Malauradament, a l’edat de 91 anys, hem perdut un dels referents i pioners en la física espacial.
James Van Allen (7 de setembre de 1914 – 9 d’Agost 2006) va ser un dels físics de referència del segle passat amb investigacions sobre física nuclear, atmosfèrica i sobretot raigs còsmics. També va col·laborar en el disseny dels primers satèl·lits artificials i va formar part dels programes d’investigació espacial de la NASA en les missions Apollo, Mariner i Pioner.
Però, pel que tots els estudiats de física el coneixem és pels “cinturons de Van Allen”, descoberts gràcies a l’experiment del primer satèl·lit artificial americà “Explorer 1”.
Aquests cinturons són dos franges a la magnetosfera terrestre formades per una alta densitat de partícules carregades.
L’origen d’aquestes partícules es degut a l’interacció entre el vent solar i el camp magnètic terrestre que atrapa les partícules carregades.
Els cinturons de Van Allen tenen forma tiroïdal, el cinturó de radiació interna s’estén dels 1.000km als 5.000km sobre la superfície terrestre, i el cinturó extern dels 15.000km als 20.000km aproximadament. Els cinturons de Van Allen sempre són evitats per les missions espacials tripulades perquè la seva radiació pot danyar l’organisme humà.