D’aquest vídeo fa un parell de dies que se’n parla arreu. Hi ha qui diu que aquest home és el que hauria d’anar a Eurovisió i no les Ketchup, hi ha qui diu que és lamentable i inclús hi ha qui diu que és molt bo. Deixo el veredicte a la vostra consideració.
(Vídeo: 02:58)
El vídeo d’avui, entrevista a membres de "Nuevas Generaciones" per part d’un periodista de CQC.
(Vídeo: 00:42)
Bé, ja sé que el meu bloc s’està convertint en la MTV (Mauri TV) però mira, costa menys penjar un vídeo que fotre una parrafada 
i a part el youtube és un món on hi ha un munt de coses per ensenyar.
Així, mentre Espanya torna amb el flamenco-pop de les Ketchup (sembla que no van aprendre amb els "zero points" de l’Ay quién maneja mi barca), els finesos es desmarquen amb un tema heavytorro que farà que els peluts de mig continent es passin la nit amb la iaia veient Eurovisió aquest any.
Aquí el teniu
(Vídeo: 03:13)
Per si no ho sabíeu, el doblador del popular "Chef" de la descerebrada sèrie d’animació South Park, Isaac Hayes, va decidir recentment abandonar el personatge ja que en un dels darrers capítols s’havia ridiculitzat l’anomenada Esglèsia de la Cienciològia, secta de la qual ell n’és membre. Aquest capítol, degut a les pressions del propui Cruise no va ser emès per TV, però per sort no comptava amb Internet i el podeu veure aquí (en anglès, uns 20 minuts de durada).
Què podíem esperar dels irreverents autors de la sèrie? Doncs segurament això que han fet: matar-lo i a lo bèstia!
Aquí teniu el vídeo de la matança que no té desperdici!
Afegeixo la tira còmica que he trobat a la web -fins avui desconeguda per mi- Déuvosguard (gràcies demoncatalana)
Assisteixo, encuriosit, a l’interessant intercanvi de floretes digitals entre en Carles Salat, editor de La Tortuga de Gràcia i en Miquel Pellicer, de Transversal Web i del seu bloc, Assajos sobre la realitat i no puc més que pensar en aquella escena de Pulp Fiction on el Señor Lobo deia allò de "ya está bien de chuparnos las pollas", si fa no fa, "ho hem fet molt bé però anem per feina".
I em sembla molt bé, que consti, malgrat la conya. Perquè en tot l’exercici de crítica comparada entre els dos textos sempre hi apareix un tercer que a cops sembla com si no hi sigui, o com si no hi sigui amb prou pes que no és altre que GràciaNet.
A GràciaNet sempre hem tingut molta recança a allò que s’anomena autobombo. Segurament per la suposada confrontació amb l’antiga Vilaweb, que tirava bastant d’aquesta estratègia i que ens feia arronsar-nos bastant en aquest tema tot i que des que vam fundar l’associació i la web no hem parat d’innovar, de fer millores, i de donar nous serveis que potser haurien merescut una millor difusió.
Vam començar amb aquesta dinàmica del no-bombo i amb aquesta dinàmica seguim, però aprofitant la individualitat que em permet el meu bloc, que no implica la resta del col·lectiu, vull aprofitar per exercir jo de Señor Lobo i reivindicar GràciaNet com la mare dels ous del poc o molt que és avui la Vila de Gràcia dins el món digital.
L’autèntica travessia en el desert digital va ser la nostra, sens dubte. Quan en un llunyà (en termes digitals, un prehistòric) 1996 uns parell de frikis geeks apassionats per les llavors noves tecnologies ens vam ajuntar a partir d’una cosa tan tonta com que ambdós signàvem els nostres missatges amb el nostre nick i "Vila de Gràcia" (no a Internet, que com a tal encara estava naixent, ens movíem llavors en el món de les BBS‘s) i vam aconseguir enredar un parell més de culs inquiets del món associatiu va ser el moment en que es va començar a forjar el món digital gracienc tal i com el coneixem avui.
Érem quatre i entre tots estàvem ficats, d’una manera o altra, en deu o dotze associacions. Va ser una circumstància que ens va fer no llençar la tovallola a les primeres de canvi. Almenys teníem allotjades les webs de les nostres associacions sota un domini comú, teníem un correu amb identitat pròpia i l’Ajuntament ens subvencionava bàsicament perquè no entenia res del que passava però sonava modern. Les reunions a la Comissió de Cultura no feien més que evidenciar el desinterès per desconeixença del que significava el fet de, primer, sortir per Internet i després, estar a Internet. Mentre uns insistien en l’analògic discurs de guies d’entitats, de butlletins periòdics d’activitats i de llibres blancs, negres o a tot color, nosaltres perseveràvem en: us regalem un espai web d’adreça fàcil (www.gracianet.org/entitat), us regalem correu per als vostres socis, us difonem la informació a l’instant, us ajudem en la creació de la vostra web… I res, com qui sent ploure… a Londres!
