Té collons el fill de puta. Porta un any fent el capullu, apuntant-se a totes les farres i ara va i em diu que se sent malament, que no té un putu duro i que es troba buit per dintre.
¿i què coi he de dir-li? ¿que quedem un altre dia, anem de farra i arreglem el món o que és un bala perduda que va fent la viu-viu en aquest petit racó del món quan ja no en forma part de la mateixa manera que abans? I ell ho sap…
I de parlar a cau d'orella passa a cridar esperitat i no l'importa si parlo ni del què parlo, el cretí xerra que xerra com si no hi fos; m'explica el que no està escrit i més, els marrons amb la dona, amb la vida en general i la humanitat en particular, els seus -oh! terribles!- coi d'accidents domèstics, els seus problemes amb certa gent que d'ell ja no en volen saber gaire. O res…
Òstia, em toca els pebrots perquè no escolta, tot i que intento animar-lo a base d'altes dosis d'hipocresia: "Company, Gràcia sense tu ja no és el que era i encara que no ho vegis o interpretis el contrari, la gent de Gràcia t'enyorem, però ja saps com funciona això, som persones de costums i a tu darrerament se te'n va la castanya, vas i vens, vens i vas…
Coi, no em vinguis ara amb les teves lacrimògenes reflexions d'un exiliat que està trist perquè ja no és dels paios més populars de Gràcia. Els teus monòlegs políticofestius -i pren-te això de bon rotllo, sense compromís però amb complicitat– em suen absolutament la polla i em carreguen -ens carreguen- una barbaritat. No pots pretendre seguir sent la figurita del barri, vacil·lar de la Gràcia viva i combativa, llibertària i menestral, quan has marxat al putu Sant Cugat, t'has casat per interès amb una pava que neda en pasta i ja ets fins i tot votant de Convergència. Si vols utilitzar el comodí de la trucada, parla amb el teu sogre, que és qui et manté i et dóna feina a la seva fàbrica. I no passa res dolent, però no em vinguis amb hòsties. T'has fet gran i tens la vida arreglada, però assumeix–ho i no em ploris les teves inaguantables històries d'un ex-gracienc que s'enyora del soroll i de l'ambient del barri. Repeteix amb mi: S-A-N-T C-U-G-A-T.
Fa temps que saps que La gent de Gràcia som com els de Bilbao: naixem i/o vivim allà d'on ens surt dels pebrots. Per tant, deixa de fer l'imbècil, que darrerament vas de batacada en batacada. Que no trobaries pentagrama on hi poguessis encabir la de cops que fas el notes. De bon rotllo, eh?
–Ah!, que dius què? -és l'únic que escolto per resposta. El tio com si sentís ploure i com si jo no hagués dit res, continua amb el seu discurs melangiós. Insisteix en la seva esmoladora paranoia a pinyó fix. Em menja el tarro amb records i pensaments de Festa Major, de Sant Medir, dels foguerons… i l'única cosa que em contesta que té certa solució de continuïtat amb el que jo li plantejo és si fa no fa això:
–I és que en la llunyania ho passo molt malament. Fa dies que a les cames m'agafen tremolors cròniques, Mauri. Si anés al metge em receptaria tranquil·litzants, però sé que no és el remei. No pensava que em seria tan dur, però marxar del barri m'ha matat. Com el mussol i la lluna s'albiren en la distància, tot i estar jo només a un alè de tren, trobo Gràcia tan i tan llunyana… sento que vaig perdent no tant el lloc físic en sí mateix, sinó el fet diferencial gracienc: el brogit a les vesprades, els vermuts diumenge al matí, les croquetes del Resolís, els gitanos del Raspall, el trobar-se als llocs de sempre, d'aquí és on ve el meu neguit.
Déu! —Eppur si muove! Almenys em contesta alguna cosa amb cert sentit reflexiu, espero que si més no s'escolti a ell mateix, perquè això jo ja ho sabia i ja li deia a la setmana del seu trasllat a l'altra banda del Tibidabo.
Així, consensuat el diagnòstic li dic que té un parell de solucions: o que assumeixi la morriña i que es vagi integrant amb la vida i la manera de fer del seu nou entorn, o que convenci la dona que millor que la torreta amb jardí és un pis antic i sense ascensor. Però aquí. I que el tema de pilones i del sentit dels carrers el deixi per més endavant. Almenys que tingui alguna oportunitat, el pobre.
Res, i que no em torni a menjar el tarro fins que no ho tingui clar i es decideixi. I que si no s'afanya perdrà el tren. Que és tard i vol ploure i que a mi sí m'espera la penya a la plaça.
La plaça…
Allà me n'hi vaig!
