Cròniques Mauricianes

Farà cosa d’un parell de mesos va aparèixer una d’aquelles notícies-bomba als mitjans: Quince personas detenidas en una operación contra las descargas "ilegales" en la Red.

Els qui més o menys seguim el tema de les descàrregues mitjançant sistemes P2P sabem que a dia d’avui, el fet de compartir arxius musicals o pel·lícules (no així en el cas del software) no és cap delicte mentre no impliqui afany de lucre.

Per tant, aquesta notícia em sonava una mica a aquella en la qual van també anunciar una gran operació en la qual van immobilitzar milers de cd’s verges d’una empresa que es dedicava… a vendre cd’s verges! En aquell cas tot va quedar en un gran foc d’encenalls i en aquest, està per veure, però l’únic argument de l’acusació és que moltes d’aquestes pàgines d’intercanvi estaven farcides de banners de webs pornogràfiques mitjançant els quals treien uns ingressos que es podrien considerar proves d’afany de lucre i per tant demostrar l’existència de delicte.
Està per veure com acabarà, però de moment tothom està al carrer i la majoria de pàgines intervingudes han tornat a la xarxa.

Serveixi aquesta llarga introducció per explicar-vos que a partird’aquell dia vaig estar donant voltes per un munt de pàgines que nohavia vist encara i que, com sempre, les actuacions "exemplaritzants"de l’autoritat em van provocar l’efecte contrari: en el meu afanyd’investigació vaig començar a esbrinar com funcionava això, tot iassumint el risc que el propi Ramoncín en persona se’m presentés a casai em recités la cantarella de les màfies, la prostitució i el cànonsolidari.

Vaig centrar l’estudi en una pàgina d’estrenes cinematogràfiques. Éscuriós que en aquest tipus de pàgines passa com al món "real". Encaraque no sigui una activitat del tot clara, hi ha colles de voluntarisque es dediquen a traduir els subtítols i col·locar-los a lespel·lícules. També hi ha "piques" entre webs per veure qui és el primeren penjar la darrera estrena i també hi ha carreres per aconseguir lescòpies amb la millor qualitat.

El tema de les qualitats és important i ens en podem trobar de diferents en una estrena:

– La més cutre és el CAM: un tio es planta al cinema amb una càmeradigital i grava la pel·lícula des del seu seient. En aquests casos elso acostuma a ser pèssim, no sempre es veu tota la pantalla (segons comes talla per una banda, o per les dues, o per dalt i/o baix), i amb unamica de mala sort, inclús es poden veure caps movent-se a les sevesbutaques i si la pel·li és de riure, podem gaudir de les rialles delpúblic. Millor anar al cine.

– Un petit salt és el TeleSync. El Telesync és un CAM al qual se liafegeix la pista de so que ha estat gravada a part. Això s’aconsegueixa partir d’una sortida d’àudio que hi ha en alguns cinemes per tal queels espectadors amb problemes d’audició hi puguin connectar unsauriculars. En comptes d’això se li endolla un minidisc i després sesincronitza amb la pista de vídeo.

– Seguim amb el Screener. Fins fa quatre dies jo pensava que unscreener era un CAM, suposo que per associació de la paraula screen(pantalla). Però no. El screener pròpiament dit és un bolcat d’unacinta VHS (normalment de promoció per enviar als videoclubs) a formatdigital. El format acostuma a ser 4:3, la qualitat d’imatge baixa i elso res de l’altre món. Pel que sembla, en vies de desaparició.

– Un salt de qualitat ens el dóna el TeleCine. Pròpiament dit, elTeleCine és un aparell que converteix la pel·lícula de format analògica digital. Cal tenir la "complicitat" d’algú que tingui accés alsrotlles originals i la qualitat pot ser bastant bona, encara que laconversió de formats sigui una mica d’anar per casa.

