La solitud dels nombres primers

Estranya novel•la magistralment escrita que mai no triaries pel títol. Pensa i fa pensar, i això és sovint l’important d’una novel•la, on les complexitats del dia a dia i les relacions difícils fan la vida sovint més crua però més viva.

La trampa

La nova novel•la de Grisham, un clàssic entre els enganxats a aquest autor, entre els quals em compto. Hi ha la versió catalana, compte, que sovint no apareix a les lleixes de les llibreries. Advocats, poders fàctics i la dificultat de viure en una societat com la nord-americana on els peixos grans continuen fent-se tiberis de peixets petits.

L’ascensor. L’arribada al poder dels altres catalans

Escrita per els autors del 23-F a Catalunya o bé L’oasi català, ara parlen de persones provinents dels altres catalans que a poc a poc han emprat un dels valors de la societat catalana, l’ascensor social. Un llibre que fa pensar en els nous models de societat que tenim i tindrem.

La vostra sang

Novel•la històrica ambientada en l’època de la construcció de la Catalunya Vella i Guifré el Pilós, ben escrita i documentada.

Llegits aquests, escoltaré recomanacions de llibres, tot i que ja m’han vingut, i formen part dels objectius estiuencs, sobretot Olor de Colònia, Amb ulls americans, i cercaré el darrer llibre d’en Nick Hornsby. Alguna proposta més?

Escric aquest article sabent, i ja aviso, que no serà només un article polític, sinó també de reflexió personal que voldria compartir, i per tant tindrà un to col·lectiu com a conseller d’Esquerra Republicana, i individual com a persona humana i gracienca.

Avui l’afer del carrer Palou sembla que ha entrat en un procés de lògica. El Govern de la Ciutat ha acceptat el prec d’Esquerra presentat per en Ricard Martínez per tal que s’abordi de forma integral les obres a Mas Falcó, cosa que per tant situa les obres del carrer Palou en el context d’on no s’hauria d’haver mogut, és a dir, una visió global i no d’una sola peça. Estudiem Palou, però també Capellades i Veciana i la resta. Queda feina per fer, però sembla que s’encararà millor. Ha estat un tema que ha durat dies i dies però s’ha pogut reconduir. De la negativa i l’immobilisme inicial a un “donem-li dues voltes més”. En això ens seguirem posant a disposició de veïns i veïnes i del Districte.

D’altra banda, llegeixo que a la Violeta sembla que s’opta finalment per un projecte proteccionista amb l’edifici, amb un gran nom, V de Violeta (molt original, ja sabeu què en penso de la pel·lícula). Finalment, també el govern ha sabut moure’s i tenir una visió integradora, no immobilista sinó cercant el comú denominador que demanàvem. Possiblement el millor, tot i que encara no l’hem pogut veure, és que ha estat aprovat per unanimitat.

Ara només faltarà solucionar la Sedeta (l’editorial de l’Independent d’aquesta setmana crec que rebla el clau), i tres dels temes que més hem reivindicat des d’Esquerra com a oposició a l’equip de govern de forma més evident, s’hauran pogut solucionar. I a la llista global encara hi ha més temes.

I a partir d’aquí entro en la vessant més personal. Tots notem de l’entorn l’escepticisme pel fet de semidedicar-te a la política, les bromes i tot això. És fàcil i comprensible. Tots plegats cometem massa errors, i sovint caiem en el morbo del joc polític, que no sempre és el mateix que la Política.

Però a voltes, esdevenen coses que et donen encara més motivació de la que sempre necessitem. És facil: Esquerra et serveix. I consti que aquest titular conté a la vegada dues acepcions, la de ser útil i la d’estar al teu servei, que no són el mateix ben bé.

Fa temps vaig escriure sobre la nostàlgia de poder, entesa, com bé va fer en Vallbona, per la banda dels projectes que no podies fer des de l’oposició. Doncs bé, possiblement com mai aquesta setmana he tingut la percepció de la validesa d’un tipus d’oposició, i confirma que el deix i el tarannà que li imprimim des d’Esquerra Gràcia i Barcelona és la que té sentit.

Sovint he sentit crítiques en general sense posar propostes sobre la taula. Molts anys així desgasten, més que el poder, però sobretot a nivell personal. I crec que no és la visió que considero preferent. Ni la més útil, ni, sobretot, la que ens podrà dignificar com a polítics. Ni segurament per la que serveixo.

Però vet aquí que hi ha temes on pots, des de l’oposició marcar i deixar clara la teva ideologia i a més a més, tenir capacitat d’influència. Perquè entenc que és clar que quan el govern rectifica i s’acosta a les teves posicions alguna cosa s’ha fet correctament. I quan sembla que aquesta és la que satisfà més als veïns i veïnes als quals servim, doncs llavors arribem al cercle virtuós.