I la travessa fou dura. En un any, amb prou feines havíem aixoplugat una trentena d’entitats de les quals la meitat tenien relació amb algun de nosaltres. I a part, o també, amb aquell esperit tan gracienc de voler superar els de Barcelona, dels piques amb la necessària capelleta gracienca contrària que era Vilaweb i del capficament ideològic que no érem un mitjà de comunicació, sinó una eina de comunicació. Només ho enteníem nosaltres, i no sempre.
Fins que arribà el dia -i el Señor Lobo ja ha fotut el camp, això s’està convertint en una classe (segurament necessària però no pretesa) d’història- que vam canviar el sistema de gestió de continguts. Per entendre’ns, vam passar del manuscrit a la impremta: tothom qui volgués podia editar continguts. La possibilitat del "Envia notícia" va suposar no només un important canvi tecnològic sinó també conceptual. Vam passar de suplicar continguts a concloure que qui vulgui sortir que s’ho curri i qui no que s’hi posi fulles. Una cosa es oferir serveis i una altra pagar el beure. Òbviament la visió d’Internet havia anat variant durant aquest temps i ja no era aquella gran desconeguda sinó que s’havia convertit en aquella gran desconeixença. El matís importa: abans ningú no entenia res i n’era indiferent, i de cop tothom, sense entendre tampoc res, creia important allò súper-guai del ciberespai. La gent espabilava. Fins i tot hi havia qui ens preguntava quants disquets podia posar a Internet. Anàvem pel bon camí. 
I fent un salt transversal de tortuga dopada, és a dir, resumint, anem ampliant serveis: traducció de tot el sistema de gestió dinàmica, fòrums (fases: 1. no moderats; 2. denúncia; 3. moderats; 4. vigilats; 5. monitoritzats; 6. David, ja el tenim! 7. "Mil cares"; 8. desprestigiats; 9. estabornits; 10. redreçats…), agenda en contínua evolució tècnica i estètica, columna d’opinió, mòdul de gestió d’imatges, correu web, allotjament de dominis propis, base de dades d’entitats, traducció i adaptació de petits mòduls, espai multimèdia del Coll, blocs amb traducció i adaptació pròpia, espai especial i refet quatre vegades per als graciencs il·lustres, domini .cat…). I sense autobombo i patint l’alegria financera de l’Ajuntament (més d’un any sense cobrar el conveni del Coll, el normal…).
I tenint sempre en compte que havíem de ser un espai central en el món digital gracienc i potser essent una mica cruel, fora de la batalla dels periodistes, que existeix, no cal negar-ho, inclús havent-hi ara un entranyable fair-play. Que les hem vistes de tots colors amb altres protagonistes, que si aquest està més amunt que jo, i perquè, que si canvia aquest titular perquè quedi clar quina és l’origen de la notícia. A mi m’encanta perquè passo un ou del tema. Per moltes o poques diferències que tinguéssim, Vilaweb (quan actualitzava continguts) sempre va estar present a la nostra portada, com Transversal web quan va aparéixer, com La Tortuga ara mateix, com el bloc de Verdi 28 (que ja s’hauria de treure, perquè ja no actualitza), com l’Europa o com qualsevol cosa que es bellugui pel barri.
I el que al cap i a la fi el que ens demostra la nostra curta (digitalment extensa) història és que tothom acaba trobant el seu lloc. Quan Vilaweb va intentar impulsar el portal Gràciaweb, es va trobar que aquell espai ja estava ocupat per nosaltres i va apostar més fermament per la informació a Vilaweb i l’edició en paper de l’Independent. El contrari li va passar a Transversal, que es va trobar amb un producte com L’Independent, de molta immediatesa, i amb el qual no podia competir amb una revista mensual (el Casita Blanca News marcava la diferència, però no era suficient ) per molta quatricomia i paper satinat que portés. El canvi a digital el va fer desprendre’s de tota la càrrega d’infraestructura de local, anunciants, etc. i va omplir un espai informatiu que GràciaNet no podia -ni volia- abastar i que Vilaweb ja començava a deixar de donar. Ara mateix, La Tortuga és un alè d’aire fresc a mig camí entre el confidencial, l’informatiu i la columna d’opinió, però en tot cas no trepitja ni a Transversal ni per suposat a GràciaNet i en cas de fer-ho, ho deixarà naturalment de fer perquè la seva pròpia dinàmica el portarà a no duplicar continguts sinó a omplir els molts buits que encara ens queden. Al final tothom s’encaixa en un espai, en aquell que aconsegueix fer-se’l propi.
