Cròniques Mauricianes

Abans de res, informar-vos als que no em coneixeu que no sóc un votant fidel. Estic sempre entre Iniciativa i Esquerra i de fet de boquilla vaig de llibertari i defenso el no anar a votar però fins l’altre dia no havia materialitzat el "no vot". I perquè no ho tenia clar. El tema de la ressaca i el partit del Brasil era més aviat literari que real. La veritat és que les croquetes se’m van posar bé i Brasil estava jugant de puta pena. Però després de tanta xerrameca al meu bloc, després de tanta defensa de la dignitat nacional, després d’indignar-me tant amb Mas, Zapatero i Saura, a l’hora de la veritat, quan tot això s’havia de materialitzar amb el meu "no" decidit i rotund, em vaig rajar. No tinc criteri, ni personalitat ni decisió. El Maurici és un cagadubtes! elis elis…

El meu jo conscient em deia que anés a materialitzar el meu "no", però elmeu jo inconscient em recordava que també era la papereta dels Espada,Rajoys i Piqués. El jo conscient em deia des de feia molt de temps que no podiacondicionar-me el que fes el PP, que havia d’ignorar-los, però em veiaincapaç d’alegrar-li el dia a l’interventor de torn del Patetisme Popular.La sola imatge del pavo somrient-se al veure’m agafar la papereta delNo em feia venir esgarrifances.

Em vaig rajar i no me’n sento orgullós. Però mira, potser és que sócuna mica cretí, però igual que gaudeixo més veient perdre el Madrid queguanyar el Barça, prefereixo veure com s’enfonsa el PP. Fan tanta ràbia, que en el fons veure’ls coml’altre dia, rebolcant-se en la mentida i ensenyant la seva veritablecara antidemocràtica, anticonstitucional i antijurídica -termes delsquals sense l’anti se n’omplen la boca quan els convé- ja em satisfanuna mica. Veient l’ús indecent i inversemblant que estan fent del’abstenció, segons com penso que hauria d’haver anat a votar ni quefos per posar "tonto el que lo lea del PP", però no ens enganyem, ambuna participació més "normal" s’haguessin tret qualsevol altraestupidesa del barret i estaríem parlant de votants absoluts, decampanyes sense llibertat o del que fos. Són uns putos Houdinis i si noés una cosa, és una altra, o és ETA. I qui digui el contrari és un miserable. Us sona?

Châpeau per la reacció d’Esquerra. Malgrat uns primers titubejos de laMarina Llansana intentant jugar també amb l’1 de cada 3, el Carod vadir el que calia dir. "No hem guanyat" i anem per feina. El Carod encalent pot dir qualsevol bestiesa però a l’hora de fer comunicats odeclaracions se li nota el vessant reflexiu i empàtic amb el que lagent espera d’un polític que vulgui transmetre un mínim sentit de lacoherència i la responsabilitat.

(i per demà: tema Montilla)

El títol és per provocar, però si alguna cosa ens va quedar clara alsopar de blocaires d’ahir és que tots ens les empesquem com podem peraconseguir una visiteta o un comentari extra.
Els resultats del referèndum no m’han sorprès, perquè era més omenys el que marcaven les enquestes, però sí que m’ha sorprès ladistribució territorial del No.
Que Tarragonès i Vall d’Aran siguin les comarques amb més No, essent deles comarques amb més forta -tot i molt relativa- presència del PP, emfa pensar que hi ha hagut més obediència de vot entre les baseselectorals del PP que no pas en les d’Esquerra. En el cas del Camp de Tarragona és possible també una influència del clan de l’avellana, però suposo que quan es vagin veient els resultats de certs barris de Barcelona ens confirmaran que el que ha decantat el No per sobre de la mitjana ha estat més l’electorat del PP que no pas el d’ERC.