– Finalment ens trobem amb el DVD Screener, que és un bolcat d’un DVDpromocional. En aquest cas és un pas de digital a digital i l’únicinconvenient és l’aparició de certs missatges "antipirateig" i d’altresmarques que podrien delatar l’origen de la còpia i que per tant s’hand’eliminar manualment, podent afectar en aquest cas el visionat de lapel·lícula.

– Quan un film ja ha passat el procés comercial d’exhibició i surt enDVD, el que s’acostuma a fer és un DVDRip, que és senzillament unacompressió dels continguts del DVD i que acostuma a ser d’una facturaexcel·lent, però en el cas de pel·lícules d’estrena és molt pocfreqüent.

Catxis! Com m’acostuma a passar, només volia fer una mini introducció i comentar-vos les pel·lícules que he vist darrerament, però se m’ha allargat el missatge. Ja us les comentaré en el proper, així tinc tema per demà ;-).

En tot cas, si voleu gastar-vos el calerons en el cinema, us recomano Plan Oculto, em va encantar. El Código Da Vinci no és tan dolenta com diuen, però no és res de l’altre món. Millor esperar que surti en DVD o que ens la posin qualsevol tarda de diumenge per la tele.

M’han dit que va guanyar alguna cosa, no? 😉

En fi, que ja que us poso sempre vídeos, si voleu babejar amb els gols de la remuntada aquí teniu el vídeo "Sis minuts per la glòria"

Si el tema de neocalorrismo us semblava dur, això que us poso és no apte per a ments sensibles. Un fragment del darrer concert de Farylin Manson. De por.

Dissabte passat vaig anar al I Festival de Neocalorrismo de Barcelona, celebrat al Centre Cívic Les Basses, a Horta. I no només això, sinò que vaig fer de DJ entre grup i grup i, tot cal dir-ho, amb força èxit.
El primer que us preguntareu és què coi faig a un concert Neocalorro i a sobre punxant i, més encara, què faig fora de Gràcia.

La història és simple: estic donant classes de català a una amiga del barri i al seu germà: la Clara i el Jose. Tots dos formen part del grup Pantanito, del qual el Jose n’és una mica l’alma mater.

Aquí els teniu. Doncs bé, el dia del concert mitja hora abans de començar em truca la Clara per preguntar-me si disposava d’algun reproductor de CD que llegís mp3, perquè es veu que tenien preparats uns CD’s per posar música entre grup i grup i els de l’equip de sò no en disposaven. Total, els vaig dir que no en tenia, però que si calia em plantava amb l’ordinador que sí que els llegiria.

Total, taxi i cap allà. Els grups que hi tocaven éren els Pantanito, Diego Paqué, Tony el Gitano i Jaleo Real, per tant vaig haver de punxar en tres tandes, uns quinze minuts cada vegada.

L’essència del Neocalorrismo, com expliquen a la seva web "os quiere presentar la evidencia de una realidad consumada: La existencia de un conjunto de bandas musicales que se nutren de todos los clásicos de la Rumba nacional de los 70 y de todo el rollo "Cañí" de esa época. Entre estas bandas se encuentran todas las participantes en el evento (PANTANITO, DIEGO PAQUÉ y JALEO REAL) y nos planteamos el objetivo de ser una alternativa a la tan traída y llevada "MÚSICA MESTIZA". Nuestra intención no es la mezcla como forma sino como necesidad, aprovechando todo nuestro bagaje musical y cultural."

Una oda a Los Chichos i el Fary. La veritat és que és més una actitud callejera que estrictament musical. Veient els grups participants el que vam poder veure va ser uns bons grups de rumba festiva i rockera, molta marxa i molta festa. Un rotllo entre Mártires del Compás i Los Delinqüentes.

Menció a part mereix el Tony el Gitano, que sí representa el veritable esperit de Los Chichos. Amb temes com Mardita droga o Macarra ja us podeu imaginar el percal. Rumba taleguera-taleguera. Veure’l té la seva gràcia, però musicalment és bastant discutible. Almenys per al meu gust.

