Monòlegs políticofestius

No, no és una simple felicitació perquè toca.

No, no és una falca partidista perquè m’ho diuen.

No, no és un  quedar bé, perquè no em cal. 

Sí, és allò que fa dies que volia fer. Allò que tenia ganes que arribés aquest dia per poder-ho dir. Ahir et van anomenar regidora. Ara no només et vull felicitar també et vull dir de tot cor: Gràcies! 

Estic content, però potser sóc de les persones que, i sé que no sóc l’únic, que tenim una part de tristesa en tot plegat. 

Tinc moltes coses a agrair-te i moltes coses a continuar necessitant. 

T’haig d’agrair que formis part de la generació (i no d’edat, sinó de moment històric) que ha mantingut el partit i el Casal de Gràcia. Quan no érem gaires, i dic érem sense haver-hi estat, tu estaves al peu del canó, com sempre has fet en la defensa dels teus ideals. I a l’ajuntament de Gràcia, quan eres l’única consellera d’Esquerra, bregant el que calgués. I ara som tres, i tu també saps que hi ha una part gràcies a tu. 

I a nivell personal només puc agrair-te la confiança que vas tenir un dia en mi, un dia i un altre, quan et feia n preguntes, qui és aquell?, què és allò? Com va anar…? mil coses per posar-te al dia (un dels meus defectes, aquesta curiositat per saber), per fer, com has fet, una perfecte transmissió de coneixement i de valors. 

I avui ha arribat un reconeixement. I a la política de Barcelona li ha arribat una bona regidora, una persona que porta anys en la proximitat del dia a dia a Gràcia. 

Sí, la feina no m’ha permès ser-hi. He vist fotos, i n’he sentit tantes bones versions a qui hi ha estat que poca cosa més puc dir. Un dia feliç. 

Però no és un final, és una altra etapa en la teva llarga vida política. Diferent, però és allò que ja mereixies fa quatre anys i et vas quedar a tocar. 

Tinc sort, tenim sort, de tenir un referent del qual aprendre. Perquè un partit necessita d’exelquesigui per continuar existint, formant a la nova gent, opinant, allò de la memòria històrica que tota organització necessita, saber on érem per saber on volem anar. I espero que tothom ho sàpiga apreciar. 

I espero continuar tenint-te asseguda al meu costat als plenaris, o allà on et toqui, però sabent que hi ets. 

Res més, que si no semblarà que busco la llàgrima. Ja saps el que penso. 

Són les 2 del matí, però volia que aquest fos el darrer pensament d'un dia llarg.

Només demano que si hi ha algun comentari, en aquest article sí sigui sobre el tema i no es desviï, si us plau.

Em perdonareu el joc de paraules, és una manera d’explicar el ritme fort que comporta una campanya electoral, siguis una patum, siguis un conseller de districte, siguis un militant o siguis un simpatitzant.

Aquí faré la meva visió dels primers dies. Encara que no ho sembli, estem en campanya electoral, encara que no ho sembli estant passant coses i això ja va de debò. 

En primer lloc, a nivell nacional, només dir que algú s’ha gastat una fortuna per un tema que només ha durat dos dies. Crec que la inversió no compensa. Clar que per sentir com en Madí parla de Perpinyà com el sud de França ja no és gaire profitós. Suposo que la prova del cotó entre un nacionalista de veritat i un regionalista és aquesta: un nacionalista sent la nació i un regionalista només sent aquella zona on té possibilitats de tenir-hi poder. 

En segon lloc, donar suport a títol personal al col·lectiu de periodistes que no estan d’acord amb el seguiment obligat als telenotícies. Si jo, estant a classe, em vingués algú i em digués quant de temps haig de dedicar a cada tema tampoc em faria el pes. 

No he acabat d’entendre que algú comenci una campanya concreta com la dels joves d’IC-EUiA i el mateix dia ho deixi córrer. Suposo que hi ha manca de comunicació aquests dies. Ja he llegit en algun lloc que això de fer la marxa enrere i els preservatius no té massa sentit, bromes de campanya, diguem-ne. 

