Cròniques Mauricianes

Com tots sabeu, s'anomena GUI en anglès al Graphic User Interface o Interfície Gràfica d'Usuari.

Els feliços posseidors de màquines Mac sempre hem estat molt satifets de la nostra GUI i des de fa molts anys tenim molt clars conceptes com usabilititat, intuïtivitat i altres conceptes ara molt de moda però que ja estaven presents en els primers Mac, allà per l'any 1984 quan encara la majoria de màquines –i durant uns quants anys més– feien servir un sistema de línia de comandaments anomenat DOS.

I avui, com en aquell llunyà 1984, torna a ser dia d'orgull GUI. La companyia de la poma posa a la venda avui a Estats Units el iPhone. Com qualsevol cosa que fa Apple, té la seva munió de fanàtics i de detractors i entre les seves crítiques n'hi ha del tipus que el que fa l'iPhone ja ho poden fer altres telèfons, que si té funcions limitades com a PDA, que si no té GPS…

D'una altra banda, els típics geeks crítics amb qualsevol cosa que faci Apple, sempre et surten que per aquest preu tens un model XXX-YYY que et fa exactament el mateix, o si més no, similar. I que Apple és per a pijos, etc, etc.

El que no entendran mai certs geeks, és que Apple no ven ordinadors, iPods i ara iPhones pel què fan, sinó pel com ho fan.

Independentment del possible èxit comercial (o no) de l'iPhone, quedeu-vos amb aquesta interfície d'usuari. Acabareu fent-ne servir una de similar abans o després. GUI powa!

I un altre vídeo on es poden veure la de coses que es poden fer amb l'iPhone

Feia temps que no xuclava res de escolar.net, però aquest vídeo m'ha semblat curiós. Eren altres temps, i tot s'ha de dir, la talla política de molts que apareixen en el vídeo dóna mil voltes a la mediocritat extrema de la que gaudim avui.

Els salvapàtries d'ETA han decidit trencar la treva i les esperances d'un(s) poble(s) que s'acabés d'una fotuda vegada l'anacronisme aquest d'uns tios encaputxats i amb pistoles assassinant els qui no pensen com ells o els que senzillament passaven per allà.

De fet ja estava trencada quan a la T-4 ja es van pelar a dos que passaven per allà i de fet potser hauríem de fer-nos tots autocrítica que cada cop que s'obre un procés de pau ens l'agafem amb il·lusions renovades i ens estan prenent el pèl una i una altra vegada.

I el que aconsegueixen amb aquesta oficialització del trencament de la treva està molt clar: d'una banda carregar-se el possible pacte entre el PSOE i Nafarroa Bai a Nabarra i deixar que governi UPN, i d'una altra, òbviament aplanar el camí per una possible victòria del PP a les properes eleccions generals.

És el cuánto peor, mejor de tota la vida. Una colla de cabrons.

Aquest any torna haver-hi festa d'aniversari del meu bon amic Àlex. Moltes felicitats!

I el que tenen les festes de l'Àlex és que són temàtiques. Si l'any passat havíem d'anar disfressats de mafiosos, aquest any ens toca anar d'almogàvers.

És a dir, més o menys d'aquesta pinta:

Ja us dic que faldilla no me'n posaré perquè no m'ha donat temps de depilar-me i encara no llueixo prou moreno. I jo en aquestes coses sóc molt coqueta. 🙂

Però sí que aprofitaré per traslladar-vos un text de l'Arturo Pérez-Reverte sobre els Almogàvers. Malgrat el rerefons espanyolasso que es gasta, és una bona història. Vive Dios. 

UNA DE ALMOGÁVARES

Arturo Pérez-Reverte

De ese centenario se ha hablado poco, pues nadie puede hacerse fotos a su costa.

Hace setecientos años justos, además de salvar el imperio bizantino del avance turco, los almogávares arrasaron Grecia. Fue un episodio sólo comparable a la conquista de América por bandas de aventureros sin nada que perder salvo el pellejo -que se cotizaba a la baja- y con todo por ganar si salían vivos. Pero en esta España donde los libros escolares no los determina la memoria, sino el pesebre donde trinca tanto sinvergüenza periférico y central, esas historias han sido eliminadas, o manipuladas en beneficio de los golfos que organizan el negocio en plazos de cuatro años: los que van de una urna a otra. El resto importa un carajo. De los almogávares, como de lo demás, no se acuerda casi nadie. Eran políticamente incorrectos.

