Can Winston

Mireu aquest video… és impresionat

Aquest cap de setmana ha estat molt intens, el dissabte vam celebrar la Festa Blava-Fes-te Blau i diumenge hem actuat a Vilanova on hem fet la primera torre de 7.

La Festa Blava ha sigut un èxit, l’únic inconvenient el pilar graller, en que el cap de colla i el president (o sigui jo) hem tocat la gralla i el tabal respectivament. Per sort el pilar ha anat molt millor que la nostra interpretació.

El diumenge hem fet la primera torre de 7 de la temporada, és la més primerenca de tota la història de la colla i aquesta ja en van 12 torres consecutives descarregades.

Aquest dies de “vacances”, he fet el contrari de tothom i he treballat, com els últims cinc anys…

En l’hotel on treballo a conseqüència de la llei antitabac no es pot fumar excepte a una zona restringida. Per tant no es pot fumar ni el menjador, ni a les habitacions, ni als passadissos, ni a la sala de la tele ni a les sales de joc. Només es pot fumar al bar i a la terrassa (Quina putada perquè és el lloc on em passo més estona).

Entre tots els llocs on abans es podia fumar hi havia gairebé 100 punts on hi havia un cendrer. Cendrers de tots tipus, de ceràmica, de vidre, de metall, etc…

Però ara només hi ha 13 punts on es posen els cendrers. Que n’és de la gran quantitat de cendrers que han servit, patint tot tipus de calamitats (caigudes, cops, cremades), a l’hotel? Quin és el destí que l’hotel té preparat per la gran quantitat de cendrers jubilats?

Doncs si, al trist final d’aquest cendrers és una lleixa, on s’omplen de pols i on ningú els té en compte.

Quin final més trist, potser la llei antitabac hauria de tenir en compte la creació d’una llar del cendrer jubilat per tal que puguin viure dignament els últims dies de les seves vides.

Aquest divendres l’Albert Mussons va escriure aquest aticle a la contraportada de l’Independent. Només hem puc treure el barret:

Una vegada més, en aquest cas durant tres caps de setmana seguits, les Colles de Cultura Popular de Gràcia han demostrat i demostren contundentment la seva capacitat d’animar la ciutadania de la Vila a exercir el noble dret a la veritable participació, la que es cou al carrer, sense intermediaris entre públic i actors culturals.

Van començar des de l’agermanament amb l’illa de Formentera, seguiren amb l’explosió commemorativa de la Revolta de les Quintes i l’aposta per una Gràcia que vol ser més lliure i més independent. Finalment, el divendres d’aquesta setmana protagonitzen la cloenda del Tradicionàrius. Força per sempre a les colles i a la seva capacitat de resistència cultural! En els darrers anys, el conjunt de les Colles de Cultura Popular han afirmat el seu indiscutible dret a ser-hi, a conduir i preservar el nostre patrimoni col·lectiu, a guardar les figures pròpies perquè les respecten i estimen amb fruïció, a envair els carrers del districte amb el seu missatge permanent de valentia i qualitat humana. Hi són sempre, a les verdes i a les madures, quan se’ls hi demana i, fins i tot, quan intueixen que s’espera la seva presència sense ni tan sols saber-ho. Han aconseguit coordinar-se des de la unitat intel·ligent que les enforteix i l’expressió orgullosa de les seves diferències i peculiaritats. Lluiten per fer positiu allò divers que les caracteritza i ho enarboren com a senyal d’identitat col·lectiva. Ballen bastons i salten al ritme del seu toc, alcen torres i castells mentre la gralla els incita a besar el cel, cremen foc des de l’infern i la mitologia tradicional del bestiari, provoquen la gent amb el trepidant ritme de desenes de tabals, presumeixen de dracs pacífics que abracen la gent en so de pau , expliquen contes de gegants i capgrossos i dansen amb ells pels carrers de la vila. I els darrers en arribar, disparen trabucs de llibertat alhora que desperten consciències adormides. Investiguen altres cultures populars com la de Formentera i, gairebé com profetes incompresos, escampen la vitalitat serena d’aquella illa dels Països Catalans en una tarda-nit de Gràcia engrescada i

sorpresa alhora. Sense elles dir-ho pot sonar a obvietat la tradicional grisor commemorativa de la Revolta de les Quintes del 1870 no s’hauria convertit mai en una nova i brillant pàgina del calendari festiu del districte. I elles, les Colles de Cultura Popular, clouen amb l’orgull propi de ser els de casa l’encontre fronteres enllà de la música tradicional que cada any ens porta el festival Tradicionàrius.