Ja a nivell de Gràcia, la veritat és que Esquerra està fent una campanya prou acurada. Podríem fer la campanya del som com som entre els caps visibles de Gràcia. Veus en Toni, el secretari d’organització, muntant un inflable, el primer candidat de Gràcia Marc Marsal aguantant amb cordes l’inflable, un conseller d’urbanisme vigilant que un nen no prengui mal, la segona candidata, Margarita Bisart, repartint marxandatge d’Esquerra, en Carles i la Dolors donant el programa reduït, etc. En fi, gent normal, el som com som de manera natural i a la gracienca. 

De moment, he pogut anar als dos actes que hem fet, al Parc de la Creueta del Coll i davant de la biblioteca jaume fuster (encara que algú no ho pensi, no sabíem que a la mateixa hora venien el PSC-PSOE, a fer un acte a dins). Són actes on en conjunt hi ha hagut dos candidats a les llistes (marc i margarita) dos regidors, en Ricard i en Xavi, els tres consellers (Dolors, Sandra i jo mateix), el president del casal, en Carles, diversos membres de l’Executiva i militants que han vingut a donar un cop de mà sempre necessari i crec que cada cop més agraït. 

Què m’agrada d’una campanya? Doncs les coses naturals, també. M’agrada que et vingui la gent ja convençuda a donar suport i ànims, i a demanar-te un globus o un imant de la nevera. M’agrada que et vingui aquella persona que no t’ha votat mai, que potser no se sent independentista però que decebut de com ha anat el procés de l'estatut (allò tant de shakespeare del molt soroll per a no res, en greips sap perquè ho especifico) vol el programa, té interès de llegir per ella mateixa les propostes que fem pel país. Això és bo, és la part activa, és la part on no es confia del tot en el que diuen mitjans i enquestes i et fa llegir-ho tu mateix. 

M’agrada veure cares conegudes per la teva feina al districte que et veuen en un lloc diferent al normal. En fi, demà anem al mercat de l’abaceria i el de la llibertat. Segurament afegeixi els comentaris del dia a aquest mateix post.

PD: Gràcies, greips, per solucionar-me els problemes amb el bloc! 

Hi ha una part de la memòria històrica que em sembla apassionant. Aquesta és la part que tracta no d’aquella col·lectiva o oficial sinó de la que es basa en la suma de les petites memòries personals.

En el meu cas, començaré una petita part de recol·lecció de la personal, sempre lligada a Gràcia. Crec que em permetrà afegir records i continguts de reflexió, tant a nivell polític com a nivell sociològic.

Avui començaré pel Parc Güell. Ahir al matí hi vaig treure el cap. Des de l’estiu que no hi anava, tot i que aquell dia em vaig dedicar més a la part boscosa de Coll del Portell i la Font de Sant Salvador.

Feia bon dia, cap a quarts de 10 fresqueta però a poc a poc ha anat sortint el sol, coincidint amb l’arribada de gent.

Hi he arribat pel carrer Marianao. Em volia passar per veure dues o tres coses que va comentar un veí a la darrera Comissió de Manteniment. Un carrer bonic i més tranquil que Larrard, i amb menys pujada que si vas per Coll del Portell-Rambla Mercedes.

Un cop al Parc, he entrat per la banda del Drac, l’entrada principal, evidentment. No estava sol, però possiblement era dels pocs sense càmara, no necessito records digitals, ja els porto amb mi. He pujat a la Sala Hipòstila (segons el Termcat, Sala del temple egipci, amb columnes a la qual només tenen accés el clergat i els fidels "purs", i on el déu prenia els seus vots; res a veure. O sí?) i he arribat al camí de la bugadera. Assegut en un banc he vist passar records del passat: una pujada amb l’escola, el primer acudit verd que escoltava, no sé quina edat tenia, petitó, em penso i he recordat un exercici on havíem de dibuixar les columnes esbiaixades. Mai va ser el meu fort el dibuix, però.

I m’he trobat a la Plaça, la gran plaça del Parc Güell. Mentre gent passejava, jo he recordat dies jugant a fet i amagar, amb l’escola i l’esplai, inflades de globus amb aigua a la font de ferro de dalt el camí, jugar al mocador en ple inici de l’adolescència, instants de treure pit, quin gran National Geographic que es va perdre.

