Torno a escriure després de molt de temps per parlar de la mani de l’altre dia: érem una munió.

I això que no tenia molt clar anar-hi, més que res per por que ERC pogués utilitzar en benefici seu la convocatòria. Al final una trucada em va fer aixecar-me del sofà i vaig baixar a Barcelona per primer cop el 2006 i em vaig trobar un panorama que no m’esperava. Primer: gent, molta gent, moltíssima gent. El dia abans en un sopar havia pronosticat 20.000 persones, ja veieu que de futuróleg no tinc cap futur. La batalla de xifres no m’importa gaire. Òbviament no hi va haver la gent del dia del No a la guerra, però podríem acostar-nos a que més o menys hi va haver una quarta part de la gent del dia d’aquella mani.

També em va sobtar trobar-me amb el que podríem dir “gent normal”, i perdoneu-me la generalització. Vull dir que no vaig trobar-me els típics grups hiper-polititzats, amb les consignes de sempre, sino amb famílies que caminaven juntes, que cridaven poc, però que tenien la sensació que si eren allà era per una mena de deure cívic. D’afirmar que som una nació sense complexos, què carai!

I pensava trobar-me més ràbia contra el PP, el Losantos, la brunete mediàtica i la mare que els va parir i tampoc. I em va sobtar, perquè jo m’hagués quedat molt a gust, però ràpidament vaig comprendre que la mani no anava per aquests viaranys, que era una mani senzillament d’afirmació col·lectiva. Que molts dels que estàvem allà senzillament vam acabar-hi anant per la suma de mil coses petites que acaben fent-te pensar que ja n’hi ha prou que se’ns negui fins i tot la cosa més elemental que és la de decidir què som i cap a on volem anar.

I també vaig veure moltíssimes banderoles d’ERC i això no em va agradar i no va agradar a molta gent. La mani era de la societat civil i en aquest punt se’ls hi va anar la mà. Crec que s’han adonat perquè les posteriors declaracions de la gent d’ERC almenys fan la sensació que no volen monopolitzar l’èxit de la mani. I seria un greu error.

I ja per acabar, el que no vaig veure. No vaig veure a la gent d’Iniciativa. Els que em coneixeu sabeu que acostumo a votar-los -a les municipals sobretot, ja sigui per apreci a l’Altarriba i al Farriol- i realment no entenc perquè no hi van anar. Em sembla que han fet un ridícul espantós (no parlo de PSC i CiU perquè en aquests ja ho veig normal) i que de moment han perdut el meu vot. Posar el joc partidista per sobre de la dignitat del país em sembla un greu error. La mani no era ni a favor ni en contra de l’Estatut, ni del Tinell ni dels milers de palles mentals en les que s’ha perdut el tri-quadripartit. La manifestació era: Som una nació i tenim el dret de decidir. Punt.

I tampoc hi eren els “nostres” indepes radicals, el Casal de joves, la PUA i aquestes patums. Es feu que ja havien fet una mani diumenge passat a la seva bola. Com sempre, a aquests te’ls trobes a la “Dimensió desconeguda” perquè sembla que visquin en un altre món aïllats del món real.

En fi, que resumint, satisfacció per l’assistència i decepció per les absències. Crec que com a societat civil hem donat un toc d’atenció a la classe política en general (inclosa ERC que feia quinze dies tampoc estava tan clara la seva postura envers la mani) i a partir d’ara hauran d’anar molt més amb compte amb els seus jocs de mans i de passadissos. Hem deixat clar que no som uns passarells i que si ells han estat jugant amb nosaltres durant dos anys amb el tema de l’Estatut a veure qui la deia més grossa, doncs ara que s’atenguin a les conseqüències: Sí, volem que com a mínim l’Estatut digui a l’article u punt u que som una nació. Hi tenim tot el dret.