Madrugando el siglo XIV, el emperador de Bizancio pidió ayuda para frenar el avance de los turcos, y la corona de Aragón envió sus temibles Compañías Catalanas. Lo hizo para quitárselas de encima. Estaban integradas por almogávares: mercenarios endurecidos en las guerras de la Reconquista y en el sur de Italia. Sus oficiales, de mayoría catalana, eran también aragoneses, navarros, valencianos y mallorquines. En cuanto a la tropa, el núcleo principal procedía de las montañas de Aragón y Cataluña; pero las relaciones mencionan apellidos de Granada, Navarra, Asturias y Galicia.

Feroces y rápidos, armados con equipo ligero, combatían a pie en orden abierto, con extrema crueldad, y entraban en combate bajo la señera cuatribarrada de Aragón. Sus gritos de guerra eran Aragón, Aragón, y el terrible, legendario, Desperta, ferro. La historia es larga, tremenda, difícil de resumir.

 Seis mil quinientos almogávares recién desembarcados en Grecia destrozaron a fuerzas turcas muy superiores, matando en la primera batalla a trece mil enemigos, sin dejar con vida -eran tiempos ajenos al talante, al buen rollito y al diálogo entre civilizaciones- a ningún varón mayor de diez años. En la segunda vuelta, de veinte mil turcos sólo escaparon mil quinientos. Y, tras escaramuzas menores, en una tercera escabechina los almogávares se cepillaron a dieciocho mil más. Eran letales como guadañas. Además, entre batalla y batalla –españoles a fin de cuentas– pasaban el rato apuñalándose entre sí por disputas internas, o despachando a terceros en plan chulito, como los tres mil genoveses a los que por un quítame allá esas pajas acuchillaron en Constantinopla, durante una especie de botellón que terminó como el rosario de la aurora.

A esas alturas, claro, el emperador Andrónico II se preguntaba, con los huevos por corbata, si había hecho bien contratando a semejantes bestias. Así que su hijo Miguel invitó a cenar a Roger de Flor, que era el jefe, y a los postres hizo que mercenarios alanos los degollaran a él y a un centenar largo de oficiales. Fue el 4 de abril de 1305. Después de aquello los griegos creyeron que la tropa almogávar, sin jefes, pediría cuartel. Pero eso era desconocer al personal. Cuando apareció el inmenso ejército bizantino para someterlos, aquellos matarifes oyeron misa y comulgaron. Luego gritaron: Desperta ferro, Aragón, Aragón, y se lanzaron contra el enemigo, pasándose por la piedra a veintiséis mil bizantinos en un abrir y cerrar de ojos. Lo cuenta Ramón Muntaner, que estuvo allí: no se alzaba mano para herir que no diera en carne.

 No quedó sólo en eso. Enterados los almogávares de que nueve mil mercenarios alanos -los que aliñaron a Roger de Flor- volvían a su tierra licenciados y con familia, les salieron al paso, hicieron picadillo a ocho mil setecientos y se quedaron con sus mujeres. Después, durante una larga temporada y pese a estar rodeados de enemigos, se pasearon por Grecia saqueando y arrasando, por la patilla, cuanto se les puso por delante. Fue la famosa venganza catalana. Y cuando no quedó nada por robar o quemar, fundaron los ducados de Atenas y Neopatría: estados catalano-aragoneses leales al rey de Aragón, que aguantaron durante tres generaciones hasta que con el tiempo, el sedentarismo y el confort, se fueron amariconando -hijo caballero, nieto pordiosero- y quedaron engullidos, como el resto de Grecia, por la creciente marea turca que había de culminar con la caída de Constantinopla. Y ésa, colorín colorado, es la historia de los almogávares.

 Admitan que es una buena historia. Vive Dios.

Ahir ja va començar sent, per a mi, una nit electoral diferent. En comptes d'estar palplantat davant la tele a les 8 en punt, estava fent cua per veure la -fantàstica- obra de teatre "Polítics compromesos", amb representació blocaire tant darrere l'escenari (el cunyat, Sònia, Lupe, el auténtico) com a les grades (Otch, greips, Vives, la figurita, Cristina i jo mateix).

