Can Winston

Feia dies que volia parlar del pla de mobilitat, però com que l’Àlex estava de vacances no era just fer un post i que ell no pogués replicar. Més que fer una critica destructiva del pla de mobilitat, comentaré alguns del punts que crec que no s’han solucionat bé.

El primer punt és el de la plaça Virreina. Per exemple si vols anar al carrer Robi 22 (lloc on hi ha el local de la colla), hi portes el cotxe carregat amb 80 litres d’aigua per la propera actuació. Si baixes pel carrer Verdi, has d’anar obligatòriament fins el carrer Astúries (esquivant les motos aparcades, i les parelles de tortolitos que passegen feliçment) fins arribar a la plaça Virreina. Allà a la plaça has d’entrar una mica a dins, ja que hi ha les escales de Sant Joan, que no et deixen anar recte, després has d’esquivar els borratxos que estan tirats al terra, intentar que cap nen se’t posi sota el cotxe i seguidament anar cap al carrer Església i finalment arribar al carrer Robi.

El problema d’aquest recorregut que ara t’obliguen a anar pel carrer Astúries i la plaça Virreina, quan abans era només per Veins i serveis.

L’altre punt que em toca el que no sona és al mateix carrer Robi, ja que quan arriba a Torrent de l’olla queda tallat, hi has de fer volta fins a Providencia, per arribar a Torrent de l’Olla. I que no hem diguin que és perquè la gent no pugui atravessar Gràcia, ja que el carrer Robi no va de punta a punta de Gràcia amb la mateixa direcció.

I l’últim punt no m’afecta massa, però sempre que passo per allà veig que causa problemes. És la pilona del carrer Perla, que quan un conductor passa la seva targeta per allà, mai li funciona, i quan li funciona tarda mil anys a baixar-se. I per culpa d’això es causen unes cues que deu ni do.

Avui començo una nova secció del bloc. Es podria anomenar monòlegs hotelerofestius, cròniques calitxones, diari d’un aborigen calitxenc o la llebre de Molló.

Potser el millor és no posar-li cap nom. En aquesta secció explicaré les aventures, cotilleos i mil històries que passen a l’Hotel Calitxó, l’hotel on treballo. Segur que heu vist a la tele algunes series com Hotel Europa, 3 estrelles, etc… Doncs com s’acostuma a dir la realitat supera la ficció.

Aquest cap de setmana hi havia un vintena de persones que participaven en un curs de meditació i que s’allotjaven a l’hotel. A part de fer ioga i xerrades buscaven el contacte amb la natura. Concretament un dia van baixar al riu per trobar l’energia dels peixos, i tant que la van trobar. Van tornar xops a causa del xàfec que van enganxar.

Però la millor historia del grup va ser el miracle de l’embotit de Can Parruc (una carnisseria de Molló que fan molt bons embotits). Per esmorzar a l’hotel hi ha un bufet lliure, on entre altres coses hi ha pastes, fruita, embotits, formatge, cereals, torrades etc…

Doncs el grup en qüestió era tot vegetarià, el pobre cuiner estava desesperat perquè li posaven pegues a tots els plats que proposaven. L’esmorzar el vàrem carregar amb més fruita, pastes iogurts, etc… Però aleshores es va produir un miracle, el grup de vegetarians va caure en la temptació dels embotits i se’ls van acabar tots. Fins i tot en van haver de comprar més…

Quin vegetarià es pot resistir a un bull de Can Parruc…

Avui ja havíem de fer les maletes i marxar cap a casa. Més que fer les maletes, posar tota la roba dins del maleter del cotxe.

Anem cap a Donostia on hem quedat amb el nostre amic i un altre noi que ha arribat avui mateix a Donostia, per fer un cafè. Ens ha costat trobar lloc per aparcar el cotxe, però finalment hem pogut aparcar.

Hem fet el cafè i ens hem menjat un croissant i després d’estar una bona estona xerrant, hem decidit que ja era l’hora d’agafar el cotxe i tornar cap a casa.

Feia un dia ennuvolat i amb una mica de fresca, però casualment quan travessem un dels túnels de l’autovia de muntanya i quan faltaven pocs metres per trobar el cartell que deia que deixàvem els País Basc, els núvols desapareixen i apareix un sol que gairebé ens encega. Com vaig dir el primer dia, perquè després diguin que els tòpics no són reals.