I he anat caminant, creuant-me gent, no tot turistes, fins acabar a la zona dels gronxadors de la part baixa. I allà he recordat, també, aquells exercicis on recol·lectàvem fulles i les posàvem entre fulls de paper de filtre o de diari i les deixàvem assecar. I he tingut, durant una bona estona, silenci, lluny de flaixos i càmares, és possible tenir una estona envoltat de verd ben verd.

La moral (allò que en espanyol en diuen la moraleja, la lliçó) és que crec que amb l’excusa del turista hi ha una part de la gent, sobretot de la Vila, que han deixat d’anar al Parc Güell. I és un error, perquè fora de Montjuïch i possiblement la part més externa de Barcelona (Collserola i Vallvidrera), el Parc Güell continua essent un excel·lent parc urbà. Millor que la Ciutadella.

Per sort, la gent de la Salut continua tenint molt clar els avantatges del Parc, i també per la part del darrera, els veïns i veïnes del Coll també saben com aprofitar-lo. Ara s’ha dut a terme una important tasca de recuperació de la part forestal, la que no és monumental, diguem-ne, i paga la pena aprofitar-ho.

Vaja, crec que els veïns de Gràcia, i quan dic Gràcia parlo de tot el districte som afortunats. Ho sabem aprofitar, però? Quant temps fa, que no hi aneu al Parc Güell? Cal que vingui aquell amic estranger, per anar-hi? Doncs jo crec que no.

PD0: avui fa 66 anys de l'assassinat de Lluís Companys, president de la Generalitat. Enlloc de matar un país, van decidir matar el president. Per Catalunya!

PD1: sí, també tinc el DVD. No l'he vist, però només el títol ja em sembla pervers. Crec que en Madí s'ha passat. Quan diu "quan el preu de la lluita pel poder és un país", està criticant en Mas pel que va fer amb l'Estatut, pactant amb en Zapatero per recuperar el poder?

PD2: l'Autònoma ha arribat al milió de llibres en el seu fons bibliotecari. Pels que som documentalistes és una gran dada, només superat per la Biblioteca Nacional de Catalunya (o Biblioteca de Catalunya) i la UB. Felicitats!

Bé, ja quasi hi som. M’he apuntat al bloc comunitari Pensaments de Festa Major, pel que llavors és probable que em dediqui a escriure a tots dos llocs. En principi en el meu bloc faré el "Diari d’un conseller per Festa Major" i a l’altre potser faré qüestions més personals, crítiques de concerts, o qualsevol altra cosa. És possible que en algun moment repeteixi comentaris si vaig molt liat o si la cosa no es pot destriar.

Però bé, en qualsevol cas, molt bona Festa Major a tothom.

Visca Gràcia i Visca Catalunya!!!

Bé, ara sí, cada cop més a prop de la Festa Major de la Vila de Gràcia, finalment, després d’un any d’espera ja la tenim aquí.

A nivell social i polític, tant en Ricard com en Portabella han fet una crida a la Festa Major en clau participatiu i de respecte. I ens han convidat a anar al pregó, el primer acte formal de la Festa (o l’últim previ a l’inici, com vulgueu). I és que aquest any, potser més que mai, el personatge en qüestió s’ho mereix. Un gracienc estimat per tothom, un home amable i sempre amb un somriure constructiu, en Francesc Vilaplana. Que hi hagi molta gent al pregó (dia 14, a les 19:00, Plaça de la Vila). Per ell i per Gràcia.

Ahir al Districte vam poder veure un petit vídeo (17 minuts) que era el treball de recerca que va presentar en Joan Martorell de la Festa Major del 2005 centrat al seu carrer, Verdi (del mig, diguem). Molt interessant, sobretot pel fet que sigui un noi de batxillerat, pugen forts.

D’altra banda, he vist que Transversal incorpora mp3 àudio, molt interessant. He llegit que hi ha un comunicat conjunt de la societat civil per tal que es compleixin les normes de convivència. Doncs benvingut sigui.