I encara que no us ho cregueu, fins aquí volia arribar (i la culpa la té el David per venir ahir a casa i fer-m’hi pensar). Aquest espai digital comú on tothom intenta trobar el seu espai, i almenys fins al dia d’avui, ha estat inqüestionablement GràciaNet. Sense GràciaNet potser hi hauria avui en dia alguna cosa semblant, o potser no, no ho sabrem mai. Segurament estaríem tres anys enrere i vés a saber si tal dia com avui inauguraríem un Fòrum gracienc. No importa, és història ficció.
Però és que avui toca autobombo, o senzillament justícia, i crec que cal posar GràciaNet on es mereix. Com a pal de paller del món digital gracienc,com la xarxa ciutadana més visitada no només del pla de Barcelona (aixòera bufar i fer ampolles!), sinó de tot Catalunya, la 52ena web encatalà per ordre de visites (segons el darrer rànquing d’Alexa que vaigconsultar), amb unes 20.000 visites (d’usuari únic) mensuals i unes5.000 pàgines servides diàries, una associació que es manté amb 1.200euros de subvenció anual i que dóna o ha donat servei a gairebé uncentenar d’associacions, que manté ja una trentena de blocs en només uns pocs mesos d’integrar-los, que allotja una agenda que és l’agendade referència d’activitats del barri, i un munt d’etcèteres que em fan en el fonssentir-me orgullós de la feina feta pels companys i dels patimentsconstants.[I ja posats, si em llegeix algú del Districte, 1.200 euros per tot elque fem és una misèria, a veure si us estireu, que si el que femnosaltres ho volguessiu fer vosaltres només en informes ja us poliríeu 10.000 euros mínim!]
El que vull dir, i voldria ara mateix excloure’m perquè no intento fer-me un autohomenatge, sinó posar on es mereixen els companys que han fet possible GràciaNet, que han fet molt més que jo, (perquè en saben, jo només serveixo per escriure parrafades com aquesta i traduir textos), i fer-los-hi un exobombo que mai s’han volgut fer. Que sense el Toni no hi hauria hagut ni domini, ni servidor, ni associació, ni blocs, ni certificats d’hisenda; que sense el Roger no hi hauria hagut ni web de Festa Major, ni bases de dades, ni no sé quines conyes en ASP que deuen ser importants, ni local on reunir-nos; que sense el David no hi hauria hagut agenda, ni post-nuke, ni mòduls, ni calendari, ni imatges; sense els batakadus (l’Oriol i el Roger) no hi haurien graciencs il·lustres ni canvis de disseny, ni autobomo bastoner ; sense el Quim no hauria hagut el Coll ni la meitat de notícies ni moltíssima feina de matxaca. I no em voldria deixar ningú: la Dolors, el Rafel, la Reyes… un col·lectiu que més que cap altre és la suma de les seves individualitats.
I crec que ja em toca anar acabant. Si heu arribat fins aquí us felicito i a sobre us faré la cabronada de resumir en dues línies el que volia dir. Tortugues i assajistes: el què feu està molt bé, el com ho feu és gairebé impecable, però el lloc on ho feu és imprescindible. Oi?
Llegeixo a Escolar.net que un grup una miqueta díscol del PP de Galícia està fent un concurs de Miss PP entre les seves militants com a forma de protesta per la manca de democràcia interna dins el partit.
Jo, la veritat, em començo a plantejar certes coses i ja no tinc tant clar si va ser bona idea allò de fer-me d’esquerres i independentista
[Bé, sembla ser que les fotos estan fetes a Romania, si us fixeu en el pit esquerre de la Maricela (foto a tamany gran) [han tret les fotos del servidor, sort que m’en vaig baixar algunes] us n’adonareu que surt una frase que diu "Editje Sepecialâ" i per tant molt em temo que les noies no són gaire gallegues ni tampoc militants del PP. Res, que anul·lo el viatge i la sol·licitud d’ingrès. ]
Avui va de secció filològica: la importància dels collons a la llengua catalana.
Encara que pugui semblar una grolleria, la paraula "collons" és potser una de les que segons el context, valor i afixació dóna una immensa varietat de significats. Al gra:
1. Precedit de numeral
Si el numeral és "un" significa una cosa molt costosa o cara:
– Em va costar un colló
Si el numeral és "dos" significa valentia:
– Té dos collons
Si el numeral és "tres" implica menyspreu:
– M’importa tres collons
Si és un nombre superior, els collons es conten a parells i denota dificultat
– Ens va costar mil parells de collons
2. Segons el verb utilitzat
El verb "tenir" implica valentia normalment amb "parell de":
– En Pere té un parell de collons
Malgrat això, el verb "tenir" també pot esdevenir en admiració quan s’enfasitza:
–Té collons en Pere!