I si titulo el meu comentari amb el títol "El Sí del PP" és perquè crec que finalment la contradicció que li suposava al votant d’Esquerra (al marge del més militant) votar el mateix que el PP l’ha portat a l’abstenció o al vot en blanc i més tenint en compte la darrera setmana de campanya on hi entren els Rajoys, Acebes i companyia i que acostumen a tenir l’efecte entre l’electorat català de fer votar el contrari del que ells proposen. Acebes ha fet la millor campanya pel Sí que la que mai podrien haver imaginat els estrategues de la sociovergència.

No estic decebut, perquè crec que entenc perfectament aquesta posició. Entre nosaltres, el sopar blocaire va ser l’inici de la desmobilització del No gracienc. Entre la ressaca i el partit del Brasil, ho reconec, he passat olímpícament d’anar a votar. Tampoc he comprat l’obligat pollastre a l’ast de diumenge, però… oh! sorpresa! tenia a la nevera unes fantàstiques croquetes del Resolís que malgrat la sorpresa d’alguns dels comensals del sopar d’ahir em vaig ben preocupar d’embolicar-les amb paper de plata i endur-me-les a casa. I lamento no haver-ho fet també amb els embotits.
El sopar molt bé. Va ser curiós que els que ja portàvem uns quants sopars gracianeteros no coneixíem a la meitat dels assistents. Encantador el Mussol, l’Eli, el Carles i el lobby d’Esquerra Republicana esperant la jornada electoral mentre el Vives ens mostrava el seu somriure més maliciós

Era crec l’únic que defensava el Sí dels assistents al sopar i no el defensava ni amb la boca petita. Devia pensar… "ja veureu demà, ja veureu…".
El poble de Catalunya ha parlat i ha dit que Sí. Doncs això. Ara ja és el nostre Estatut i els que, malgrat no agradar-nos el text, creiem en paraules com "voluntat popular" o "autodeterminació" no podem fer altra cosa que admetre el que els nostres conciutadans han decidit.
I per fi s’ha acabat aquest conyàs interminable. Fent una anàlisi absolutament subjectiva, crec que en el fons la majoria de catalans el que volia era passar pàgina i sortir d’aquest atzucac on ens havíem/havien ficat i les vies més fàcils eren el Sí o quedar-se a casa.
Interessant el 5% de percentatge del vot en blanc, que sense defensar-lo cap partit ha tret el caparró amb una xifra destacable. Interpreto, també alegrement, que en aquest vot en blanc s’hi han pogut refugiar bastants votants d’Esquerra incapaços de coincidir en papereta amb el PP. A toro pasao potser si Esquerra hagués apostat en primer terme pel vot en blanc en comptes de per l’absurd "vot nul polític" hagués pogut cohesionar més el seu electorat. Però és pura especulació.

I acabo amb un vídeo que vaig prometre en el sopar d’ahir. Seria més lògic posar-lo en un missatge a part, però llavors un missatge m’aixafaria l’altre i tots -ja- sabem que per una visita o un comentari som capaços de vendre la nostra ànima al diable!

Encara que sembli mentida, aquest personatge existeix en el món real. La realitat supera la ficció i Torrente és, sens dubte, una pel·lícula basada en fets reals: les manifestacions de la AVT.

La imatge l’he trobada a Escolar.net i allà hi ha un bonic fil de discussió sobre el personatge. També és interessant passar-se per la web de El manifestómetro, que va calcular l’assistència a la darrera manifestació en poc menys de 200.000 persones, calculant la superfície i els manifestants per metre quadrat. La Comunidad de Madrid va donar la bonica i màgica xifra d’un milió de persones, xifra que si fos certa implica una densitat de 13 manifestants per metre quadrat. I això no tenint Madrid gaire tradició castellera…

Avui no sé que ha passat però a una pàgina que em miro de tant en tant, el Racó Català s’han tornat bojos amb La noia del calçot.

Com que avui és 06/06/06 com tots els geeks dels blocs de GràciaNet us han recordat, estic pensant que potser la noia del calçot sigui un ésser demoníac. No sé, jo quan l’he vista per primer cop m’ha semblat una xorrada, però la veritat és que se’t fica al cap i no te la hi pots treure. No s’acaba mai…

En fi, aneu amb compte, aquí teniu l’enllaç a La noia del calçot.