(Tony el Gitano amb els Pantanito)

Total, que al cap i a la fi m’ho vaig passar teta. Tot i poder llegir els mp3 que em passaven, la gent tenia ganes de festa i vaig tirar de repertori particular. Primer, perquè em conec bé els temes i després perquè calorrísticament o no, la gent volia marxa.

Com que ho vaig fer amb l’iTunes tirant de llista de reproducció i crossfader automàtic, us puc dir inclús els temes que vaig punxar: Amor a todo gas/Peret; Marcha/Rosario Flores; Cuchurrumbai/Ai, Ai, Ai; La Leyenda del Tiempo/Camaron; El Pescailla/Rosario Flores; Sólo se vive una vez/Azucar Moreno; Esos Bichos Que Nacen De Los Claveles/Los Delinqüentes; Garrotin/Ai Ai Ai; El gitano Antón/Peret; Sarandonga/El Pescailla; Por Mis Muelas/Ai Ai Ai; Duende Garrapata/Los Delinqüentes; Joaquin El Necio/Albert Pla; San Roque/Martires del Compas; Repíteme la Falseta/Rakel Winchester.

Vaja, un toc de rumba catalana i de flamenquito bueno, encara que el que més va triomfar, com sempre que el poso, va ser el Sólo se vive una vez, un temasso per ballar.

Anava a comentar quatre coses sobre el trencament del tripartit, i del lamentable nivell dels polítics catalans, però va i el mateix dia els diputats del PP al Congrés, amb Martínez "el facha" Pujalte al capdavant i a l’Assemblea de Madrid ens obsequien amb un inigualable show. La imatge de les pijes del PP emmanillades desperten més aviat pensaments humits del què deuen fer per les nits al "Club Liberal". Aquesta penya no ha vist una cel·la en sa puta vida, el seu president fundador ha signat penes de mort i ara ens van de repressaliats. Quina jeta!

Pallassos sense fronteres els hauria de posar una querella per intrusisme professional.

Si en alguna cosa cal reconèixer que l’ham encertada de ple, ha estat amb la integració dels blocs a GràciaNet. Si bé al principi el seu ús semblava limitat als històrics de GràciaNet i les visites no eren res de l’altre món, hi ha un moment en què es produeix un punt d’inflexió que fa que augmentin geomètricament tant el nombre de blocs com les visites.

Com podeu veure, la progressió és gairebé constant, amb pujades significatives al novembre, gener i març (no cal que us digui que la dada de maig no la tingueu en compte, que encara no s’ha acabat el mes).

En números ho veurem més clar:

En aquest cas sí podem fixar-nos en les mitjanes de maig, doncs són això, mitjanes, i veiem com efectivament hem passat d’una mitjana de 127 visites (aquestes són de visitants únics) a més de 800. No està gens malament! Hi ha una petita davallada al mes d’abril, però que està condicionada per les llargues vacances de setmana santa.

Potser teniu curiositat per saber com està el rànquing dels blocs més visitats, oi? Vinga, aquí va el Top Ten dels blocs:

La pole la té el greips i els seus Despensaments, felicitats!

I si anem a mirar els articles més llegits:

També el greips ocupa la primera plaça i jo no em puc queixar, ja que tinc quatre dels meus apunts dins el Top Ten.

Si us hi fixeu, la majoria dels articles més visitats són del 2005, i no deixa de ser un pèl estrany que un article anomenat "Mala, malita, mala" i un altre "hidroclorur de dapoxetina" ocupin els dos primers llocs. El culpable de tot això és Sant Google, sens dubte. Resulta que el "Mala, malita…" és la lletra d’una cançó que sembla ser que ningú més ha penjat a Internet i que l’hidroclorur aquest és una mena de nova Viagra. A això cal afegir que GràciaNet està molt ben situat en els càlculs que fa el Google a l’hora de donar rellevància a les webs que troba i per tant sempre sortim dels primers.

Buscant el "opá, yo viasé un corrá" (sí, al principi feia gràcia, però ja s’està començant a fer insofrible) sempre surto a la primera plana de resultats del Google i mira que ja hi ha 57.000 planes que en parlen.