O també pot denotar que un és un penques amb una enunciació decreixent:
– En Pere té uns collons…
I per acabar-ho d’adobar, si es deshumanitzen les gònades arribem a un significat de perplexitat:
– Té collons la cosa!
Amb el verb "jugar" (d’apostar) els collons es converteixen en la màxima garantia que una afirmació nostra és sincera i que creiem en ella:
– M’hi jugo els collons que el Barça guanya la Champions!
Amb el verb "tallar", els picarols es converteixen en una perillosa (i dolorosa) amenaça:
– Com no em tornis la pasta, et tallo els collons
La forma del verb i la inclusió, o no, de reflexiu, també n’altera el significat. En el cas del verb "tocar", canvia el sentit segons la forma i persona:
Vagància:
– Es tocava els collons
Molèstia o indignació:
– Em tocava els collons
Sorpresa:
– Toca’t els collons!
Amb el verb "anar" se’ns expressa que una cosa funciona bé:
– Això va de collons
Amb el verb "sortir" i reflexiu denota autoafirmació:
– Ho faig perquè em surt dels collons
Amb el verb "estar" significa "bo" o "esplèndid":
– El sopar estava de collons
Amb el verb "torrar" fins i tot es forma un substantiu nou i denota que l’interlocutor provoca zitzània:
– Ets un torracollons (i que té com a sinònim "mosca collonera")
També és curiós que deu ser dels pocs substantius que no crea un (1) sinó dos (2) verbs diferents, "acollonar" i "acollonir". En principi són sinònims i com comentarem poques línies més avall signifiquen "tenir por", però normalment es fa servir en sentits diferents;
"Acollonir" quan s’és protagonista d’aquesta por:
– En Pere està acollonit
En canvi es fa servir "acollonar" quan el que es vol fer és donar por als altres:
– Avui vindrà l’inspector d’Hisenda i això acollona, eh?
3. Afixació
Els afixos també influeixen molt en el nostre parell d’objectes d’estudi:
El prefix "a" significa por:
– Estava acollonit
El prefix "des" implica riure pels descosits:
– S’estava descollonant pel terra
El sufix "ut" ens denota perfecció:
– Collonut!
4. Preposicions
En aquest cas, també matisen l’expressió:
"De" indica bo o en quantitat:
– Això ha sortit de collons
– Feia un fred de collons
"Per" denota voluntat i decisió:
– Ho faré per collons
"Fins" implica una situació límit:
– N’estic fins els collons
"Amb" ens mostra valentia:
– Un paio amb collons
"Sense", òbviament, el contrari, covardia:
– Sense prou collons
5. Morfologia
El color blau-morat revela fred hivernal:
– Se’m van quedar els collons morats
La variació de forma implica cansament:
– Ja tenia els collons quadrats
L’absència de pèl, experiència:
– De fer curriculums ja en tinc els collons pelats
El tamany per suposat importa i referma el valor de valentia:
– Té uns collons com un toro
– Té uns collons de ca l’ample
Com també ho fa la perfecta col·locació dels mateixos:
– Té els collons ben posats
Això sí, sempre que el tamany no sigui exagerat, cosa que implica ser un poca-solta:
– Té uns collons que se’ls trepitja
6. Interrogatius
També hi trobem algunes variants segons l’interrogatiu que precedeixi el terme:
Amb "qui" es denota que algú ha fet una acció inapropiada:
– Qui collons ha apagat la impressora?
Només el canvi de "qui" a "quins" ja implica un significat diferent ja sigui d’admiració o tot el contrari segons l’enunciació i el context:
– Quins collons que tens! (per haver fet una acció valenta)
– Quins collons que tens! (per haver estat tu el qui havia apagat la impressora)
Amb "on" afegim a una pregunta l’afirmació prèvia que ja hem buscat i no trobem allò (o a aquella persona) que cerquem:
– On collons està la grapadora?
– On collons s’ha fotut en Pere?
Amb "què", l’expressió denota un significat de "és clar que sí" (no tinc molt clar que sigui normatiu, però se sent sovint):
– Aquesta nit me’n vaig de festa, què collons!
Amb "quant" implica una certa supèrbia i menyspreu cap a l’interlocutor:
– Quant collons val el sopar?
En definitiva, que encara que aquest escrit us sembli una collonada em costa de pensar alguna altra paraula amb tanta varietat d’accepcions i que ens permet expressar moltíssimes situacions.