Del viatge podem destacar que vam fer una matança de mosquits i sobretot papallones. Els mosquits no tacaven massa, però les papallones deixaven unes taques de colors immenses. El vidre del cotxe semblava un quadre abstracte, sort que a les gasolineres hi ha cubells d’aigua per poder-lo netejar.

També vam constatar que tant la part “Aragonesa” de Navarra, i Aragó és un gran desert. No cal dir que els Monegros és un desert, és impressionant la quantitat de terreny sec que hi ha.

Després de més de sis hores de viatge hem arribat a Gràcia. Primer de tots ens hem adonat que al maleter hi havia dues motxilles gairebé buides i totes les coses tirades al maleter. O sigui que hem hagut de fer les motxilles allà al mig del carrer, mentre els vianants ens miraven de manera estranya.

Per donar per acabat el viatge hem anat al local de la colla i hem fet un parell de birres.

Després que ahir anéssim a dormir tard, avui hem fet una miqueta el mandra. La conseqüència ha sigut que quan hem baixat al menjador de l’alberg, gairebé no quedava res. Ja que una coral que ahir va arribar ja ha esmorzat.

Abans d’agafar el cotxe, hem pagat i hem escrit al llibre de visites. Com que érem els primers i encara no en tenien ho hem escrit en un full en blanc.

La intenció d’avui és anar fins a Gernika i després fins a Bilbao, això si ens queda temps.

A Gernika hem visitat l’arbre de Gernika (hauria sigut una estupidesa anar fins allà i no visitar el més conegut). Hem aprofitat que una família havia pagat a un guia per escoltar les seves explicacions, això si, fent veure que només fèiem unes fotos per allà.

Després hem visitat el museu de la Pau. Realment està molt bé, però el que m’ha sorprès és que en el lloc on es parla del conflicte del País Basc hi ha un racó on tots els sindicats, moltes personalitats públiques i tots els partits donen la seva opinió de quin ha de ser la solució del conflicte per tal d’arribar la Pau. Tots els partits?? No!! Del PP no diu res, concretament en l’espai on hauria d’haver la seva opinió posa: “Informació no rebuda”.

Un cop dinats (quins entrepans més bons que hem menjat), hem decidit no anar a Bilbao, no perquè no teníem temps sinó perquè volien visitar els poblets de la costa. Sense seguir cap ruta establerta i agafant les carreteres sempre que anessin cap a l’est i si el nom del poble ens feia gràcia o no.

D’aquesta hem arribat al poble amb un dels noms més curts del món, si més no el més curt d’Euskadi. Acostumats a noms com Ugarteberri, Aizarnazabel, Astigarreta, Gizaburruaga, Irrabangelu quan es troben un cartell que diu Ea deuen trobar que li falten lletres.

Hem seguit per les carreteretes de la costa i ens han sobtat dues coses. Des de Lekeito fins passat 3 kilometres, en una carretera que no feia més de 4 metres d’ample, en un cantó de la carretera hi havia un munt de cotxes aparcats. De tal manera que només quedava un carril pels cotxes que pujaven i baixaven. Els propietaris dels cotxes estaven a la platja de sota prenent el sol. L’altre cosa que ens ha sorprès és que al cap d’una estona ens hem trobat un ertzaina que ens ha fet parar en un racó de la carretera. Al cap d’una estona ha passat una “volta” ciclista a tota velocitat. Crec que la funció de la volta ciclista era que els diferents ertzaines que anaven en moto poguessin gaudir conduint per aquelles carreteres plenes de revolts. Ja que en van passar uns quants anant a molta velocitat.

Seguint la carretera hem arribat a Zarautz, paradís dels surfers. Nosaltres hem intentat imitar-los, però això si, sense planxa. Total una estona per divertir-nos i per empassar molta aigua. Quant hem sortit de l’aigua hem trucat el nostra amics que està a Donostia i ens ha dit que no podem dormir al seu pis. Ja què s’estan posant molt pesats en controlar que no hi hagi ningú de fora. Hem decidit tornar cap a l’alberg d’Azkoita.