I ara, us explicaré una d’aquelles coses que faig cada any. Agafes el programa i marques en vermell totes aquelles coses que a priori t’agradaria fer i veure. Com veureu, és una mescla sense criteri objectiu, només el meu. Després, com sempre, et serà impossible de complir. Preveus anar a un concert d’algú conegut i acabes estant en un carrer amb una orquestrilla de festa major escoltant versions o ballant amb el peu dret (el conegut moviment dels que no sabem ballar). I si a més a més ve gent de fora i et truquen acabes fent la visita de cortesia per enèssima vegada. Però, curiosament és dels moments divertits perquè és com fer-la de nou i fas la visita global (el per què dels noms dels carrers, batalletes gracienques, etc.). Us exposo, la meva selecció, ordenada per dies. Ja tinc clar que no podré anar a totes, tot sovint es solapen i tot, hi ha dies grossos com dijous.

Dilluns 14
19:00 Pregó. Plaça de la Vila.

Dimarts 15
10:30 Seguici d’autoritats
12:00 Cercavila
12:30 Ballet de Déu. Plaça de la Vila
13:30 Ball de gegants i nans, diables, bastons. P. De la Vila
19:00 Cercavila de cultura popular. Jardinets fins a la P. De la Vila
23:00 Orquestra Trafic. P. Raspall. És una d’aquestes orquestres que m’han acompanyat molts anys (Ciutadella, Gràcia, etc.). Són bons i fan versions de Dire Straits. Clar que potser han canviat, potser les orquestres són com franquícies i canvien, però no ho crec.

Dimecres 16
10:00 Pilar d’ofrena a Sant Roc
11:00 Homenatge a Sant Roc
12:00 Homenatge als carrers. P. De la Vila.
22:30 Aute. P. Rovira
23:30 The Healers: “La nit de van Morrison a Gràcia”. P. Rovira.

Dijous 17
18:00 Lliurament de premis. P. De la Vila.
22:00 Concert d’en Gerard Quintana i Francesc Bertran. Oratori Sant Felip Neri.
22:30 Concert: Aramateix i Discípulos de Otília. C. Bailèn. Els Discípulos fa anys que no els veig i el nou grup relleu de Brams fa bona pinta.
22:30 Concert: La Vella Dixieland. C. Joan Blanques (baix)
23:00 Orquestra Mitjanit. P. De la Vila.

Divendres 18
18:00 Trobada de Grallers de colles castelleres. Recorregut per carrers
19:30 Inauguració simbòlica de la Plaça Dones del 36.
22:00 Dijous Paella. P. Del Sol
23:00 Concert: Stompers (Celta). C. Joan Blanques (baix)

Dissabte 19
20:00 Baixada del Pilar caminant
20:00 Concert: Pau Riba. P. Rovira.
22:00 Pascal Comelade més Enric Casasses. Oratori Sant Felip Neri.
22:00 Sabor de Gràcia + Patriarcas de la Rumba. P. Del Sol.

Diumenge 20
12:00 Trobada Castellera. Castellers de la Vila, Minyons de Terrassa, Xiquets de Valls. P. De la Vila
20:00 tabalada infernal
22:00 Correfoc, de Trilla a P. De la Vila
23:30 Mr. Hurricane Band (blues). C. Bruniquer
24:00 Castell de focs. P. De la Vila

Aquestes són les previsions inicials, després ja veurem, com sempre saltarà pels aires la previsió. Ja us explicaré què puc complir. Per cert, consulteu el programa que em puc haver equivocat (també em passa sovint, resulta que una cosa que volia fer l'havien fet el dia anterior, em penso que li passa a tothom, entre el tercer i quart dia ja no saps quin dia estàs).

Aquesta definició és meva, per tant, té uninterès científic relatiu. El cert és que aquests dius d’estiu ipseudovacances, la companyia de Gràcianet és molt bona, quan estàs a casa i a l’ordinador!