Així, acabem el curs polític, crec, amb una idea que ens dóna rigor. Un tipus d’oposició sovint més silenciós, menys lluïda, però segur que més constructiva. És evident que a nivell nacional no trobarem mai en aquest nostre país punts d’entesa amb tots els partits, ni crec que m’interessi tenir-los, però en d’altres temes anar cap allà hauria de ser un al·licient. Crec que s’entén que quan Esquerra és crítica, hi ha base al darrera. La segona feina serà segur saber-ho transmetre, però això són figues d’un altre paner.

Així doncs, satisfacció com a partit i individualment. Palou i la Violeta sembla que es recondueixen cap als nostres posicionaments. Algú em comentava que ara no estem a la muntanya, llegeixi’s el govern, però la muntanya ha vingut cap a nosaltres. És una manera de dir-ho, potser no la que empraria jo.

I si, encara més, pots mantenir el nivell a la teva feina, on començo a recollir els fruits del canvi de feina, i tens temps per a fer croquetes pels teus amics, és quan tot pren sentit, tot i el desgast mental i físic que sovint comporta.

Doncs bé, acabo la reflexió tot considerant que dies com avui avalen entrar en política, i el servei a unes idees i un territori. No hem aconseguit la independència, però segur que queda menys. Com diu un amic, un dia més, un dia menys.

Ahir va tenir el darrer plenari del curs polític, si entenem el calendari escolar. Va ser estrany, per la presència massiva de veïns i veïnes queixosos i per la defensa numantina de l’equip de Govern.

Possiblement, mai el Regidor Espriu s’havia trobat amb una situació semblant. I certament no hi està avesat. Des d’un punt de vista personal, pot saber greu. Des d’un punt de vista polític, es veia a venir, sobretot davant de la manca de diàleg exhibida, ara sí, pel Districte. Ja no tot és culpa de Medi Ambient, el recurs fàcil, per com de fàcil ho posa sovint per la seva mala gestió.

Ahir Esquerra Republicana vam parlar a l’informe del Regidor de tres principals conceptes polítics amb els quals som crítics sobre com s’estan gestionant políticament.

Participació

Ens venen una Barcelona 2.0, i els fets demostren que estem en una Barcelona 0.5. Perquè hi hagi participació cal informació més planificació. Si falla la informació, ja no hi ha participació possible.

Vam ser crítics amb com s’havien portat els temes de Gomis i Palou. Casualment, Esquerra havia presentat una proposició per a fer un procés participatiu pel carrer Pi i Margall, on planificàvem com s’havia de fer aquest procés. Avui més que mai, aquesta proposició tenia sentit. El millor anticòs per les queixes no és tancar-se en banda com està fent el Districte i Medi Ambient, sinó fer un major esforç comunicatiu i de diàleg. Podíem haver parlat molt sobre la informació als partits, però ahir tocava parlar de la dels veïns i veïnes.

La reflexió també venia del perfil de la ciutadania que es queixava. Ahir no era gent del “No pel no” la que es queixava que sempre és més difícil de trampejar. Ahir era gent que havia ofert diàleg i el convenciment que es podia arribar a un consens sobre els tres ja famosos conceptes que Esquerra havia posat sobre la taula en un comunicat de premsa: Arbrat, Aparcament i Accessibilitat.

Demanem a l’equip de govern que:
1.    El Regidor Guillem Espriu lideri les converses, vist que altres membres de l’equip de govern no tenen la mà esquerra necessària.
2.    Replantegin el projecte sense prejudicis i li donin dues voltes més, i que es tingui una visió global de Palou i tot Mas Falcó.

Finalment, no vam entendre com la proposta de fer un procés participatiu no era votada per CiU, la que volia abanderar el discurs crític i a la mínima de canvi no vota un procés participatiu que soluciona els problemes d’un plomall. Quin és el seu model de ciutat? Al menys sabem el del PSC tot i que no el compartim. A l’hora de fer propostes, CiU sempre s’encalla, a l’hora de ser crítics perquè sí, possiblement sempre s’envalentona.

Espai Públic

És una preocupació per Esquerra. Ja ho era en l’anterior mandat. Hem vist com el Regidor Espriu prescindia del Fòrum del Silenci, i ara veiem com es resolen preventivament determinats problemes de l’espai públic amb mesures com treure bancs, que sempre és, entenc, una derrota de les altres eines de gestió de l’espai.

Portem molts plenaris demanant que es faci un esforç per no perdre la batalla de l’espai públic, que ha de ser constant i proactiva, i no com s’està fent, de forma reactiva. Per això servia el Fòrum del Silenci, per tenir una eina proactiva de diàleg i debat, amb els diferents actors involucrats.

Lideratge

Ahir el Regidor Espriu va tornar a donar símptomes de manca de lideratge del territori. En lloc de fer quadrar Medi Ambient pels seus errors, ha acabat sent-ne el valedor del procés. Ser regidor de territori sempre té equilibris entre Barcelona i el Districte, però mai hem vist que s’imposi a criteris que puguin venir de Medi Ambient, TMB, Consorci d’Educació, entre d’altres. Cal donar dues voltes més a aquest tema, perquè aquest és el veritable relligat de la Barcelona dels Barris.

