Em sembla que tot el tema de l’Estatut, la sociovergència, l’esquerra, les compres amb "iniciativa" a Gonzalo Comella i tot plegat és tan penòs i surrealista que no tinc ni criteri i no sé ni si vull ni tenir-ne. Ens han venut el lloro i el moro i ens hem quedat amb el mico i el senyor de Puerto Rico. Sincerament tinc ganes de dir que NO, no tant per l’Estatut en sí, sinó pel joc dels trists partits i de les conveniències i de les fotos, i del puto seny i de la merda de pedagogia i de la fotuda governabilitat, la necessària estabilitat, la indefinida responsabilitat, i tantost, de l’absurditat de la política dels polítics i no dels ciutadans.

V de Vendetta, NO de NO. Teniu raó (i és que això ha començat comuna resposta epl bloc del David, però m’he allargat i aprofito per noposar un vídeo al meu bloc), i de savis o de carregats de dubtes ésrectificar. NO a la presa de pèl, NO a l’especulació amb elssentiments, NO a la nació preàmbula, NO a l’almoina del "ja hotrobarem", NO al pactisme que no duu enlloc.He vist la llum 😉 Coi, és que repassant tot el procés i llegint-vosm’he indignat profundament. Molt.

Ambmi, per trobar-me com un capullo que pretèn jugar a un joc que intentoentendre i com més entenc més m’indigna. Amb la polítca de la que endiuen "amb majúscules" que em porta a topar-me amb uns altres capullosque l’únic que pretenen és mantenir el cul a la cadira i les idees alrebost. Amb un govern que té govern i oposició alhora. Amb una oposicióque és oposició i aliada del govern alhora. Amb un PP, que si vota queNO és per tocar els collons i treure rèdits del seu anticatalanisme,però que teniu raó que no m’ha de condicionar el vot com no ho farà laFalange ni els Ciutaenganys de Catalunya. Ni el mansimaniganisme en què s’ha instal·lat ERC.

He vist la llum i veig el final del túnel. I no el del Cadí, sinó el del què dir.Dir que NO sóc espanyol i que si no ho entenen que s’hi posin fulles.Si ho fos no m’importaria, però és que serà que NO. Que NO sóc mesell.Que NO m’agrada que tot canviï per quedar igual. Que potser seràl’últim cop que votaré.

Visc en el somni de ser un país normal, de tenir uns governantsnormals, de pretendre ser un ciutadà normal, de tenir uns problemesnormals, unes alegries normals, unes relacions normals. I no. Sóc unanormal; els catalans en general ho som. I les catalanes. I sensefaltar. Senzillament descrivint l’excepcionalitat i la no normalitatd’aquest país el nostre. O només meu. O només aquell al qual elParlament de Catalunya considera una Nació en el preàmbul sense valorjurídic i que Espanya considera una regió tan espanyola com insolidàriai com maleducada per pretendre que la gent que hi viu en conegui lallengua pròpia i reculli una part raonable del queha sembrat.

Una esperança desfeta, una recança infinita i una pàtria tan petita que la somio i desperto. Els somnis, somnis són.

Encrucijada

"Frente al precipicio hay un resquicio de razón,
que puede ayudarnos a encontrar la solución.
Pero es inútil, nuestra decisión, si el juego está arreglado
por los dueños del balón, y aquí estoy, contigo, tratando
de aclarar la situación.
Tiempo de encrucijada pide respuestas claras
de una familia rota, de una Nación quebrada.
Sobre la desgracia de una corrupción brutal vive, y aún
resiste, la esperanza nacional. Y ahora nos toca reivindicar
la vida, la memoria y el amor de América, y aquí estoy,
tratando, creyendo que no es tarde para hablar.
Tiempo de encrucijada: lucha o retirada.
O somos familia rota, o somos Nación salvada."

Rubén Blades