A la nit hem anat a un concert d’Habeas Corpus que feien a Azkoita. El més sorprenent que hi havia unes quaranta persones de públic i en canvi els bars del voltant de la plaça, o la barra del concert, que estava una mica apartada, estaven a petar.

Per fi hem pogut dormir una mica més i hem pogut dutxar-nos!! Des de que vàrem sortir de Gràcia que no ho havíem fet, i el nostre cos ja feia una mica de pudoreta….

Després d’esmorzar, quin esmorzar que han donat a l’Alberg, hem anat a fer una ruta pels voltants d’Azpeitia. Primer ens hem dirigit fins a Tolosa passant per Errezil, després anirem a Beassain i anirem a Azpeitia.

Ernio és un poble molt petit que està al mig d’una vall, però que té una església i un fronton immensos.

Quan ens acostàvem cap a Tolossa hem decidit agafar un trencall i descobrir on ens portava. Hem arribat a Beizama, bonic poble que té tres cases i com que teníem ganes d’aventura hem agafat un altre trencall. Fins que ens hem trobat un desviament que segons un cartell que hi havia ens duia a la carretera original.

Hem anat seguint amb el cotxe, per una pista amb molt mal estat fins que no hem pogut seguir més. He hagut de fer marxa enrera fins a un punt on el camí s’eixamplava una mica més i hem pogut girar el cotxe. Tot i això les hem passat canutes perquè hi havia un moment que el cotxe estava atravessat i just davant del cotxe hi havia un estimball. Si el cotxe hagués caigut no crec que haguéssim caigut massa ja que hi havia uns quant arbres que feien pinta d’aguantar el pes del cotxe.

Hem seguit la ruta establerta i un cop havíem passat Beasain, com que teníem gana hem decidit parar un moment el cotxe i fer el dinar allà mateix, al mig d’un boscs, ple de tranquil·litat. Una tranquil·litat trencada per un camió suïcida, que baixava per la carretera a una velocitat impressionant que gairebé ens tira el fogonet, l’olla i el menjar per terra.

Quan hem acabat de dinar agafem el cotxe amb l’objectiu de parar en el primer poble que trobéssim i fer un cafè. Hem anat entrant a pobles i tots els bars estaven tancats, fins que no hem arribat a Azpeitia no hem pogut fer un cafè.

A la nit hem anat a Zumarraga, un poble situat a 15Km (plens de corbes) de Azkoita. Allà celebraven la seva Festa Major. La intenció era poder veure i escoltar els Obrint Pas, ja que feien un concert gratuït. Veure’ls, els hem vist (comprant unes garapinyades a una botiga) i escoltar-los, els hem escoltat dient que fins al cap de tres hores no tocaven (ja eren més tard de la una).

Hem decidit marxar abans d’esperar-nos dos hores sense saber que fer, però això si hem posat l’últim CD dels Obrint Pas al cotxe.

Avui també hem hagut de sortir clandestinament del pis on ens deixen dormir, per sort serà l’últim dia ja que avui marxarem cap a la zona interior de Guipúskoa.

Però no podem marxar sense banyar-nos a la platja de la Concha, però per tal de banyar-nos primer hem hagur de pujar la muntanya dels PIIIIIIII per deixar les motxilles i posar-nos el banyador. Un cop ens hem recuperat de la ascensió, hem esmorzat i hem baixat cap a la platja.

Un cop a la platja hem descobert que l’aigua de l’Atlàntic està molt freda, però molt! Després d’alguns intents fallits ens hem tirat a l’aigua i ens hem proposat arribar a una d’aquestes plataformes que posen a les platges amb un trampolí i un tobogan per tal que canalla es diverteixi. Però no se si era perquè ja no estem en forma, o les birres d’ahir ens havien afegit més pes al nostre cos, gairabé ens quedem en l’intent d’arribar a la plataforma. Un cop hem arribat a la plataforma, hem hagut de descansar una bona estona i tornar a fer el camí a l’inversa, però ara amb la corrent a favor.

Després d’intentar treure la sorra de totes les parts del cos, sense aconseguir-ho hem tornat a pujar la muntanyeta (per últim cop) i hem agafat el cotxe per marxar cap a Getaria.

