Conte improvisat de Sant Jordi
General abril 22nd, 2007Té collons el fill de puta. Porta un any fent el capullu, apuntant-se a totes les farres i ara va i em diu que se sent malament, que no té un putu duro i que es troba buit per dintre.
¿i què coi he de dir-li? ¿que quedem un altre dia, anem de farra i arreglem el món o que és un bala perduda que va fent la viu-viu en aquest petit racó del món quan ja no en forma part de la mateixa manera que abans? I ell ho sap…
I de parlar a cau d'orella passa a cridar esperitat i no l'importa si parlo ni del què parlo, el cretí xerra que xerra com si no hi fos; m'explica el que no està escrit i més, els marrons amb la dona, amb la vida en general i la humanitat en particular, els seus -oh! terribles!- coi d'accidents domèstics, els seus problemes amb certa gent que d'ell ja no en volen saber gaire. O res…
Òstia, em toca els pebrots perquè no escolta, tot i que intento animar-lo a base d'altes dosis d'hipocresia: "Company, Gràcia sense tu ja no és el que era i encara que no ho vegis o interpretis el contrari, la gent de Gràcia t'enyorem, però ja saps com funciona això, som persones de costums i a tu darrerament se te'n va la castanya, vas i vens, vens i vas…
Coi, no em vinguis ara amb les teves lacrimògenes reflexions d'un exiliat que està trist perquè ja no és dels paios més populars de Gràcia. Els teus monòlegs políticofestius -i pren-te això de bon rotllo, sense compromís però amb complicitat– em suen absolutament la polla i em carreguen -ens carreguen- una barbaritat. No pots pretendre seguir sent la figurita del barri, vacil·lar de la Gràcia viva i combativa, llibertària i menestral, quan has marxat al putu Sant Cugat, t'has casat per interès amb una pava que neda en pasta i ja ets fins i tot votant de Convergència. Si vols utilitzar el comodí de la trucada, parla amb el teu sogre, que és qui et manté i et dóna feina a la seva fàbrica. I no passa res dolent, però no em vinguis amb hòsties. T'has fet gran i tens la vida arreglada, però assumeix–ho i no em ploris les teves inaguantables històries d'un ex-gracienc que s'enyora del soroll i de l'ambient del barri. Repeteix amb mi: S-A-N-T C-U-G-A-T.
Fa temps que saps que La gent de Gràcia som com els de Bilbao: naixem i/o vivim allà d'on ens surt dels pebrots. Per tant, deixa de fer l'imbècil, que darrerament vas de batacada en batacada. Que no trobaries pentagrama on hi poguessis encabir la de cops que fas el notes. De bon rotllo, eh?
–Ah!, que dius què? -és l'únic que escolto per resposta. El tio com si sentís ploure i com si jo no hagués dit res, continua amb el seu discurs melangiós. Insisteix en la seva esmoladora paranoia a pinyó fix. Em menja el tarro amb records i pensaments de Festa Major, de Sant Medir, dels foguerons… i l'única cosa que em contesta que té certa solució de continuïtat amb el que jo li plantejo és si fa no fa això:
–I és que en la llunyania ho passo molt malament. Fa dies que a les cames m'agafen tremolors cròniques, Mauri. Si anés al metge em receptaria tranquil·litzants, però sé que no és el remei. No pensava que em seria tan dur, però marxar del barri m'ha matat. Com el mussol i la lluna s'albiren en la distància, tot i estar jo només a un alè de tren, trobo Gràcia tan i tan llunyana… sento que vaig perdent no tant el lloc físic en sí mateix, sinó el fet diferencial gracienc: el brogit a les vesprades, els vermuts diumenge al matí, les croquetes del Resolís, els gitanos del Raspall, el trobar-se als llocs de sempre, d'aquí és on ve el meu neguit.
Déu! —Eppur si muove! Almenys em contesta alguna cosa amb cert sentit reflexiu, espero que si més no s'escolti a ell mateix, perquè això jo ja ho sabia i ja li deia a la setmana del seu trasllat a l'altra banda del Tibidabo.
Així, consensuat el diagnòstic li dic que té un parell de solucions: o que assumeixi la morriña i que es vagi integrant amb la vida i la manera de fer del seu nou entorn, o que convenci la dona que millor que la torreta amb jardí és un pis antic i sense ascensor. Però aquí. I que el tema de pilones i del sentit dels carrers el deixi per més endavant. Almenys que tingui alguna oportunitat, el pobre.
Res, i que no em torni a menjar el tarro fins que no ho tingui clar i es decideixi. I que si no s'afanya perdrà el tren. Que és tard i vol ploure i que a mi sí m'espera la penya a la plaça.
