El títol és per provocar, però si alguna cosa ens va quedar clara alsopar de blocaires d’ahir és que tots ens les empesquem com podem peraconseguir una visiteta o un comentari extra.
Els resultats del referèndum no m’han sorprès, perquè era més omenys el que marcaven les enquestes, però sí que m’ha sorprès ladistribució territorial del No.
Que Tarragonès i Vall d’Aran siguin les comarques amb més No, essent deles comarques amb més forta -tot i molt relativa- presència del PP, emfa pensar que hi ha hagut més obediència de vot entre les baseselectorals del PP que no pas en les d’Esquerra. En el cas del Camp de Tarragona és possible també una influència del clan de l’avellana, però suposo que quan es vagin veient els resultats de certs barris de Barcelona ens confirmaran que el que ha decantat el No per sobre de la mitjana ha estat més l’electorat del PP que no pas el d’ERC.

I si titulo el meu comentari amb el títol "El Sí del PP" és perquè crec que finalment la contradicció que li suposava al votant d’Esquerra (al marge del més militant) votar el mateix que el PP l’ha portat a l’abstenció o al vot en blanc i més tenint en compte la darrera setmana de campanya on hi entren els Rajoys, Acebes i companyia i que acostumen a tenir l’efecte entre l’electorat català de fer votar el contrari del que ells proposen. Acebes ha fet la millor campanya pel Sí que la que mai podrien haver imaginat els estrategues de la sociovergència.

No estic decebut, perquè crec que entenc perfectament aquesta posició. Entre nosaltres, el sopar blocaire va ser l’inici de la desmobilització del No gracienc. Entre la ressaca i el partit del Brasil, ho reconec, he passat olímpícament d’anar a votar. Tampoc he comprat l’obligat pollastre a l’ast de diumenge, però… oh! sorpresa! tenia a la nevera unes fantàstiques croquetes del Resolís que malgrat la sorpresa d’alguns dels comensals del sopar d’ahir em vaig ben preocupar d’embolicar-les amb paper de plata i endur-me-les a casa. I lamento no haver-ho fet també amb els embotits.
El sopar molt bé. Va ser curiós que els que ja portàvem uns quants sopars gracianeteros no coneixíem a la meitat dels assistents. Encantador el Mussol, l’Eli, el Carles i el lobby d’Esquerra Republicana esperant la jornada electoral mentre el Vives ens mostrava el seu somriure més maliciós

Era crec l’únic que defensava el Sí dels assistents al sopar i no el defensava ni amb la boca petita. Devia pensar… "ja veureu demà, ja veureu…".
El poble de Catalunya ha parlat i ha dit que Sí. Doncs això. Ara ja és el nostre Estatut i els que, malgrat no agradar-nos el text, creiem en paraules com "voluntat popular" o "autodeterminació" no podem fer altra cosa que admetre el que els nostres conciutadans han decidit.
I per fi s’ha acabat aquest conyàs interminable. Fent una anàlisi absolutament subjectiva, crec que en el fons la majoria de catalans el que volia era passar pàgina i sortir d’aquest atzucac on ens havíem/havien ficat i les vies més fàcils eren el Sí o quedar-se a casa.
Interessant el 5% de percentatge del vot en blanc, que sense defensar-lo cap partit ha tret el caparró amb una xifra destacable. Interpreto, també alegrement, que en aquest vot en blanc s’hi han pogut refugiar bastants votants d’Esquerra incapaços de coincidir en papereta amb el PP. A toro pasao potser si Esquerra hagués apostat en primer terme pel vot en blanc en comptes de per l’absurd "vot nul polític" hagués pogut cohesionar més el seu electorat. Però és pura especulació.

I acabo amb un vídeo que vaig prometre en el sopar d’ahir. Seria més lògic posar-lo en un missatge a part, però llavors un missatge m’aixafaria l’altre i tots -ja- sabem que per una visita o un comentari som capaços de vendre la nostra ànima al diable!