M’explico. Et lleves, vas a esmorzar a unaterrasseta de Gràcia amb el Punt i vas llegint. Arribes a casa després d’havercomprat una miqueta (pà i una mica de fruita), i mires l’ordinador. Tres nousposts, i tots semblen interessants. I respons. I llavors entres en una dinàmicaque et fa que cada hora i mitja et vas connectant regularment.

Tens una bona discussió amb en Luisan (sé quetinc pendent resposta i sé que se m’estan acumulant, je je) que cada mitja hora t’ofereixresposta. Realment enganxa. En Maurici continua penjant bons vídeos i lesconverses amb Polònia. Quatre blocs diferents parlen del Pla de Mobilitat i t’obliguena respondre, perquè vols i perquè és interessant. En Vives (el guardià) opina atots sense parpallejar. I vinga, aquests dies comencen nous blocs que volsseguir una mica. En Tato (el rincón del diván encara no ha començat, no?), enOtch, na coquine, etc. I sort tenim que alguns blocs es fan a mitges, que sino!

I vols seguir com va el viatge de la Montse i en Roger. I enGreips ha tornat, l’eduard, en Xavi i en carlemany semblen estar absents. I enyores el mussol i la lluna. I la Dolors i la Gracienka fan algunapunt de vacances perquè no les oblidem (com si fos tan senzill, :-)!). I en Crazyfa aparicions puntuals, en roger (20g32) els dels qui escriu quasi cada dia. Ien Winston et fa agafar por dels cambrers, ja ja. I decideixes no escriure a la Línia del Otch perquè no etsgaire objectiu, de moment. I tot esperant creuar-te gent amb la samarreta per Festa Major (serà algun dels anònims blocaires que no coneixes?)

Vaja, que tot plegat es fa molt complex deseguir. I ara, la tortuga ja corre (si corre gaire una tortuga) per aquí. Itransversal ha canviat el format! I el pitjor, je je, és que no tens temps d’escriureen el teu bloc. A menys que expliquis les teves sensacions prèvies a la Festa Major. Sort que lasetmana podré començar el “Diari d’un conseller per Festa Major”.

Sí, ja s'acosta. Ahir hi va haver el sopar amb els carrers previ a la Festa Major. Un certs nervis, alguns veïns i veïnes que diuen (com cada any, val a dir) que van una mica endarrerits i moltes ganes de passar-ho bé. I una gran fideuà, també.

I la notícia que corria de boca en boca. Finalment, ens n'hem sortit. El cap de setmana hi haurà metro tota la nit. Perfecte!

Finalment. L'any passat ja vam començar amb els autobusos llançadora que connectaven Còrsega amb la Plaça Catalunya. I enguany també hi seran, tots els dies, de les 23 a les 05:00. I amb major freqüència de pas.

Però és important això del metro. En primer lloc, és la plasmació que la Festa Major de Gràcia és l'aconteixement més important quant a quantitat de gent que té lloc a Barcelona (i no entraré en debats d'identitat). I, com a tal, calia donar una resposta. Doncs aquesta és bona. Ens ajudarà molt a esponjar a poc a poc la gent que ve de fora de la Vila.

També vull destacar que augmenten el nombrede cabines de serveis, fins a 50. Sembla que no, però és una xifra molt important, tant logísticament com econòmicament.

I un altre punt, les normes quant al consum responsable d'alcohol, límits de 33 cl per got i unes normes iguals per a carrers i bars. Crec que cal entrar amb certes mesures per a corregir certes conductes excessives. I, evidentment, no implica que desaparegui el consum d'alcohol, propi d'entorns mediterranis a l'estiu i l'aire lliure, però una cosa no vol dir l'altra.

Pel que fa a la programació, sóna molt bé, mai millor dit. Com cada any, hi haurà bones actuacions que ens obligarà a triar. Com cada any. Gerard Quintana, Pau Riba, Aute, Pascal Comelade, en Titot, Joan Isaac (un clàssic) i un llarg etc.

Ahir em vaig assabentar que l'Aute havia viscut al meu carrer i això em semblar una dada molt maca. I que, enguany, tornarà als carrers on va viure uns anys, a la Plaça Rovira. Provarem d'anar-hi.