Les versions que corren per internet són del grup Loituma i la cançó es diu Ievan Polkka (Leva’s Polka en anglès) i la va compondre el senyor Eino Kettunen a la dècada de 1930. És en finès, llengua parlada a Finlàndia i una franja de Rússia fronterera amb Finlàndia, anomenada Karèlia. La llengua finesa és de la família fino-úgrica (igual que l’estoni i l’hongarès) i per tant, no és indoeuropea, per això no s’entén res. La canten en el dialecte Savo, que es parla a l’Est de Finlàndia i té una base de karelià molt forta. La cançó en qüestió és aquesta:

Nuapurista kuulu se polokan tahti
jalakani pohjii kutkutti.
Ievan äiti se tyttöösä vahti
vaan kyllähän Ieva sen jutkutti,
sillä ei meitä silloin kiellot haittaa
kun myö tanssimme laiasta laitaan.
Salivili hipput tupput täppyt
äppyt tipput hilijalleen.

Sen minä sanon jotta purra pittää
ei mua niin voan nielasta.
Suat männä ite vaikka lännestä ittään
vaan minä en luovu Ievasta,
sillä ei tätä poikoo kainous haittaa
sillon ko tanssii laiasta laitaan.
Salivili hipput tupput täppyt
äppyt tipput hilijalleen.

Algunes versions tenen un intermezzo, però depenent de la versió poden variar.L’intermezzo de la noia del calçot és aquest:

Eätsä Tsä Parli Parela Ländi Pareli Ländi Standu Läri Pidapila Läru Padiru Pira Angurikangu Kaeakiridangu!
Arätsa Tsä Earibidabidi Laberit Standil Ländel Ländö Abari Patta Pari Pari Paripiripiripiri Standel Ländö!
Eabari Lästel Lände Jalo Eabarebereberebudu Jabu Pari Standel Lästel Ländö Badake Dake Dake Du Du Deheado!

No té cap significat, són paraules inventades (exceptuant algunes) escollides per tal de jugar amb la fonètica.

[text extret del Racó i postejat per l’usuari Xueta]

Avui ha estat el dia que totes les televisions i mitjans estaven esperant: ja s’ha mort qui ja sabeu.
I dic que tothom ho estava esperant perquè sembla que tothom tingués el programa preparat per avui. D’una banda els carronyaires, que sempre han estat allà, traient a relluir l’especial que tenien gravat des de fa setmanes, vestint als d’Aquí hay tomate de dol, fent un Salsa Rosa d’emergència…
Fins aquí, tot entra dins del terreny del previsible. Però avui també he pogut comprovar que no ha estat fins el dia de la mort de la cantaora que no s’han tret a relluir aquests debats políticament correctes sobre qüestions com "els mitjans no s’han excedit en el tractament de l’enfermetat de Rocío Jurado?" (Cuní) " o "han utilizado la agonía de una cantante como forma de vida" (el Descodificador).
És a dir, que tinc la sensació que hi havia uns programes esperant a fer sang de la morta i uns altres que en el fons també esperaven per fer sang dels qui feien sang de la morta.
Vaja, que no se’n salva ningú, no?

I ja posats, ja que el greips m’ha furtat un vídeo i fent com la Dolors que fa 2×1: el vídeo -una miqueta alterat- de la selecció espanyola. I olé!

Avantatges de no fotre gaire brot és el de poder veure els debats dels polítics que ens foten per la tele.

La primera conclusió és que ells tampoc foten gaire brot.

La segona conclusió és que cada cop això de la política és més previsible i ja no hi ha gaire sorpreses.

Zapatero ha après molt a parlar sense dir res. Podríem dir que s’està fent bon polític Instal·lat en l’autocomplaença ha pintat un bonic món de colors.

Rajoy: ja cansa. No voldia contaminar-me pel meu antagonisme absolut al discurs del PP, però crec que fins i tot els més entusiastes del PP s’han adonat que Rajoy ha perdut per golejada. Primer, perquè la cantarella que es trenca Espanya està ja molt vista. Segon, perquè la mala educació i el hooliganisme també posa dels nervis als demòcrates de dretes, que també els hi ha.