A Getaria hi ha una cosa molt curiosa: l’església de Sant Salvador li passa un carrer per sota i l’església fa pujada. En lloc que el terra sigui pla com totes les esglésies, el terra està inclinat de tal manera que l’altar queda força més amunt que l’última fila de bancs.

Abans de dinat anem a fer una cervesa a una Herriko Taberna, demanem les cerveses (de moment encara en castellà, no hem arribat al nivell de bi caña) i ens quedem una estona davant de la barra xerrant entre nosaltres. De sobte començo a xafardejar els tríptics, revistes, fulletons, etc… que hi ha sobre la barra. Naturalment tot està en euskera i no s’entén res, però de sobte descobreixo que hi ha uns quants Accents allà sobre. (L’accent és un periòdic que surt cada quinze dies i que jo ajudo a repartir). La meva pregunta és com han arribat fins allà dalt i sobretot si tenim en compte que era l’últim número.

Després anem a dinar, i avui decidim anar de menú. Jo de primer plat em demano uns macarrons, la cambrera em porta una safata plena de macarrons. Quan em poso la safata davant meu i em disposo a menjar, la cambrera em diu: “Se supone que va al plato”. És a dir que he d’agafar el macarrons de la safata i posar-los al meu plat (suposo que era una ració per dos persones). Al final la cambrera queda amb una cara a quadres perquè m’acabo tota la safata (tenia molta gana).

Agafem el cotxe i ens dirigim a Azpeitia, amb la intenció de dormir a l’alberg que hi ha a Loiola. Quan arribem allà ens trobem que està tancat. Tenim sort i a l’oficina d’informació, ens trobem una noia molt simpàtica i ens dona el telèfon d’un alberg d’Azkoitia (el poble del costat). Truquem a l’alberg i ens dona les instruccions per tal d’arribar-hi.

Tardem una estona en arriba perquè ens perdem, ja que a les indicacions que ens havien donat, deia que havíem de passar una “bocacalle”, però cap dels dos sap que és i ens equivoquem alhora d’escollir la “cuesta” que havien d’agafar.

Quan arribem ens trobem amb l’agradable sorpresa que som els clients números 1 de l’Alberg, per ser concrets encara estan acabant d’ultimar els detalls finals de l’alberg. Com a premi, després de sopar ens conviden a unes cerveses i fem petar la xerrada amb els propietaris de l’alberg i una part de la família que ha vingut a ajudar-los perquè l’alberg estigui a punt.

El despertador sona molt d’hora, concretament a les 8:30 del matí. No es que ens agradi dormir només quatre hores, sinó que estem allotjats a un pis de manera il·legal. És el pis on dormen els treballadors del restaurant on el nostre amic treballa. I per tant quan ell se’n va a treballar nosaltres no podem tardar en marxar i no ens poden veure allà dins. Quan ell ja ha marxat i nosaltres estem a punt de fer-ho sentim que la porta del pis sobre hi algú entra. Són un moments crítics, quan sembla que la persona que ha entrat al pis ha entrar a una habitació sortim sigilosament però corrent.

Després hem esmorzat un croissant i un cafè en llet ens hem dirigit a la platja de la Concha, visita obligada si vas a Donostia. I naturalment el “Peine de los vientos” allà hem aprofitat uns esglaons que hi havia per baixar fins a les roques i fer una mica el tonto per allà baix.

Després de la visita turística hem anat a fer unes cerveses, i després naturalment ens ha vingut ganes de fer les nostres necessitats. Hem descobert que tenen uns lavabos públics molt grans i netissims, potser el senyor Clos n’hauria d’aprendre nota.

Després de tornar a fer unes birres i pica uns “pinchos” era l’hora de dinar. El problema era que vam aparcar el cotxe dalt d’una muntanyeta i el menjar estava el cotxe, total que per dinar haviem de fer una petita excurcioneta.

A la tarda ens hem dedicat a voltar una mica per Donostia, tot fent unes quantes birres més (buf… quantes en portàvem ja??). Hem quedat amb l’Oriol (el que ens deixa dormir al “seu” pis) i després de fer una birra ens ha demanat que si li podíem comprar un lladre, naturalment li hem dit que si.