Aquest estil de títol l’he manllevat d’aquellscapítols de l’Escurçó Negre III.

Sí, fa xafogor, la que et dóna mandra tot eldia, la que fa que qualsevol cosa costi més. Què hi farem?

Bé, la part de xafarderia prové del passatdissabte. Els dissabtes Can Vall, a la Plaça Rovira, està tancat, així que vaig decidir-me per a anar aesmorzar a la Plaça Virreina.Casualitat? No, causalitat. S’hi casava un amic ben conegut per tothom. I vaigpensar anar a comprar el diari al carrer Verdi i fer un cafè amb gel al Cafè dela Virreina. I,un cop allà, ja veuríem.

Arribo a les 11:50. Veig un noi que sembla enRoger però no vesteix com en Roger. I al seu costat l’Eduard fent fotos.Felicito en Roger i me’n vaig a fer el cafè. Mentrestant, van arribant enTorradet i na Gresca, castellers, geganters i uns quants diables.

Entren a l’Esglèsia. No veig gaire bé la núviani hi entenc de vestits, així que no espereu que faci comentaris de moda. Quedoamb un amic que corre per Gràcia i m’ha enxampat fora de casa, petem la xerradaa l’ombreta de la Plaça. Començaa sortir tothom. Els Castellers fan un pilar (diria que de cinc, sóc lluny i noho puc comptar bé), els gegantons fan un ball al voltant dels nuvis i elsdiables (la Vella)fan una petita dansa lluny dels vestits de mudar no fos cas. Per acabar, unatraca (Déu n’hi do com ressona).

El més curiós és veure la cara dels guiris queestan a la plaça. S’ho miren com pensant, caram, com són els casaments de Gràcia.I fan fotos. I arribaran als seus llocs i ensenyaran les fotos dient que hanassistit a un casament antropològic de Gràcia, que allà tots els casaments sónaixí (el curiós costum de generalitzar a través de la nostra experiència), jaja.

Aprofito per anar a felicitar en FrancescVilaplana, que enguany serà el pregoner de la Festa Major, quina gran tria iquina gran persona!

Bé, això és tot, ara anirem seguint el blocdels nuvis, esperant que puguin sortir de l’aeroport. És veritat, com som els d’Esquerra,sempre reivindicant l’aeroport. Per cert, a l’emblema d’Ibèria hi ha unacorona. Curiós, no?

Per últim, saludar en Lluís, un company d’Esquerra i químic, també. Bon currículum, je je. Ara ha obert un bloc sobre la seva feina de regidor a Viladecavalls. Endavant, Lluís, com més serem, millor ens explicarem!! Salut i República!

Tres notícies gracienques i un reconeixement.

Avui publica el Punt que a Gràcia s’ha enregistrat un descens d’un 2% en el preu dels pisos a Gràcia. A la vegada també s’està allargant el termini de temps per a vendre un pis, passant de tres a sis mesos. Menys és res, tot i ser conscient que és el propi mercat el que s’autoregula i no pas els canvis de lleis que són sempre molt més lents.

Urbanisme més humà: avui també parla el Punt que s’ha fet una trobada entre arquitectes i comerciants per a parlar de l’urbanisme que crea sinèrgies positives i assenyalen el comerç i la defensa del petit comerç com un eix vertebrador. M’agrada sentir que el director de la trobada, en Ramon Llopart, hagi posat com a exemple Gràcia com a lloc que ha sabut “preservar i potenciar com a eixos comercials els centres urbans dels antics municipis que envoltaven la ciutat vella, Gràcia, Sants i Sant Andreu, que han resistit la instal·lació de grans superfícies al costat.

Ahir es va inaugurar el nou CIRD, un equipament de Dones situat a l’antiga seu de l’arxiu Municipal (que s’ha traslladat a la Biblioteca Jaume Fuster). Vull destacar que allà també s’hi fan cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística.

