Can Winston

L’altre dia a la feina haviem de mesurar la massa corporal (una relació entre alçada i pes) de les models, perquè si no estaven per sobre de 20 (entre 20 i 25 és cos sa) no podien fer l’anunci.

Jo també vaig voler mesurar la meva massa corporal, em mesuro, em peso, introdueixo les dades a l’ordinador i em surt 30,15.

Miro el quadre… homes.. entre 18 i 25 anys… Obés!!

Vale potser no estic com fa un temps, i les cerveses es noten, però que em considerin obés!!

Començaré a fer dieta, cambrer una mitjana siusplau!! (…ja començaré el proper mes..)

Dimarts passat vam fer un càsting obert, al contrari del que passa normalment, qualsevol persona podia passar pel plató i fer el càsting. Això va servir com una mena d’estudi “sociològic”.

Vam venir unes 200 persones, de les quals unes 50 eren estudiants, la resta eren “treballadors”.

Dels treballadors, la gran majoria estaven a l’atur, sovintejaven informàtics o dissenyadors web, treballadors de l’hosteleria, comercials i dependents de botigues.

La crisi existeix i es veu.

L’any passat vam anar tota la colla a donar Sangi fer un pilar  a l’Hospital de Sant Pau. El motiu era que en Raimon, un membre de la canalla estava allà ingressat a causa d’una leucemia.

El pilar va ser una sorpresa pel Raimon, ja que ell no sabia res, i es va trobar aquella sorpresa.

El cap d’un any tornem a l’Hospital per fer un pilar per tal d’animar a tothom que dongui sang i després del pilar tornarem a donar sang.

També aprofitarem per fer el donatiu del 0,7% del pressupost del 2008 a la Fundació Privada d’Oncologia Infantil “Enriqueta Villavecchia”.

Aquest acte està obert a tothom, per tant us esperem a tots el dissabte 21 de març a l’Hospital de St. Pau (entrada Pare Claret/Independència), a les 11:30h!

L’últim anunci de la cocacola, és d’aquells  que no em canço de mira-lo i mirar-lo. El primer el vaig veure tres o quatre cops seguits a traves d’internet.

I estic orgullós haver posat el meu petit gra de sorra en aquest anunci, tot i que després no servis massa.

Va ser tota una experiència voltar per Catalunya (a mi m’agrada molt) i entrevistant a homes de 100 anys o més. Sobretot per les converses que vam mantenir, més que les converses les històries que em van explicar. Cada una la trobava més fascinant que l’altre.

Us deixo amb el video perquè el pogueu tornar a mirar:

Molts cops et demanen que és això de Sant Medir? Que és com els tres tombs o una cavalcada de reis?

Ben bé no sabria com definir-ho. Perquè és molt fàcil dir que són una serie de colles que tiren tones i tones de carmels. I la meva visió és la d’un gracienc que no és de cap colla, sefur que sent d’una colla seria molt difernt. Però a mi ja m’agrada tal com és.

Anar pels carrers de Gràcia, al matí de Sant Medir, troban-te les colles on tens coneguts improvitzant petites guerres, o anar a la Plaça de la Vila i intentar fer punteria a les autoritats que hi ha al balcó. O fent punteria amb algun conegut que et trobes pel carrer.

I al vespre cridar a les colles que passen competir amb els teus amics per veure qui aconsegueix més xumets, chupa chups o “palotes”. Barallar-te amb les iaies que aquell dia no tenen reuma ni artrosis per un grapat de carmels. I sobretot cridar “piropos” per veure si així reps més carmels.

Això és Sant Medir, o tal com ho visc jo.