Tornaré a parlar de diversos dels temes, acabo fent una valoració dels partits:

PP
La nova portaveu no té l’empremta d’en Belón, però sembla que està millorant. Tot i així, el PP continua tenint un discurs estrany. La seva guerra és una altra.

IC-EUiA
Continuen tenint problemes de lideratge intern i extern. La capacitat de treball no és sempre un valor únic. Ja no saps si quan parlen gent dels seus és l’opinió oficial o no (vegi’s article Altarriba, o de l’Eusebi Barbet). Molta teoria i poca aplicabilitat a la realitat.

PSC
Fora del Regidor, la resta de consellers semblen sovint fora del debat polític. Molta màquina de gestió i poca política. Les noves idees no apareixen o no funcionen.

CiU
Ahir creia que seria millor del que van ser. Un grup gran però asimètric. Error garrafal el de Pi i Margall, no hi veig un discurs estructurat sobre Gràcia.

ERC
Crec que tot i ser dos consellers, la Sandra i jo, vam tornar a demostrar coneixement de tots els temes municipals i opinió mesurada i amb arguments. No és fàcil, però crec que la gent ho percep, tot i el paper difícil de voler ser una oposició diferent.

Bé, encarem tots plegats la recta final de campanya amb molt material a la xarxa i imatges.

Se’ns dubte, la més impactant aquests dies és aquesta,

Avui a Ràdio Gràcia hi ha un debat on es parlarà de les propostes dels diferents partits.

I Esquerra Gràcia serà també a la Plaça Revolució. Com no puc penjar els vídeos, allà els podreu llegir.

Són temps estranys per l’independentisme i per Esquerra, no ho negaré. Però mirem-ho en perspectiva.

Ahir vaig presentar l’acte d’Esquerra a l’Avinguda Gaudí.

Com en tots els partits i actes, l’afluència no és excessiva, però hi ha gent que s’atura, pregunta i coneix en Junqueras. Tothom el valora bé. Un independentista que fa un pas endavant. Fa cinc anys, a la Plaça del Diamant, quan encara no era Conseller de Districte, vaig presentar en Bernat Joan. Han passat moltes coses en aquests anys, sens dubte.

Volent ser expressament pretensiós, em podria comparar amb l’Oriol Junqueras, no per la seva qualitat humana, sinó per la vessant col·lectiva. Essent individualista, podria dedicar-se únicament a la Universitat. Més currículum, més estades, més publicacions. Ho sé, si visqués les 24 hores del seu temps amb el xip investigador. Però és d’esquerres i independentista, i no es pot quedar impassible. I aquí ve la comparació. Jo també ho vaig decidir mentre era a Anglaterra. Quan tornis, et faràs militant d’Esquerra. A partir d’aquí tot ve donat. I el mateix podria dir d’antics alumnes, com en Lluís (ànims, Lluís) o l’Oriol, que proven de compaginar la militància activa i col·lectiva amb la progressió personal.

L’Oriol Junqueras podria fer com tants altres intel·lectuals, i opinar des de fora. Fer grans articles, judicar per sobre del bé i del mal, criticar Espanya i, sobretot, criticar els partits. És el políticament correcte. No en diré l’opció fàcil, però sí la que pot despertar més aplaudiments. I això no vol dir que des d’Esquerra tot es faci perfecte. I conec molta altra gent que podria fer-ho, com l’Ester Capella, l’Alfred Bosch, o la majoria de consellers de Districte, i molta altra gent. Com l’Oriol Illa i la Mercè Amat. Però no ho fan. Quan siguem independents, aquells diran que fou gràcies als seus articles. Però la pedra cal picar-la, tot i que de vegades els cops de mall et poden picar els dits.

Ahir l’Anna Simó ens explicava molt bé que hi ha moments que cal explicar que les solucions que semblen fàcils sovint no ho són. Que allò que sembla immediat, pot resultar tan frustrant com exigu. No portem 80 anys lluitant perquè ens agrada allargar-ho.

L’Oriol Junqueras feia temps que trampejava la vessant professional, professor universitari amb la vessant més pedagògica i mediàtica a Sobirania i Progrés. Prenent una decisió que sempre té conseqüències, decideix fer un pas endavant. Serà un gran eurodiputat, sens dubte. Hi ha persones que mereixen tot allò bo que els passa. I l’Oriol n’és una.

I les enquestes, tan esbiaixades com es vulgui, són només el que són. Diuen que Esquerra amb la Coalició que té balla entre un i dos diputats. Per tant, un eurodisputat. Apretem aquesta darrera setmana. Dos eurodiputats d’esquerres i independentistes faran el doble de feina.

Jo, Junqueras. Com cada dia, avui podré dir que hauré fet alguna cosa, tot i petita, per la llibertat del meu país. Ahir a l’Avinguda Gaudí, avui al Parc de la Ciutadella.