La plaça…
Allà me n'hi vaig!
abril 22nd, 2007 at 2:48 pm
Sencillament genial.
Avui he descobert que s’han d’integrar quans més noms millor. Coses de l’alemany. Ara vaig a escriure alguna cosa que tingui cap i peus. A veure si ho aconsegueixo.
abril 22nd, 2007 at 2:52 pm
Tot i que no surt el meu bloc, ho se, es xungo… esta de puta mare… molt ben enfocat… El que m’agrada més es “cròniques, Mauri. Si anés”
abril 22nd, 2007 at 3:00 pm
je, je, és que vaig donar-li mil voltes a veure com es podria fotre en un text el nom del meu bloc, però com a les bases del Nunthor diu que el propi no val, l’he deixat així apuntat…
“La closca de la poma” et juro que no he trobat com encabir-lo, però intentar-ho ho he intentat, eh?
abril 22nd, 2007 at 3:53 pm
Bravo!
Aquesta tarda miraré de posar-m’hi jo…
abril 22nd, 2007 at 5:39 pm
molt bona neng! 🙂
abril 22nd, 2007 at 6:43 pm
Grande, grande, Maurici. Molt bé el relat en general i molt ben integrats els noms dels blocs. I estic amb el 20g32 que el millor, tot i que estiga fora de concurs, és el cròniques,Mauri.Si anés.
Enhorabona!
abril 22nd, 2007 at 7:33 pm
Enorme!
abril 22nd, 2007 at 10:18 pm
Flipant Maurici, per integrar el meu cal fer un bon esforç de imaginacio, Felicitats, per cert guanya el que posa mes blocs?
abril 22nd, 2007 at 10:43 pm
Que bueno, hermano!!! Genial”
A veure si començo ja a “arreglar el món, jo”
abril 23rd, 2007 at 7:56 am
Tot i ser un competidor, em trec el barret 😀 encara que si en comptes de Mauri haguessis posat Mauricianes t’hagués pogut desqualificar jajaja 😀
abril 23rd, 2007 at 9:06 am
je je Nunthor,
… i jo també et podria apagar el bloc… 🙂
La veritat és que veia molt complicat que el nom del meu bloc entrès en cap relat i mira, em feia il·lu. Ja he vist que tu sí m’has posat com a nom de reallity show 🙂 Merci, eh? el que no entenc és que fa el Xavier Florensa presentant el MEU reallity 😉
Salut!
abril 23rd, 2007 at 9:16 am
Posted by: Maurici at 2007/04/23, 09:06
:-O :-O
abril 23rd, 2007 at 9:25 am
què ca-brón greips!
🙂
D’aquí a una estona et faig un mail sobre la GPèdia
abril 23rd, 2007 at 10:40 am
Que gran!!!
abril 23rd, 2007 at 10:48 am
per cert em sembla que conec al prota:-P
maig 1st, 2007 at 5:50 am
Salve Mauri. Veig q el teu discórrer segueix d´alta qualitat.
Jo com el teu amic sapastre tocacollons-a qui em recorda?:son tants els que no escolten- i com antiga habitant de la Gràcia intensa, q va viure tan aprop teu q et sorprendries, també em manca el Soroll nostre de cada dia i les nostres memorables “torradas” col.lectives pq tb vaig anar a viure allí on en va sortir de les parts q no dels pebrots i ara m´ho miro tot des d´adalt del meu far-q. no pas del Tibidabo- amb el serè regust agredolç q dona la senectut dels 40.I sóc dels q rodem amb dignitat com meteors, al voltant del nostre barri remot, sabent q algú ens recordi, seria una falòrnia.
I encara em ve el neguit de la melangia quan recordo una de les teves definicions, com espiralls pels nostres neuràlgics enteniments:(ometré el nom de l´afectat per no “transgredir” el nostre còdig d´honor)
“Mira, diferència entre transgressió i disgressió: transgressió q Fulanu deixi de ser imbècil
disgressió:q Fulanu enlloc de fer sempre acudits dolents en fes algun de bo”.
Aquí deixo la meva “disgressió”, terme q per cert, no existeix a cap diccionari. Agur.
maig 12th, 2007 at 11:28 pm
Gràcia, aquest nom que encara trempa a aquells que ens sentim pressionats per tocar el dos a vés a saber on. M’ha fet gràcia això que has dit que els graciencs naixem on volem, perquè em recorda la sobradesa l’amics meus de Bilbo.
Sempre quedarà la plaça, tens raó, però creus que quedarà per als graciencs? La nostra vila s’està sent envaïda i el nostre jovent expulsat pels preus prohibitius dels habitatges. Haurem de seguir lluitant per no pedre mai la nostra identitat, perquè qui oblida les seves arrels mor en vida.
Salut !