Gràcies per ser com sou, gent de les colles. La vostra noblesa humana i el vostre sentit del ritme i la vitalitat culturals ens honoren com a vila i com a territori que lluita per sobreviure. La vostra fortalesa i generositat enorgulleixen i dignifiquen el nostre patrimoni. Ens fan més lliures i més feliços.

Avui he anat a Barcelona, feia més de dos mesos que no hi anava. Concretament he anat a les oficines de l’Ajuntament de Barcelona.

Hi he anat perquè fa una setmana em van enviar una carta dient que faltava documentació d’una subvenció que havíem demanat. El que faltava era la fotocopia compulsada del meu DNI.

Però jo ja l’havia entregat, però es veu que durant el viatge entre les oficines del Districte de Gràcia i les oficines de l’Ajuntament de Barcelona s’ha perdut. Curiós perquè estava tot dins d’un sobre tancat però només s’ha perdut aquest paper.

Durant quatre dies sembla ser que han estat trucant-se entre les dues oficines per saber on està la fotocopia del meu DNI i han arribat a la conclusió que el paper s’ha desintegrat o s’ha fugat.

He agafat la bici i després de superar a uns quants cotxe assassins, unes velletes que travessen el semàfor en vermell i un motorista que es pensava que era el Rossi he arribat a la plaça de Sant Miquel numero 4-6, lloc on hi ha les oficines.

M’he dirigit a la recepció, allà m’han demanat al DNI i a canvi m’han donat una targeta identificava. Primer problema si havia d’entregar el DNI compulsat l’havia de portar a sobre i no el podia deixar a recepció. Li he explicat a la funcionària i molt amablament m’ha tornat el DNI. Primera prova superada.

Ara calia passar el control de seguretat, que he pogut superar sense cap contratemps. Un cop passat l’arc de seguretat he preguntat, als Guardia Urbans, on estava el departament de subvencions de Serveis Generals. S’ho en estat preguntant entre ells i com que no ho sabien han cridat el Jose, un altre guardia urbà, que quan ha vingut m’ha dit que estava a la quarta planta.

He agafat l’ascensor i m’he plantat a Serveis Generals, allà m’han dit que no que havia d’anar a Gerència de Serveis Generals que estava just a sota. He baixat les escales fins a la Gerència de Serveis Generals.

Doncs no, tampoc era aquell lloc. Un noia molt simpàtica m’ha dit que havia d’anar a Serveis Generals i Administratius. Si baixava les escales i anava cap a l’edifici nou trobaria un ascensor al costat de les escales i allà havia de baixar fins l’entresol.

He baixat les escales i he trobat uns cartells indicadors: Edifici nou i edifici novíssim. He anat cap al nou, però allà no hi havia cap ascensor! He començat a donar voltes i no trobava l’ascensor, he trobat no se quants departaments, el despatx del Regidor Ponent d’Esports i no se quants llocs més.

Finalment he trobat l’ascensor, que no estava al costat de l’escala. He pogut baixar a l’entresol i he trobat el departament de subvencions.

Resultat de la visita a les oficines de l’Ajuntament: tres quarts d’hora perduts, una fotocopia compulsada que està a l’Ajuntament i una altre fotocopia que ara està a les illes Caiman.

Avui s’ha celebrat la VI Diada Castellera de la Independència de Gràcia, que s’ha celebrat en aquestes dates per commemorar la Revolta de les Quintes i que l’organitza els Castellers de la Vila de Gràcia.

L’actuació en general ha anat mot bé, hem fet uns dels 5d7 més primerencs de totes les temporades, el 4d7 amb agulla (un castell que odio profundament) i un 4d7 força lleuger.

Però abans de l’actuació i quan estàvem a punt de començar el cercavila que ha començat a la plaça de la Vila hem realitzat un pilar a l’antiga.

Els pilars a l’antiga, són pilars que es fan per recordar els primers castellers que feien els castells amb la roba de treballar, és a dir cadascú amb uns pantalon i camises difernts. Per això aquest pilars es fan sense la camisa de la colla i els castellers es posen les camises d’assaig.

De vegades aquests pilars es fan només amb una mà, és a dir que el casteller de tronc només agafa amb una mà el casteller que està sobre seu. Altres cops els segon no agafa amb cap mà el terç. El que és més estrany és que ni el segon ni el terç agafin el casteller superior, tal com hem fet avui.