L'obra va estar molt bé, però intentarem parlar de les eleccions.

Catalunya va a la seva bola
Normalment en unes eleccions hi ha allò que en diuen "tendències". Si un partit puja, acostuma a pujar més o menys igual a tot el territori i si baixa, doncs tres quarts del mateix.

Ahir no, hi ha hagut una mena de decosnstrucció electoral que fa que un baixi per aquí, pugi per allà, es descalabri per més enllà i guanyi per majoria absoluta el que no havia guanyat a la seva vida.

Tots han perdut, o en fa la sensació
Una mostra més de l'ezquizofrènia d'aquestes eleccions. Normalment, a les nits electorals tothom se les busca i se les empesca per dir que "ha guanyat les eleccions" acollint-se a números absoluts, relatius, regidors, objectius o vés a saber què. Ahir ho van tornar a intentar però les cares que feien eren de derrota. Tots tenen motius per no estar del tot satisfets. Gens satisfets.

L'1×1 del matx

PSC
Ha donat dues campanades de por tenint uns augments espectaculars a Tarragona i Lleida, però a Barcelona, capital política i mediàtica de Catalunya, l'Hereu ha perdut un regidor i el tripartit sencer tres, els tres que guanya CiU. I això no deixa de ser un reflex que és extrapolable a unes eleccions legislatives: l'esgotament que tripartit genera en el seu electorat.
A nivell nacional, el PSC perd gairebé 200.000 vots i dos punts percentuals. El Montilla per molt que intenti somriure -cabòries-, fa cara de perdedor.

CiU
La cara oposada al PSC que, però, es queda amb la mateixa cara de perdedor. M'explico. A Barcelona, en Trias ha fet una molt bona feina, una molt bona campanya, un diria que al marge o a pesar del partit i ha tingut una pujada espectacular. Però no li serveix de res. I no només això sinó que CiU perd estrepitosament Tarragona que havia passat a ser "la cosa més gran" on manava CiU. Ara "la cosa més gran" és Sant Cugat. Poc més de 50.000 habitants.
CiU a nivell nacional és l'única que puja en percentatge però no li serveix per a treure's la cara de perdedor de sobre.

ERC
Patapam! La cara del Carod era ahir un altre poema. Perd un regidor a Barcelona, té baixes generalitzades a les ciutats mitjanes i grans, i les CUP li foten una bona afaitada a la Catalunya central mentre el Carod intenta tirar pilotes fora sobre el tema. De les CUP ja en parlem més endavant.
Tot i perdre 72.501 vots, augmenta el nombre de regidories en gairebé tres-centes, però no aconsegueixen fer-li treure la cara de perdedor de sobre.

IC-Verds-EUiA (si no em deixo ningú))
Patapam bis! Una altra cara, la de la Mayol que era tota una declaració de principis. A ella, tan riallera sempre, se la veia tensa i compungida. Perden un a Barcelona, desapareixen de Tarragona, baixen a Lleida… El pitjor per a ells és que no s'ho esperaven. Per a mi que els hi ha passat factura la gestió del Saura a Interior i la lamentable defensa del kubotan aquest dels collons. Són impressions, almenys del vot de Barcelona. Tot i que guanyen regidors i s'extenen per tot el país i a Girona en sumen un més, el rictus a la cara és propi dels perdedors.

PP
Tot i que Barcelona transmeti una imatge que "aguanten", la veritat és que que no era esperable una davallada contundent del PP, estan molt abaix per fotre's una hòstia terrible. Tot i així perden a nivell nacional prop de 80 regidors, acompanyen en la derrota a CiU a Tarragona i el partit que ha tret més vots a les municipals al conjunt d'Espanya té l'honor de tenir la majoria absoluta a dos (2) pobles de Catalunya. Que encara no sé quins són però s'hauran de mirar. Tenen un retrocés generalitzat a tot Catalunya, i no poden ocultar la seva cara de perdedors.

