Confessions d’un soldat israelià: “tractem els palestins com animals”
General juliol 20th, 2006Comienzan a surgir en la sociedad israelí las primeras voces contra la guerra. El domingo, una marcha en Tel Aviv para pedir el final de los bombardeos en Gaza y el Líbano. Hoy, una noticia que conmocionó a la opinión pública: el sargento Itzik Shabbat anunció que se negaba a participar en la ofensiva contra Beirut, “Lo hago para oponerme a esta locura y para romper con la ilusión de que todos estamos a favor de esta guerra innecesaria basada en mentiras”, afirmó este joven reservista de 28 años que vive en Sderot, ciudad próxima a Gaza en la que suelen caer los misiles Qassam de Hamás.
Amplio la notícia amb aquesta excel·lent portada de The Independent, vista a Escolar.net. ¿Quants països volen que Israel aturi els bombardejos sobre el Líban?
juliol 20th, 2006 at 6:08 pm
És inhumà. Arriba un moment que el botxí viu com l’executat, amb por.
Haver de viure en un lloc que sempre estas amenaçat o has d’amenaçar, és no viure. Ara, alguns dels que ho viuen sembla que s’han adonat que tots junts son els que han de resoldre el problema. Cada mort només fà que semblar odi. I l’odi creix, sense res, i es fa inmens, fins que ningú recorda d’on va sortir. Europa i els altres son els mercaders que sols esperen el moment de posar la paradeta i fer negocis. La resta no importa. Estem fututs i en som responsables.
juliol 20th, 2006 at 7:05 pm
és molt bèstia, jo ho he vist aquest matí al meneame
Aquests israelians són uns feixistes!
juliol 20th, 2006 at 7:49 pm
Una petita puntualització 😉 les primeres veus discordants, han estat i son un grup de dones israelís, pertanyents a un grup pacifista i humanitari, que ja fa cosa de 6-7 anys s’instal.len dia rere dia a les fronteres de pas entre les franges de Gaza i Cisjordània, per ajudar i donar suport de tot tipus (sanitari quan els foten pallisses, menjar quan han d’esperar dies a que els deixin veure els seus familiars a l’altra costat de l’alambrada, etc) als palestins que volen creuar el seu territori, i no poden a causa dels controls militars. Aquestes dones estàn amenaçades de mort pels seus compatriotes jueus més radicals i fanàtics, amb el què això suposo en un pais en constant guerra. Per tant, crec important un reconeixement a aquestes dones valentes, de les que potser no s’en parla i que es juguen la vida, ja fa anys.És necessari que poc a poc vagin sorgint més i més veus discordants en aquest conflicte complexe e inacabable que ultimament, està agafant un caire més enllà de les fronteres palestines, cosa molt preocupant.
Ara miro a vere si t’en puc donar més dades buscant al google.
juliol 20th, 2006 at 7:54 pm
Conegudes com Bat Shalom. Si teniu curiositat :
http://www.batshalom.org
juliol 20th, 2006 at 8:55 pm
Felicitats, per la tasca del descobriment, fa posar la pell de gallina, qu encara hi hagi gent que doni suport a tot aquest horror, o com deia avui un paio a Rac1 “volen dir-nos qui son bons i qui dolents i la veritat hi ha molts de dolents i pocs de bons i aquests cada dia omplen les llistes de baixes civils”
juliol 20th, 2006 at 9:14 pm
Ja no es tracta del pensament sociopolític del país en questió. Més enllà de la situació particular al proper orient, aquesta és la vida del soldat. Ja ho diu el testimoni, ets jove, t’han sotmès a una instrucció basada en l’obediència cega i la substitució del raciocini per la violència. !Abajo la inteligencia! !Viva la muerte! que deia aquell.
D’acord que l’estat de guerra permanent l’aguditza, però aquest és l’esperit militar. Per això s’entrena els soldats, per imposar-se als demés, encara més si són civils. Tornant al testimoni, és més fàcil tenir els demés terroritzats que no enfrontar-t’hi directament. I faig servir el verb terroritzar amb tota la intenció del món. A més, això de fer guàrdia ha de ser una cosa ben avorrida, i alguna distracció han de trobar. Terroritzar encara més. Acaba sent un cercle ben viciós. Prenguem exemple dels cascos blaus o les tropes dels Estats Units en les “missions de pau” en les diferents missions que han tingut arreu del món.
En definitiva, no és culpa d’aquest conflicte en particular sinó de la cultura de la violència institucionalitzada. I d’exèrcits en tenim arreu. I ens els fan pagar entre tots.
Lloada sigui Costa Rica.
juliol 21st, 2006 at 7:30 pm
He ampliat l’apunt amb la portada de The Independent.
juliol 21st, 2006 at 11:32 pm
En el fons del fons, el problema d’Israel i els seus veins és i serà etern mentre a Israel manin senyors de la guerra que viuen pensant amb “El gran Israel”. I a sobre compten amb el sentiment de culpa d’Europa per tot alló de l’Holocaust, que paralitza qualsevol declaració ferma, per no oblidar als EEUU, on el loby Jueu, té molt de poder. Per arreglar-ho tot els arabs estan dividitas entre els posseidors de petroli que no volen problemes amb el germà gran i en dictadures més o menys consentides… Total una merda, omn ningú té collons de ficar-s’hi