No he vist gaire més: pinzellades del Puigcercós i el Duran, una mica amb es papers canviats en relació al debat de l’any passat.

L’estat de la ració, com titulàvem, és bastant lamentable. Mentre xerren i xerren se’ns van fotent els calamars, les olives i els berberetxos.

Ja ho diu la dita: "cornuts i pagar el beure"

De tant en tant, altres blocaires tenen el detall d’enviar-me alguns enllaços a vídeos perquè els pengi del meu bloc. No sé si ho fan per camaraderia o perquè no s’atreveixen a penjar-los dels seus propis blocs

En tot cas, s’agraeix.

Avui en penjaré alguns, a veure quin us agrada més. El primer és recomanació del Toni, aborigen gracienc on els hi hagi:

El segon és del Greips, recomanació producte dels seus desPensaments.

El tercer és del Vives, exiliat gracienc per excel·lència.

S’accepten votacions!

Avui estava escrivint un comentari en un altre bloc i vés per on m’ha donat per "jugar" amb alguns castellanismes típics i tòpics. Tots són inacceptables en la llengua escrita però crec que n’hi ha uns quants que tenen el seu encant i que m’agrada deixar-los anar de tant en tant en la llengua parlada.

Aquí en van alguns:

–Sinvergüensa/sinvergüenseria El meu preferit. Té una sonoritat brutal i es típica paraula de gent gran.

–Apasigüar Per calmar-li els ànims a la gracienka, ànima d’aquesta aportació.

–Carajillu Què dir! Aquest ja hauria de ser normatiu. Com a mínim en la variant dialectal gracienca.

–Caliquenyu Complement perfecte del carajillu.

–Berberetxu Per fer el vermutet i beure’ns el suquillu. "Escopinya" en un restaurant gallegu encara passa, però en una terrasseta no cola. El mateix passa amb les almejes.

–Vinillu El típic vi de la casa imbebible sense gasosa.

–Anar puestu Entre carajillus, caliquenyus i vinillus no podíem esperar una altra cosa.

–Carinyu/carinyet meu Tendre, necessari i efectiu. Molt carinyós afegiria.

–Purdiuseru/pedigüenyu/sarrapastrós/cotxambrós També molt de iaia i molt divertits.

–Gilipolles Gairebé indispensable i amb un equivalent molt fluix en català (carallot).

–Hermanu Indispensable per distingir un capellà d’un fill dels teus pares.

–Amariapuríssima-sinpacadu-cunsebida Per dirigir-se a l’hermanu.

–Pardillu Si no saps què vol dir és que n’ets una mica.

–Diosss/Diosss-diosdios Entranyable acomiadament de iaiona.

–Tremendu ídem.

–Pesao/plasta/penyassu Una cosa és un tio pesat i una altra és un "pesao". I encara pitjor un "pesao, però pesao de l’hòstia"

–Garrulu/Pelao ¿Lo cualo?

–Entre Pintu i Baldemoru/Entre Pint i Baldemor Per aixecar algun somriure.

–El meu gosu en un possu/El meu gos en un pos Per si falla l’exemple anterior.

–Pendensieru/advenedís Aquests no són populars però són la meva humil aportació a aquest heretge glossari.

–Buitre/tiburón Típic especímen de gènere masculí que volta especímens del sexe contrari tot esperant que en caigui alguna cosa. Relacionat estretament amb els termes garrulu, pesao i gilipolles.

–Rabu/nabu Allò amb el que pensa el buitre d’abans.

–Pajilleru El buitre el 99% de les nits.

–Putón verbeneru. Foc artificial de Sant Joan. Escalfa però no crema.

–Oju! Ens adverteix que estiguem ben al tantu.

Això ja és el acabóse. Diosss.

Al final no ha pogut aguantar més. Després d’un parell d’arrambades, el nòvio de Laura ha tingut un calentón i ha decidit sucar el melindro… Quina joventut!