El problema era com es deia un lladre en castellà, tampoc era qüestió d’entrar a una ferreteria i dir “Quiero un Ladrón”. Al final hem arreglat el problema demanant un “Enchufe múltiple”.

Quan era l’hora de sopar hem hagut de tornar a fer l’excurcioneta al “monte” per poder menjar. Després de sopar i un cop ja estàvem a baix ens hem recordat que el famós lladre estava al cotxe, total que hem hagut de fer una altre excursió.

Hora de començar el viatge fins a Euskadi, però abans he de fer una visita al Districte. El motiu és que es feia el Fórum del Silenci, però aquest és un altre tema que un altre dia ja comentaré. Només apuntar que un conseller molt blocaire el vaig veure davant d’una taula xerrant (no dic perdre el temps…), però el més curiós és que no hi havia cap ordinador a la taula!!!)

Agafem el cotxe, el carreguem de tots els trastos i comencem a circular, que ens esperen unes quantes hores d’autopista.

El que vaig trobar curiós és que els amos de les autopistes són molt simpàtics, quan vas per l’autopista em vas trobant missatges que diuen Benvinguts a les Autopistes tal… Bienvenidos a la autopista de Aragón, Ongietorgi etc…. Però després descobreixes el significat d’aquests cartells, és una manera agradable d’avisar-te que al cap de poca estona et trobaràs un bonic monument molt típic de les terres catalanes, però que també existeix en altres contrades: els PEATGES. Com per exemple el peatge d’Alfajarín que si vens des de Lleida et costa la bonica xifra de 18 €.

Si això no fos poca cosa a sobre has de pagar la Gasolina que últimament és caríssima, però a les gasolineres també és un lloc on et pots divertir i conèixer altres persones. Com el “gasolinero” d’una àrea de servei que estava a uns 100 Km de Saragossa, que em va comentar tot deprimit que la “Roja” havia fet el ridícul hi havia perdut 3-1. Quina alegria em va donar el pobre home.

Malgrat que la butxaca semblava que hi tenia un forat, vam arribar a Euskadi, que et dona la benvinguda d’una manera molt típica. Quan havien passat un o dos minuts des de que havien vist el cartell anunciant que ja estàvem a Euskadi va aparèixer de sobte una espessa boira i un fi plugim. Després diuen que els tòpics només són això tòpics.

Finalment arribem a Donosti i ens sorprèn que no hi ha ningú el carrer, és un dimarts i és molt tard però no és normal que no hi hagi ningú. Només trobem un borratxo que va fent esses.

I només ens falta un últim detall, poder aparcar el cotxe. Però això és una feina impossible tenint en compte que si pot trobar zones blaves, zones blaves i vermelles, zones grogues, zones grogues i blaves i zones reservades per residents. Les úniques zones que coneixíem el significat era la zona blava (com la de Barcelona) i la groga que és per minusvàlits.

I finalment després de deixar el cotxe dalt d’una muntanya i caminar més de mitja hora per Donostia aconseguim arribar a la casa on havíem de dormir.

Aquesta setmana passada he estat viatjant per Euskadi, sobretot per Guipúzkoa. He viscut una mica desconnectat del món. Ja que per la zona que en movia el diari que més circulava era el Berria i de moment el meu euskera (en català s’hauria de dir èuscar) no passa de l’agur, bi caña, bai, ez, etc….

Ahir vaig arribar a casa hi vaig poder constatar el següent:

• Sembla ser que va passar alguna cosa durant el desallotjament de la fera.
• Sembla ser que Israel està intentant esborrar del mapa la franja de Gaza.
• Sembla ser que van eliminar Espanya del mundial. (Això si que em vaig enterar)
• Chupa Chups ja no és catalana
• Zapatero diu que vol comença el diàleg amb ETA.

Durant el viatge la meva intenció era escriure cada dia al bloc, però com que no tenia ordinador a mà em vaig limitar a escriure les coses que ens passaven a un paper. A partir de demà les escriuré al bloc. Per tant si durant aquesta setmana em trobeu pel carrer només veureu el meu jo físic, el meu jo blocaire estarà a Euskadi.

Per cert trobo totalment injust que en els blocs més comentats hi hagi els del Maurici, la Dolors i l’Àlex, i el meu no. Ja que jo els vaig ajudar a augmentar els comentaris.