CUP
Sisena força municipal de Catalunya amb 22 regidors directes i que pugen a 48 comptant altres candidatures més àmplies de les que formaven part. El percentatge de les CUP a nivell de Catalunya és absolutament irrisori, però crec que Esquerra hauria d'anar amb compte amb el toc d'atenció que representen les CUP. Hi ha municipis on la CUP fa el sorpasso a Esquerra i inclús n'hi ha on els fan desaparéixer del mapa polític. Conec a gent de les CUP de Vilafranca i de Berga i realment hi ha un factor obvi de votant desencisat pel tripartit del Montilla, però també hi ha una feina ben feta als pobles. De fet només s'han presentat allà on hi havia gent treballant i on tenien certes possibilitats d'entrar al consistori.
Deuen fer cara de guanyadors, però com no els he vist per la tele, doncs ens quedarem amb el misteri.

Ciutadans
Je, je, 13 regidors a Catalunya, per sota de les CUP i inclús de la PxC (a aquests passo de comentar-los ara). Tenint en compte que sempre que els veus per televisió s'estan queixant del poc que surten a televisó (és això un oximoron?), la veritat és que s'han pegat una bona castanya. I afegint que d'aquests 13 regidors, cinc ho són en un petit poble de Lleida on deu haver-hi alguna raó "local" per aquest cinc regidors, la veritat és que Ciutadans s'ha fotut un hostiot d'allò més maco. No entren a Barcelona, ni a Tarragona i al cinturó de Barcelona fan uns resultats més que discrets. I cara de perdedors.

La guanyadora: senyora abstenció
Si alguna cosa em va tocar una mica el voraviu ahir va ser tornar a escoltar per enèsima vegada la cantarella per part de tots els polítics de: "això de l'abstenció és preocupant, és un toc d'atenció, hi hem de posar remei, etc. etc.". Inclús la Mayol es va inventar una paraula nova, va dir que hi havia un "desvincle" entre la ciutadania i els partits.

Doncs sí Imma, hi ha un "desvincle" entre la ciutadania i els partits i porteu, tots, elecció rera elecció dient que s'ha de fer alguna cosa per aturar l'abstenció i no heu fotut res de res!
Per no tenir, no tenim ni una trista llei electoral pròpia a Catalunya, les llistes obertes tothom diu que estan molt bé però els aparells dels partits tremolen només de sentir nomenar-les.; l'elecció directa dels regidors i consellers de Districte és una promesa que escolto des de fa gairebé 20 anys per part de tots els partits i no s'ha mogut ni un dit en aquest sentit. Primer el problema era que el bloqueig de la Carta de Barcelona ho impedia; ara que tenim Carta… què coi passa? doncs passa que no us dóna la gana de fer aquesta democràcia més participativa perquè us pot fotre enlaire el xiringuitu.

I mireu, ho deixo escrit per ser esclau de les meves paraules. I faig una promesa electoral a quatre anys vista de les properes municipals: si a les properes municipals no hi ha elecció directa de regidor de Districte no penso votar a ningú. A veure si espabileu!

En el fons ja està bé el que bé acaba. Jo estic desconcertat pels resultats però crec que més desconcertats ho estan els propis polítics. I una nit en la que tots fan cara de perdedors no té preu. I més, després de veure la fantàstica "Polítics compromesos". 🙂

Hola amics, us presento els meus dos candidats: Jota i Ke, els Batasunis!

Buenas noches Euskal Herria, somos los Batasunis, tenemos muchas siglas

en la lehendakaritza, Arnaldo molaría y Permach tendría una consejería! 🙂

Després de la presentació, una píndola més, que avui en dia si no poses píndoles als blocs no ets res. 😉 I si en voleu més, al Youtube n'hi trobareu.

Vaa, un altre molt bo

La cole complerta aquí. 

Aquest matí, el que subscriu després de una sobreingestió de píndoles d'Esquerra Republicana siguin de l'Àlex, del Roger o del Carlemany, amb l'afegit dels articles de La Tortuga, dels okupes, dels indepes, dels peperos, dels convergents, dels demagogs i de tota la patuleia, ha mort cristianament al crit de "estic fart de políiiitica!"

Esperem, doncs, que passin les eleccions d'una puta vegada 🙂 i que els blocs tornin a ser blocs, el cel torni a ser blau i els tomàquets tinguin gust de tomàquet per tal que aquest bon blocaire pugui ressucitar igual de cristianament com va morir.

