Can Winston

Dissabte a la nit, després d’anar a fer unes cervesetes me’n vaig anar a dormir ben content escoltant el butlletí de les 3 o les 4, o potser era de les 5 de Catalunya Ràdio. Les primeres noticies era sobre el Referèndum que s’havia de celebrar al cap de poques hores en diversos municipis de Catalunya.

El diumenge al matí, després de fer una parada tècnica a Sant Feliu de Llobregat per omplir el dipòsit i recollir un altre ganàpia ens vam dirigir a Ullastrell.

Allà per tal d’animar a la gent a participar en el referèndum havien organitzat tot d’activitats per nens, paradetes amb productes tradicionals, els gegants feien balls i nosaltres anàvem a fer un taller per la canalla.

Durant les tres horetes que vàrem estar allà hi havia força presència de persones a la única urna que hi havia, fins i tot en alguns moments hi havia cua.

A la nit en veure la participació una petita decepció, tot i que està bé, uns 10 puntets més no hauria estat malament.

Però avui quan m’he despertat he començat a escoltar els retrets entre la coordinadora de plataformes amb algunes plataformes, discussions entre “líders” de les consultes.

Som ben tontos els catalans, que no veiem que si comencem a discutir el dia després de les consultes la noticia no serà la consulta sinó les discussions. No es poden aguantar les ganes de protagonisme, les ganes d’escalar a la política i les ganes de ser uns grans líders de masses??

Sempre hem de fer igual els catalans, sempre ens hem de discutir, desconfiar del paio del costat, dividir-nos i posar-nos traves a nosaltres mateixos?

D’aquesta manera continuarem durant molt temps com estem… i això ja els hi agrada a Castella, que si continuem d’aquesta manera mai ens considerant seriosament.

Vaig passar de la il·lusió i esperança que la gent començava a fer les coses unitariament a la tristesa en veure que tot continua igual.

Cada cop crec que aquell gag de la Vida de Brian sobre els disidents del Front Judaico Popular es van inspirar amb Catalunya.

Avui sense gairebé temps de passar per casa després de baixar Girona, he comprat un entrepà i cap a l’estadi Lluís Companys.

Allà ens havíem de trobar amb els Castellers del Riberal, ja que anàvem a donar un cop de mà a les seves pinyes, ja que havien de fer una actuació entre el partit de la selecció catalana de Rugbi 13, i el partit dels Dragons Catalans.

El primer partit, que només hem vist la segona part, entre que no sabíem quines eren les regles i no enteníem que passava hem rigut molt, ja que cada cop que ens muntàvem una teoria de com anava el joc, a la següent jugada ens la desmuntaven.

Quan ha acabat el partit (primera victoria de la selecció catalana) hem baixat a la pista d’atletisme i hem fet els castells (p4, 4d6net, 3d6 i 2p4).

El partit dels Dragons, ha estat més animat que l’amistós, i sort que teníem el Rafael (el nou cap de colla dels Castellers del Riberal, que substitueix l’Hervé després de 12 anys sent cap de colla) que ens ha anat explicant quines eren les regles.

En aquest partit si que hem vibrat i hem al·lucinat amb les osties que reparteixen i sobretot amb el massatgista que pot atendre els jugadors al mig del camp mentre el partit està en joc.

Una nova experiència, llàstima que al final els Dragons hagin perdut.

Avui he pogut tornar a veure un edifici, que quan era petit veia cada dia: l’antiga fabrica de la Damm.

Fins els 5 o 6 anys vaig viure just davant de la fabrica, quan anava a l’escola o al parvulari podia veure pels grans finestrals que hi havia com feien la cervesa, sobretot recordo una maquina que agafava moltes ampolles alhora i les posava dins de les capses.

I un altre record és l’estrella gegant que hi ha al capdamunt de la fàbrica i que durant la nit s’il·luminava i donava voltes, així els meus pares es van estalviar diners comprant mòbils, i m’adormia mirant l’estrella.

Avui hi he tornat, però en aquest cas des de dins de la fàbrica, ara convertida en oficines de la Damm, per assistir a una roda de premsa de la CCCC , TVC i la Damm. Però el que m’ha fet més il·lusió ha estat poder veure l’estrella, aquest cop des de dins.

Diuen que l’estiu que ve es faran els europeus (o eren els mundials) d’atlestime a Barcelona.

També corren rumors que les curses de pilars entraran dins de la comptetició.

De moment els Ganàpies ja ens estem entrenant, tot i que hem de millor en l’organització (començar tots alhora i sobretot girar en el mateix sentit).

Gran video, i gran viatge!!!  Qui ho pogués fer…

Primera celebració d’un titol de la temporada.

I abans d’anar a canaletes un petit pilar a la Plaça de la Vila

Com es podia esperar el rei el van rebre com calia, amb una gran xiulada (video de TV3)

Ahir va ser un dia mortal…. després de treballar 11 hores i quart seguides, dinant un entrepà mentre amb l’altre mà feia anar la camàra arribo al bar quan ja portem 30 minuts de partit. No queden cadires lliure, el Barça perd i estic mort.

A mesura que avancen els minuts, el pensament de vaia merda de dia va augmentant… però arriba el minut 92…

Sort que sóc jove i tinc el cor força bé, sinó em moro allà mateix d’un atac de cor…

Pot semblar una tonteria, però un putu gol t’alegre un dia de merda

L’últim anunci de la cocacola, és d’aquells  que no em canço de mira-lo i mirar-lo. El primer el vaig veure tres o quatre cops seguits a traves d’internet.

I estic orgullós haver posat el meu petit gra de sorra en aquest anunci, tot i que després no servis massa.

Va ser tota una experiència voltar per Catalunya (a mi m’agrada molt) i entrevistant a homes de 100 anys o més. Sobretot per les converses que vam mantenir, més que les converses les històries que em van explicar. Cada una la trobava més fascinant que l’altre.

Us deixo amb el video perquè el pogueu tornar a mirar:

Molts cops et demanen que és això de Sant Medir? Que és com els tres tombs o una cavalcada de reis?

Ben bé no sabria com definir-ho. Perquè és molt fàcil dir que són una serie de colles que tiren tones i tones de carmels. I la meva visió és la d’un gracienc que no és de cap colla, sefur que sent d’una colla seria molt difernt. Però a mi ja m’agrada tal com és.

Anar pels carrers de Gràcia, al matí de Sant Medir, troban-te les colles on tens coneguts improvitzant petites guerres, o anar a la Plaça de la Vila i intentar fer punteria a les autoritats que hi ha al balcó. O fent punteria amb algun conegut que et trobes pel carrer.

I al vespre cridar a les colles que passen competir amb els teus amics per veure qui aconsegueix més xumets, chupa chups o “palotes”. Barallar-te amb les iaies que aquell dia no tenen reuma ni artrosis per un grapat de carmels. I sobretot cridar “piropos” per veure si així reps més carmels.

Això és Sant Medir, o tal com ho visc jo.

Aquest dies de tant en tant em surgeix algun dubte:

– Aquesta persona va disfressada o és realment així??