En fi, que la cosa rutlla i potser el més afectat pels blocs ha estat el Fòrum, que està en hores baixes. No es pot tenir tot, tu. El blocs tenen l’avantatge que sempre estan allà i que els centralitza i modera cada usuari.

Llarga vida als blocs!

L’altre dia vaig descobrir una pàgina que ara mateix és la culpable que el meu ordinador estigui a punt de quedar-se sense espai al disc. No sé si tots sabeu que sóc un autèntic fan de la música dels 80. Tant del llavors anomenat Rock Radikal Basc com de la música de ball d’inspiració funky.

Doncs bé, aquesta pàgina, anomenada com el títol d’aquest apunt, El que tuvo, youtube, recopila més de 400 vídeos dels anys 80 penjats al Youtube, siguin del gènere que siguin. Podem trobar des del Sarri Sarri de Kortatu a l’imprescindible Born to be alive de Patrick Hernández.

Us poso el vídeo del Patrick Hernandez, que és una joia i al comentari extès hi he posat tota la llista de vídeos que hi ha fins ara, per si la voleu consultar, encara que millor anar a la font original que es va actualitzant constantment.

Aquí la llista sencera

Em sembla que tot el tema de l’Estatut, la sociovergència, l’esquerra, les compres amb "iniciativa" a Gonzalo Comella i tot plegat és tan penòs i surrealista que no tinc ni criteri i no sé ni si vull ni tenir-ne. Ens han venut el lloro i el moro i ens hem quedat amb el mico i el senyor de Puerto Rico. Sincerament tinc ganes de dir que NO, no tant per l’Estatut en sí, sinó pel joc dels trists partits i de les conveniències i de les fotos, i del puto seny i de la merda de pedagogia i de la fotuda governabilitat, la necessària estabilitat, la indefinida responsabilitat, i tantost, de l’absurditat de la política dels polítics i no dels ciutadans.

V de Vendetta, NO de NO. Teniu raó (i és que això ha començat comuna resposta epl bloc del David, però m’he allargat i aprofito per noposar un vídeo al meu bloc), i de savis o de carregats de dubtes ésrectificar. NO a la presa de pèl, NO a l’especulació amb elssentiments, NO a la nació preàmbula, NO a l’almoina del "ja hotrobarem", NO al pactisme que no duu enlloc.He vist la llum 😉 Coi, és que repassant tot el procés i llegint-vosm’he indignat profundament. Molt.

Ambmi, per trobar-me com un capullo que pretèn jugar a un joc que intentoentendre i com més entenc més m’indigna. Amb la polítca de la que endiuen "amb majúscules" que em porta a topar-me amb uns altres capullosque l’únic que pretenen és mantenir el cul a la cadira i les idees alrebost. Amb un govern que té govern i oposició alhora. Amb una oposicióque és oposició i aliada del govern alhora. Amb un PP, que si vota queNO és per tocar els collons i treure rèdits del seu anticatalanisme,però que teniu raó que no m’ha de condicionar el vot com no ho farà laFalange ni els Ciutaenganys de Catalunya. Ni el mansimaniganisme en què s’ha instal·lat ERC.

He vist la llum i veig el final del túnel. I no el del Cadí, sinó el del què dir.Dir que NO sóc espanyol i que si no ho entenen que s’hi posin fulles.Si ho fos no m’importaria, però és que serà que NO. Que NO sóc mesell.Que NO m’agrada que tot canviï per quedar igual. Que potser seràl’últim cop que votaré.

Visc en el somni de ser un país normal, de tenir uns governantsnormals, de pretendre ser un ciutadà normal, de tenir uns problemesnormals, unes alegries normals, unes relacions normals. I no. Sóc unanormal; els catalans en general ho som. I les catalanes. I sensefaltar. Senzillament descrivint l’excepcionalitat i la no normalitatd’aquest país el nostre. O només meu. O només aquell al qual elParlament de Catalunya considera una Nació en el preàmbul sense valorjurídic i que Espanya considera una regió tan espanyola com insolidàriai com maleducada per pretendre que la gent que hi viu en conegui lallengua pròpia i reculli una part raonable del queha sembrat.