I pels que no ho sapigueu, hi ha sopar al Resolís aquest divendres! Apunteu-vos al bloc del Nunthor! 

L'altre dia comentava en família una curiosa teoria que no sé si tots coneixeu.

La teoria diu que el gats són uns éssers extraterrestres que van venir fa mil·lenis amb les seves naus disposats a conquerir la terra i situar-se com espècie dominant.

Però van trobar-se amb una espècie tan inferior, els humans, que els hi donaven de menjar puntualment cada dia, els deixaven dormir entre 12 i 16 hores diàries i a canvi de no fotre res!

Així que van guardar les seves armes termonuclears, van amagar o destruir les seves naus i, senzillament, van fer creure els humans que ells eren els amos dels gats, quan, si fem una anàlisi mínimament seriosa, arribarem fàcilment a la conclusió a que és exactament al revés.

Ho he trobat boníssim!!! 🙂 

Potser em calia el missatge número 100 per fer aquest misstge 101.

101 missatges en dos anys no en semblen gaires. De mitjana, un per setmana, si fa no fa. Però és clar, no és només això, és el missatge, els comentaris del teu bloc, els comentaris als altres blocs, etc. No tenim les estadístiques de quants comentaris hem fet, però de ben segur que uns quants, en aquest aspecte ens en sortim.

Fent una mica de repàs estadístic tenim aquestes dades.

L’apunt amb més visites totals ha estat La noia del calçot  amb 2425 visites i 116 comentaris. Durant temps va ser el més visitat i el més comentat i, vaja, l’aparició de les Natèlies poloneses va ser increïblement divertida.

L’apunt mediàtic (vídeo del Youtube) més visitat ha estat el de l’Opá, yo via hasé un corrá amb 1436 visites i 13 comentaris

L’apunt d’opinió amb més visites ha estat Arús m’exasperes! amb 726 visites i 5 comentaris.

Potser us sembla estrany que sigui aquest apunt el més visitat i potser sou pocs els que l’heu llegit doncs és un dels primers. Però és precisament per això. La quantitat de visites que dia a dia van arribant a certs apunts des del Google és acollonant. Jo ahir vaig mirar el Google analytics i tenia -ahir- un 90% de visites arribades del Google. La veritat és que us dec una explicació del tema del Page Rank, però perquè us feu una idea si busqueu “ties bones” al Google surto el tercer de la llista. I m’estan arribant un munt de visites per aquí. O amb això del Verigut cada dia en cauen deu o dotze…

Però en fi, centrem-nos que se me’n va… 🙂

En aquest temps, li tinc també especial carinyu a aquella mena de ménage a trois surrealista que vam fet l’Àlex, la Dolors i jo competint en tres blocs diferents a veure qui arribava a més missatges

Ai, ai, ai amb el Sant Joan
Malva-Rosa: St.Joan quina festa que bé que t'ho montes!! / Ull amb les Cròniques!!
Monclis II

També guardo bon record del post Independentistes…  que em va fer obrir el meu compte al Youtube i en el que la gracienka em demanava “volem més brians…”

I com a article de reflexió em sento també especialment orgullós d'Assajos a pas de tortuga sobre la realitat transversal gracienca. Una miquetona d’autobombo gracieneteru. I més que d’autobombo, de posar les coses al seu lloc. Un article que més d’un any després continua mantenint la seva vigència, potser més.

Resumint, molts bons records, bones anades d’olla, sopars improvisats, o l’arribar a Ca la Gracienka i dir “perdona, crec que m’he equivocat de bloc” 🙂

I sincerament crec que -seguint una mica en línia autobombera- hem inventat una nova manera de concebir els blocs. S’acosten més a això que ara s’anomena Web 2.0 que als blocs individuals. Hem fet de Menéame i de Tafanera abans que aquests existissin. Aquí en som pocs que tinguem visitants regulars “només” del nostre bloc. Aquí, entrem a Gràcianet i mirem lu que hi ha. No conec comunitat blocaire similar, ni comunitat blocaire que improvisi un sopar en un matí o s’inventi un concurs literari en una tarda. I que surti tan bé.

Vaja, que com diria el carlemany… Eppur si muove!