Avui també hem hagut de sortir clandestinament del pis on ens deixen dormir, per sort serà l’últim dia ja que avui marxarem cap a la zona interior de Guipúskoa.

Però no podem marxar sense banyar-nos a la platja de la Concha, però per tal de banyar-nos primer hem hagur de pujar la muntanya dels PIIIIIIII per deixar les motxilles i posar-nos el banyador. Un cop ens hem recuperat de la ascensió, hem esmorzat i hem baixat cap a la platja.

Un cop a la platja hem descobert que l’aigua de l’Atlàntic està molt freda, però molt! Després d’alguns intents fallits ens hem tirat a l’aigua i ens hem proposat arribar a una d’aquestes plataformes que posen a les platges amb un trampolí i un tobogan per tal que canalla es diverteixi. Però no se si era perquè ja no estem en forma, o les birres d’ahir ens havien afegit més pes al nostre cos, gairabé ens quedem en l’intent d’arribar a la plataforma. Un cop hem arribat a la plataforma, hem hagut de descansar una bona estona i tornar a fer el camí a l’inversa, però ara amb la corrent a favor.

Després d’intentar treure la sorra de totes les parts del cos, sense aconseguir-ho hem tornat a pujar la muntanyeta (per últim cop) i hem agafat el cotxe per marxar cap a Getaria.

A Getaria hi ha una cosa molt curiosa: l’església de Sant Salvador li passa un carrer per sota i l’església fa pujada. En lloc que el terra sigui pla com totes les esglésies, el terra està inclinat de tal manera que l’altar queda força més amunt que l’última fila de bancs.

Abans de dinat anem a fer una cervesa a una Herriko Taberna, demanem les cerveses (de moment encara en castellà, no hem arribat al nivell de bi caña) i ens quedem una estona davant de la barra xerrant entre nosaltres. De sobte començo a xafardejar els tríptics, revistes, fulletons, etc… que hi ha sobre la barra. Naturalment tot està en euskera i no s’entén res, però de sobte descobreixo que hi ha uns quants Accents allà sobre. (L’accent és un periòdic que surt cada quinze dies i que jo ajudo a repartir). La meva pregunta és com han arribat fins allà dalt i sobretot si tenim en compte que era l’últim número.

Després anem a dinar, i avui decidim anar de menú. Jo de primer plat em demano uns macarrons, la cambrera em porta una safata plena de macarrons. Quan em poso la safata davant meu i em disposo a menjar, la cambrera em diu: “Se supone que va al plato”. És a dir que he d’agafar el macarrons de la safata i posar-los al meu plat (suposo que era una ració per dos persones). Al final la cambrera queda amb una cara a quadres perquè m’acabo tota la safata (tenia molta gana).

Agafem el cotxe i ens dirigim a Azpeitia, amb la intenció de dormir a l’alberg que hi ha a Loiola. Quan arribem allà ens trobem que està tancat. Tenim sort i a l’oficina d’informació, ens trobem una noia molt simpàtica i ens dona el telèfon d’un alberg d’Azkoitia (el poble del costat). Truquem a l’alberg i ens dona les instruccions per tal d’arribar-hi.

Tardem una estona en arriba perquè ens perdem, ja que a les indicacions que ens havien donat, deia que havíem de passar una “bocacalle”, però cap dels dos sap que és i ens equivoquem alhora d’escollir la “cuesta” que havien d’agafar.

Quan arribem ens trobem amb l’agradable sorpresa que som els clients números 1 de l’Alberg, per ser concrets encara estan acabant d’ultimar els detalls finals de l’alberg. Com a premi, després de sopar ens conviden a unes cerveses i fem petar la xerrada amb els propietaris de l’alberg i una part de la família que ha vingut a ajudar-los perquè l’alberg estigui a punt.