I, finalment, un reconeixement a en Miquel Masoliver. En aquests dies de “patriotismo rojigualdo”, sempre és d’agrair una notícia que no sortirà gaire als mitjans, diluïda per un esport que tot ho xucla, el futbol. La seva valentia inicial de no voler anar a la selecció espanyola es va veure frustrada per les amenaces d’una sanció que el podia inhabilitar de dos a cinc anys, la retirada per a un jugador de 27 anys. Suposo que després de moure fils, s’ha aconseguit que el seleccionador, en Carlos Feriche, no el convoqués. Podeu seguir les cròniques, diferents, a l’Sport, el Marca, i Racó Català. És el primer jugador del Barça que es negava a jugar amb l’estatal, i preferia fer-ho amb la nacional, tot i que fos amistós. I recordem-ho, Catalunya ja ha guanyat un Mundial, el B, a Macao. Greips, no he trobat a la pàgina web del FIRS un palmarès per veure si encara ens hi mantenen o no.

Buff, quin cap de setmana més atapeït!! Començava el dissabte amb un soparet al Resolis amb la gent dels blocs de Gracianet. Hi va faltar gent a darrera hora (Txebacca, Pentagrama, Eppur si Muove, Adara, etc.), però es va demostrar que valia la pena fer el sopar. El Resolis em fa pensar en un llibre on era lloc de trobada, La catedràtica de la vall Moronta, on s’ajuntaven les meves dues referències vitals: Gràcia i l’Autònoma. Llàstima que el llibre no tingués massa ressò.

Què en destacaria, jo, del sopar? Les croquetes (l’enveja que em va donar el diumenge pensar que en Maurici ja ho tenia fet, tot i que haig de reconèixer que vaig menjar la fideuà dels Lluïsos), les discussions divertides amb en Salat, descobrir les cares amagades rere els pseudònims, el cambrer uruguaià (uix, el vam confondre per argentí), i encara estic buscant el lobby que diu en Maurici, ja ja. Vam aconseguir no parlar només de l’Estatut (estàvem de reflexió), i entre estadístiques, els millors moments i les mandres a l’hora d’escriure el bloc, el sopar va anar passant. Diferents edats, gènere, gustos, blocs, temàtiques, interessos. Però els blocs com a nexe.

Alguna de les coses més divertides foren les experiències negatives d’inexperiència: aquell moment en el qual ja fa massa estona que estàs connectat i es penja el missatge en publicar-lo i es perd, com entendre allò de l’arxiu d’imatges, etc. I una proposta: descomptar les autolectures, ja ja!! Mentre una copeta virtual ens acompanyava (a la salut de Gràcianet), en Crazy va arribar i amb ell el regal (ara entenc que es facin pocs sopars, sempre hi ha l’expectativa del regal). Un bloc!!, però real, dels de tota la vida, amb un llapis de disseni de Gràcianet(única aportació fashion a un sopar dels de Gràcia en un lloc dels de tota la vida).

I després, mentre les batalletes de la Vila i les samarretes eren relatades vaig anar a dormir relativament d’hora, que tocava fer d’apoderat.

Sí, a l’endemà fer d’apoderat. Tota una experiència. Ei, que vaig estrenar el bloc!! Vaig estar al CEIP Turó del Cargol, a la Salut. I durant el dia, totes aquelles anècdotes habituals: la mandra i l’avorriment de certes hores on ningú no ve a votar, la gent gran que fa esforços de veritat en un barri de pendents per arribar al col•legi mentre la gent jove dorm o mira les motos, els nervis dels presidents per controlar-ho tot, la tensió interna de conviure amb els apoderats del PP, el bon rollo que acaba fent-se a les meses al llarg del dia, els pares amb els nens (alguns d’ells flipant què hi fa aquella gent a la seva escola) que es miren l’urna com un misteri. I veure els mossos controlant, quin canvi!

Algun dia m’agradaria saber quantes parelles s’han creat un dia qualsevol d’eleccions (amb l) fins i tot entre interventors de diferents partits. I el millor moment: el recompte. Els nervis per quadrar-ho tot, els vots nuls i els blancs sense papereta que fan confondre, les n persones que envolten la mesa mirant com si fossin observadors internacionals, els sobres que ningú no sap com omplir. El resultat? Ja en parlarem un dia amb més calma. Paraula de conseller.