Una esperança desfeta, una recança infinita i una pàtria tan petita que la somio i desperto. Els somnis, somnis són.

Encrucijada

"Frente al precipicio hay un resquicio de razón,
que puede ayudarnos a encontrar la solución.
Pero es inútil, nuestra decisión, si el juego está arreglado
por los dueños del balón, y aquí estoy, contigo, tratando
de aclarar la situación.
Tiempo de encrucijada pide respuestas claras
de una familia rota, de una Nación quebrada.
Sobre la desgracia de una corrupción brutal vive, y aún
resiste, la esperanza nacional. Y ahora nos toca reivindicar
la vida, la memoria y el amor de América, y aquí estoy,
tratando, creyendo que no es tarde para hablar.
Tiempo de encrucijada: lucha o retirada.
O somos familia rota, o somos Nación salvada."

Rubén Blades

Aquest és un pallasso que ha fet fortuna per internet i que apareix al programa “La hora Chanante”. Feia uns dies que el tenia als favorits per penjar-lo i avui va i surt al bloc de l’Escolar, i em sé d’un que em dirà que ho afussello tot d’allà El que passa és que darrerament aquests vídeos circulen molt ràpid per Fòrums i per correu i el qui no corre vola! En fi, aquí el teniu:

El Mundo d’avui en la seva edició digital publica una notícia amb el següent titular:

Amas a Laura o te haces un corral?

Són dos dels meus vídeos més exitosos, i està clar que només ho han pogut veure aquí . Bé, potser també en uns milers més de blocs, però mira, ojos que no ven…

A part de la conya és curiós de veure com Internet ja ens està afectant fins i tot amb la sacrosanta cansión del verano.

Alguns extractes de l’article:

MADRID.- La canción del verano, ese peculiar ‘subgénero’ que nos machaca los oídos durante los meses de más calor, puede salir este año de la Red. Vídeos musicales como ‘Opá, yo viacé un corrá’, ‘Amo a Laura’ o la parodia de Madonna por La Terremoto de Alcorcón circulan masivamente por Internet, colgados en ‘blogs’ o por ‘e-mail’. Muchos ya tararean estas canciones por la calle.

Tienen en común una estética ‘diferente’, una enorme dosis de humor en las letras y su música es pegadiza. Y todo gracias al creciente éxito de servicios como YouTube o Google Video, que son sistemas gratuitos de publicación de vídeo que puede manejar cualquiera y que permite compartirlos también con facilidad.

(…)

El repentino éxito nacional de ‘Opá, yo viazé un corrá’ (Fonográfica del Sur), del Koala (Jesús Rodríguez), abre la posibilidad de que se convierta en la ‘canción del verano’. Desde Universal España, su distribuidora, afirman que el vídeo ha sido descargado de la red más de 1.200.000 veces.

Con un estilo completamente diferente, una campaña de publicidad realizada por la agencia de publicidad Tiempo BBDO para la cadena de televisión MTV está volviendo a revolucionar la Red. El desarrollo de la idea ‘on line’, a cargo de Orbital, ha provocado la difusión del tema ‘Amo a Laura, pero esperaré hasta el matrimonio’, que es ya una dura competencia para el Koala. Y, atención, se trata de la continuación de la ‘campaña de los culos’, que consistía en la pega de carteles con imágenes de traseros y con el mensaje ‘Saca tu lado MTV’.

O sigui, que amb la tonteria El Koala porta més d’un milió de descàrregues i el coneix tot Déu. I després et surten els cretins de la SGAE i et diuen que Internet està matant la música. Està matant un model de negoci pensat per a un món analògic i que fa aigües per tot arreu. Com no espabilin, se’ls hi acaba el xiringuito.

Però en fi, de la SGAE ja en parlarem un altre dia..