Dissabte passat vaig anar al I Festival de Neocalorrismo de Barcelona, celebrat al Centre Cívic Les Basses, a Horta. I no només això, sinò que vaig fer de DJ entre grup i grup i, tot cal dir-ho, amb força èxit.
El primer que us preguntareu és què coi faig a un concert Neocalorro i a sobre punxant i, més encara, què faig fora de Gràcia.

La història és simple: estic donant classes de català a una amiga del barri i al seu germà: la Clara i el Jose. Tots dos formen part del grup Pantanito, del qual el Jose n’és una mica l’alma mater.

pantanito

Aquí els teniu. Doncs bé, el dia del concert mitja hora abans de començar em truca la Clara per preguntar-me si disposava d’algun reproductor de CD que llegís mp3, perquè es veu que tenien preparats uns CD’s per posar música entre grup i grup i els de l’equip de sò no en disposaven. Total, els vaig dir que no en tenia, però que si calia em plantava amb l’ordinador que sí que els llegiria.

Total, taxi i cap allà. Els grups que hi tocaven éren els Pantanito, Diego Paqué, Tony el Gitano i Jaleo Real, per tant vaig haver de punxar en tres tandes, uns quinze minuts cada vegada.

L’essència del Neocalorrismo, com expliquen a la seva web "os quiere presentar la evidencia de una realidad consumada: La existencia de un conjunto de bandas musicales que se nutren de todos los clásicos de la Rumba nacional de los 70 y de todo el rollo "Cañí" de esa época. Entre estas bandas se encuentran todas las participantes en el evento (PANTANITO, DIEGO PAQUÉ y JALEO REAL) y nos planteamos el objetivo de ser una alternativa a la tan traída y llevada "MÚSICA MESTIZA". Nuestra intención no es la mezcla como forma sino como necesidad, aprovechando todo nuestro bagaje musical y cultural."

Una oda a Los Chichos i el Fary. La veritat és que és més una actitud callejera que estrictament musical. Veient els grups participants el que vam poder veure va ser uns bons grups de rumba festiva i rockera, molta marxa i molta festa. Un rotllo entre Mártires del Compás i Los Delinqüentes.

Menció a part mereix el Tony el Gitano, que sí representa el veritable esperit de Los Chichos. Amb temes com Mardita droga o Macarra ja us podeu imaginar el percal. Rumba taleguera-taleguera. Veure’l té la seva gràcia, però musicalment és bastant discutible. Almenys per al meu gust.

(Tony el Gitano amb els Pantanito)

Total, que al cap i a la fi m’ho vaig passar teta. Tot i poder llegir els mp3 que em passaven, la gent tenia ganes de festa i vaig tirar de repertori particular. Primer, perquè em conec bé els temes i després perquè calorrísticament o no, la gent volia marxa.

Com que ho vaig fer amb l’iTunes tirant de llista de reproducció i crossfader automàtic, us puc dir inclús els temes que vaig punxar: Amor a todo gas/Peret; Marcha/Rosario Flores; Cuchurrumbai/Ai, Ai, Ai; La Leyenda del Tiempo/Camaron; El Pescailla/Rosario Flores; Sólo se vive una vez/Azucar Moreno; Esos Bichos Que Nacen De Los Claveles/Los Delinqüentes; Garrotin/Ai Ai Ai; El gitano Antón/Peret; Sarandonga/El Pescailla; Por Mis Muelas/Ai Ai Ai; Duende Garrapata/Los Delinqüentes; Joaquin El Necio/Albert Pla; San Roque/Martires del Compas; Repíteme la Falseta/Rakel Winchester.

Vaja, un toc de rumba catalana i de flamenquito bueno, encara que el que més va triomfar, com sempre que el poso, va ser el Sólo se vive una vez, un temasso per ballar.