Avui ha estat el dia que totes les televisions i mitjans estaven esperant: ja s’ha mort qui ja sabeu.
I dic que tothom ho estava esperant perquè sembla que tothom tingués el programa preparat per avui. D’una banda els carronyaires, que sempre han estat allà, traient a relluir l’especial que tenien gravat des de fa setmanes, vestint als d’Aquí hay tomate de dol, fent un Salsa Rosa d’emergència
Fins aquí, tot entra dins del terreny del previsible. Però avui també he pogut comprovar que no ha estat fins el dia de la mort de la cantaora que no s’han tret a relluir aquests debats políticament correctes sobre qüestions com "els mitjans no s’han excedit en el tractament de l’enfermetat de Rocío Jurado?" (Cuní) " o "han utilizado la agonía de una cantante como forma de vida" (el Descodificador).
És a dir, que tinc la sensació que hi havia uns programes esperant a fer sang de la morta i uns altres que en el fons també esperaven per fer sang dels qui feien sang de la morta.
Vaja, que no se’n salva ningú, no?

I ja posats, ja que el greips m’ha furtat un vídeo i fent com la Dolors que fa 2×1: el vídeo -una miqueta alterat- de la selecció espanyola. I olé!